El 2 de maig, dia contra l'Assetjament Escolar

Algunes estadístiques dels últims anys reflecteixen que 3r i 4t de primària és l’etapa on hi ha més bullying

Titulars com aquest, “C. Gonzàlez, la jove que es va treure la vida a Gijón...” apareixen en els mitjans de comunicació i el debat està més que justificat, ens identifiquen amb unes situacions que massa sovint han estat viscudes per moltes generacions d’estudiants.

Segons les darreres dades, dos milions de menors de l’estat espanyol, pateixen assetjament escolar, entre 200.000 i 280.000 a Catalunya. D'aquests dos milions de víctimes, entre cent mil i dos-cents mil sofreixen un assetjament d'alta intensitat.

Hem pogut llegir en els mitjans també que cada vegada apareixen més casos de suïcidis i autolesions en adolescents, i els indicadors de salut mental són preocupants.

El protocol contra l'assetjament entre iguals que s’aplica actualment és aquest.

El bullying és el maltractament físic i/o psicològic deliberat i continuat que reb una persona per part d’un altre o altres. També te a veure amb repetides i continues burles o agressions, fet que pot provocar l’exclusió social de la víctima.

Els agressors o agressores es comporten cruelment amb l’objectiu d’arribar a sotmetre o espantar, amb l’objectiu de treure alguna cosa a canvi o senzillament satisfer la necessitat d’agredir i destruir.

Hi ha diversos tipus d’assetjament escolar que poden aparéixer al mateix temps, els educadors i educadores socials que treballen en diversos centres educatius constatem que n’hi ha de caire físic com per exemple empentes, cops, agressions amb objectes, travetes, etc.

El més habitual és el verbal, amb l’ús d’insults, del menyspreu en públic, i parlar dels defectes físics dels altres en un to clarament pejoratiu.

També hi ha el psicològic que afecta a l’autoestima de l’infant o jove agredit, aconsegueix que augmenti la por en totes les seves manifestacions.

I finalment es destaca el social que té com a objectiu l’aïllament de la persona de la resta del grup i dels companys i companyes.

També podem parlar d’unes característiques comunes del bullying, amb aquest solen aparèixer burles, amenaces, agressions físiques, per aconseguir l’aïllament sistemàtic.

En la majoria dels casos està provocat per un alumne recolzat per un grup, contra una víctima indefensa.

Degut a la ignorància o passivitat de les persones que els envolten sense intervenir, perdura en el temps.

Sempre observem que hi ha una reducció de la qualitat de vida en l’entorn en el que es produeix, on solen aparèixer problemes per assolir els objectius, al mateix temps que observem un augment de les tensions.

Hem pogut consultar alguns autors que destaquen en les seves investigacions sobre el tema del bullying, vull compartir amb vosaltres algunes de les seves aportacions.

Anatol Pikas l’any 1975 afirmava que “el bullying és la violència en un context de grup on els infants es reforcen entre si, mitjançant la interacció”.

L’any 1982 Kaj Bjorkqvist, Kerstin Ekman i Kirsti Lagerspetz reconeixen que “el bullying és social per naturalesa i té lloc en grups relativament estables en els quals la víctima té poques possibilitats d’evitar els seus assetjadors i l’agressor sovint obté el suport d’altres membres del grup”.

Per David P. Farrington a l’any 1993, va més enllà, quan diu que “una opressió reiterada, tant psicològica com física, envers una persona amb menor poder per part d’una altra persona amb major poder”.

Un any després, el 1994, Peter Smith i Sonia Sharp amb les seves investigacions afirmen que “el bullying és un abús sistemàtic de poder”.

Al 1998 amb l’investigador Dan Olweus s’obren nous coneixements. “La conducta de persecució física i/o psicològica que realitza un alumne contra un altre, al que tria com a víctima de repetits atacs. Aquesta acció, negativa i intencionada, situa la víctima en una posició de la que difícilment pot sortir pels seus propis mitjans”.

Per a Dan Olweus el bullying esdevé un fenomen de grup, on el problema no és individual perquè hi participen més de dues persones, com podrien ser els acompanyants i els agressors secundaris.

També el defineix com a procés de “victimització”, perquè no són comportaments organitzats, i l’agressió no comença des del primer dia, sinó que és un procés lent que va augmentant amb la convivència dia a dia.

Si recollim les dades de les diverses investigacions podem afirmar que es dona una situació de bullying quan existeix un desequilibri de poder, entenent per poder com la capacitat d’influir i impactar al nostre entorn.

Una repetició de les accions al llarg del temps, per la reiteració que defineix una situació d’assetjament el maltractament és present en totes les categories. L’agressió es dóna de manera sostinguda.

Hi ha intencionalitat manifesta per part de l’agressor o agressors de fer mal, ja sigui física o psicològicament.

Existeix un entorn que ho tolera i ho permet, implica una acceptació col·lectiva per l’agressor i per la víctima. L’entorn (grup-classe, família, etc.) és un factor decisori en l’increment o disminució de les conductes d’assetjament, s’ha de considerar que sense còmplices de l’acte, l’agressor perd poder.

Els companys i companyes no poden mantenir-se expectants davant del patiment dels altres. Les famílies han de treballar des de casa amb els infants, sobretot aprendre a empatitzar i donar suport a la víctima.

Sobretot no “són coses de nens”, no podem tolerar que ningú, sigui infant, adolescent o adult, accepti situacions de maltractament envers la seva persona.

El que podem afirmar és que aquest esdevé un fenomen grupal que no podem aïllar del context on té lloc. També que de cap manera esdevenen conductes organitzades o espontànies en la recerca del mal mutu, tampoc com a formes de vandalisme que es poden manifestar obertament en l’entorn escolar.

Tampoc esdevenen conflictes entre dos parts amb interessos contraposats, si que podem afirmar que suposa iniciar un procés de victimització, una forma de violència que es va construint poc a poc, en el dia a dia de les seves relacions. Pels professionals és difícil d’identificar, comença essent subjacent i pot mantenir-se oculta a ulls dels adults i en canvi ser prou coneguda pels alumnes.

Alguns professionals situen l’inici de l’agressivitat als 3 o 4 anys, hi ha casos a l’educació infantil d’actituds que coincideixen en gran mesura amb les característiques del bullying, trobem exemples de marginació i de violència física de manera continuada.

Aquesta violència reiterada té el seu origen a l’entorn educatiu, és present i sostinguda en el temps, podem dir que hi ha capacitat d’estratègia a partir dels 7 i 8 anys, però podem trobar altres exemples que ens ajuden a poder situar l’inici fins i tot abans.

Algunes estadístiques dels últims anys reflecteixen que 3r i 4t de primària és l’etapa on hi ha més bullying. Per tant els educadors i educadores socials creiem que s’hauria de treballar abans dels 8 anys per tal que no es puguin desenvolupar habilitats socioemocionals construïdes des de la pròpia autoestima.

El que creiem és que cal intervenir, en el grup d’edat que va dels 10 als 11 anys on hi ha una gran importància a la socialització conscient i lliure de l’infant.

I en l’etapa dels 12 als 13 anys, és on apareixen situacions com el canvi de centre, els canvis de rols, les noves amistats, comença així una recerca conscient de la personalitat.

L’assetjament escolar i les violències, requereixen de la nostra intervenció, des de la mirada de l’educació social hi podem ajudar. Aquest suposa un greu problema social que afecta tota la comunitat educativa, cal treballar plegats per prevenir i tractar adequadament aquestes conductes. Per aquest motiu s’han d’establir límits clars i conseqüències justes per al comportament agressiu, s’han d’organitzar activitats amb l’objectiu de treballar la inclusió i el respecte, amb unes polítiques dirigides a la tolerància zero.

«No facis mai una cosa incorrecta per fer un amic o mantenir-ne un». Robert E. Lee, general del Estats Confederats d'Amèrica, 1807-1870.

Joan Rodríguez i Serra és educador social