Sang i fetge o el prec de Romeva per Albert Font-Tarrés

160523_opinio

“No sé si algú d’aquí ve de l’àmbit de la comunicació però… un prec: convideu aquesta gent a parlar d’una punyetera vegada -perdoneu l’expressió- en els àmbits de debat i reflexió públiques. Perquè és in-su-por-ta-ble escoltar determinats debats, escoltar determinades simpleses quan tenim dades objectives, serioses, que demostren fets fefaents i que podrien ajudar molt més que determinades tertúlies a afrontar determinades realitats complexes”.

Raül Romeva, que ha fet la seua segona tesi doctoral sobre el sistema penitenciari, va ser convidat a la jornada sobre la taxa de reincidència penitenciària organitzada pel Centre d’Estudis Jurídics i Formació Especialitzada (CEJFE) del Departament de Justícia.

L’exconseller de la Generalitat de Catalunya, exdiputat del Parlament de Cataluya i del Parlament Europeu i protagonista de la Causa Especial 20907/2017 del Tribunal Suprem d’Espanya va participar en aquesta acció de transferència del coneixement que va comptar amb diversos experts. “Les societats, malgrat tot, cada cop són menys violentes, contràriament a la visió comuna”, com va afirmar Josep Cid, catedràtic de Dret Penal de la Universitat Autònoma de Barcelona i coordinador del grup de recerca en Desistiment del delicte i polítiques de reinserció.

La cita era per valorar allò que aporta un estudi que contradiu certes visions presents en l’opinió publicada. A partir de les dades generades en les presons catalanes, l’informe conclou que hi ha “un descens continuat de la reincidència penitenciària en els darrers 12 anys”. A més, que “les anàlisis estadístiques ens confirmen que la sortida des de medi obert i més esglaonada possible és la millor solució per reduir la reincidència”.

Què més podem trobar a la recerca? Que “des del punt de vista de l’efectivitat en la reducció de la reincidència es recomana que els centres oberts no siguin macro equipaments amb moltes places, que tendirien a reproduir la subcultura carcerària que s’ha viscut en l’entorn d’una presó de règim ordinari”. Qui no se’l vulgui llegir tot hi ha un resum executiu i una infografia.

Paral·lelament, l’Institut Català Internacional per la Pau (ICIP) ha publicat el monogràfic de la revista Per la Pau titulat ‘La cultura del càstig: una mirada crítica’. Albert Sales i Campos, investigador de l’Institut d’Estudis Regionals i Metropolitans de Barcelona (IERMB), hi planteja que “davant del desprestigi de la política -i dels polítics-, oferir respostes concretes a fets impactants s’ha convertit en una eina per arribar a l’electorat”. Que “les respostes a les inseguretats provocades per l’augment de la pobresa i la precarietat són percebudes com insuficients i la majoria dels partits polítics es concentren en les pors per a les que sí sembla existir una recepta senzilla i fàcilment comunicable”. Sales considera que “aparentment, és més fàcil proposar increments d’efectius en els cossos de seguretat o modificacions normatives que s’identifiquin com mà dura davant del delicte i l’incivisme que debatre sobre polítiques socials, laborals o d’habitatge i les implicacions que aquestes tenen en els privilegis de les elits econòmiques”

Paz Francés Lecumberri, professora de Dret Penal de la Universitat Pública de Navarra, també participa del número 41 de la revista Per la Pau i hi diu: “En aquest context en què hi ha una escassa confiança ciutadana en les institucions, una absència de formació elemental en l’entesa de la justícia penal en l’àmbit educatiu i la influència de sèries de televisió i mitjans de comunicació que, com hem vist, no ajuden precisament a un tractament assossegat dels problemes, es construeix una important bateria de mitologia al voltant del delicte”.

En un moment on els mitjans no tenen l’hegemonia, “el paper de les xarxes socials en aquesta percepció d’inestabilitat és també especialment rellevant, ja que difonen i amplifiquen versions que contribueixen a la polarització tòxica i, alhora, escurcen la caducitat dels fets i generen una major incertesa, consolidant la base de l’era de la immediatesa”, segons Noe Ayguasenosa i Soro, assessora de comunicació de la consellera de Justícia, Drets i Memòria. I afegeix que “en aquesta nova realitat comunicativa els mitjans generalistes sovint també entren en l’espiral de la simplificació comunicativa i les anàlisis superficials, factors que contribueixen a la inèrcia social de cerca de solucions ‘fàcils’ i ràpides per a situacions complexes i multidimensionals”.

En la jornada del CEJFE, Raül Romeva va citar Travis Hirschi i Michael Gottfredson: “El comportament delictiu cessa quan hi ha aferrament amb persones de la comunitat, quan hi ha una participació activa en espais comunitaris, quan es comparteixen valors, o quan es pren part conjuntament de la creació d’unes normes més justes”.

Personalment em xoca que quan la ciència opta per un model penitenciari que vagi aproximant-se a l’Educació Social, la figura no sigui més present -per una banda- i que -per l’altra- algunes universitats catalanes no puguin ofertar pràctiques a Justícia per una falta d’acoblament del Departament als crèdits establerts en els plans d’estudis. Per tant, més enllà de la sang i el fetge, de recrear-se en la morbositat, hem de procurar tenir un model útil socialment, que seria el principal prec fet per Romeva.

https://www.media.cat/2023/05/16/sang-i-fetge-o-el-prec-de-romeva/