Parlem de l’exclusió social vinculada a la discapacitat
Les desigualtats socials mostren com els recursos i les oportunitats que tenen les persones de participar plenament en la societat a nivell econòmic, laboral, polític, cultural, de salut, etc. disminueixen, de forma gradual, a mesura que la classe social o el nivell socioeconòmic empitjora.
L’existència de desigualtats
socials existeixen des de fa molts anys, des dels anys 90 han estat múltiples
els informes i publicacions que han mostrat les desigualtats en esperança de
vida i molts altres indicadors de salut. Les desigualtats han empitjorat durant
aquests anys de crisi financera provocant un increment de les situacions de
vulnerabilitat i d’exclusió social.
Factors com l’atur, la
precarietat laboral, la pobresa econòmica, les dificultats per accedir a un
habitatge digne o la pèrdua d’aquest, l’accés als serveis sanitaris, a
l’educació i la formació, entre molts altres factors, han estès l’exclusió
social convertit la nostra societat més desigual i injusta.
Les possibilitats d’integració de
les persones amb discapacitat intel·lectual al mercat laboral i les dificultats
per tenir ingressos propis són escasses. Cal tenir en consideració que quan
treballen ocupen llocs de baixa qualificació amb sous baixos. Aquest factor
evidencia que la discapacitat és un factor que agreuja l’exclusió laboral, conseqüentment
l’exclusió social de les persones i les seves famílies.
Les desigualtats de renda o
ingressos de les persones que conformen una societat i molts altres factors afecten
d’una manera integral (la salut, l’educació, l’accés a l’habitatge, la inserció
sociolaboral, etc.) provoquen situacions de risc i d’ exclusió social.
Hi ha massa casos de situacions en
les llars pobres on, la renda mitjana de les llars de les persones amb
discapacitat és un 25% inferior a la mitjana de les llars sense discapacitat. El
sobre cost econòmic que la discapacitat ocasiona a les famílies i la necessitat
d’un suport específic a les persones amb discapacitat es tradueix en un
increment de les despeses de la seva unitat familiar que suposa de mitjana al
voltant de 25.000€ anuals.
Cal defensar un model on les ajudes que han de rebre les persones amb
discapacitat han de tenir en consideració totes les seves necessitats i compensar
les desigualtats econòmiques que també pateixen les famílies. Hi ha una necessitat
de garantir l’equilibri entre les prestacions socials i la feina remunerada,
desvinculant les pensions no contributives de la unitat econòmica de
convivència i s’han de revisar els criteris que manté l’administració per en la
prevenció la seva vulnerabilitat.
Hi ha diferències segons les
dimensions del municipi, podem distingir l’hàbitat o grandària dels municipis on
trobem diferències significatives que sovint estan associades a altres
variables. L’edat i el nivell de renda de la població, en els pobles amb menys
de 10.000 habitants, la taxa de persones amb discapacitats (10,5% de la
població) és un 17% més alta que la mitjana estatal (8,9%), la qual cosa és
deguda, sens dubte, a la major concentració de persones grans. També influeix el nivell d’ingressos, en els pobles la
mitjana era un 12% inferior a la de les ciutats.
La tasca dels educadors socials
està vinculada a l’acompanyament de persones que, per motius diversos, es
troben en determinades situacions de desavantatge i que requereixen d’un suport
per mirar de participar dels espais de promoció i benestar personal de la
nostra societat.
L’acompanyament a les persones en
els seus processos d’inclusió individual ha de ser un dels objectius de la
nostra intervenció: les persones aturades, les famílies monoparentals, les persones
amb discapacitat, la gent gran, les persones sense sostre, els menors no
acompanyats, les persones drogodependents, els afectats pel VIH, les persones
que han patit violència familiar…
No hem oblidar que les
persones no són excloses, sinó que les persones es troben en situacions
d’exclusió social. No podem identificar les persones amb el problema.
La crisi sanitària provocada per
la COVID-19 està afectant de manera molt severa a les persones amb
discapacitat, un col·lectiu especialment vulnerable. Quan la crisi estava en la
fase més crítica i tothom estava desbordat pels esdeveniments, el sector de la
discapacitat, com molts altres, estava en un segon o tercer pla. Només es
parlava dels hospitals i les residències de gent gran. Ara que la situació està
més estabilitzada i hi ha un major control s’ha començat a tenir visibilitat.
Els governs han de mantenir les
subvencions i els serveis que es presten a les persones amb discapacitat, i que
afecten principalment als Centres Especials de Treball, els centres
residencials i l’assistència personal. S’ha anunciat una retallada del 55% en
polítiques actives d’ocupació i formació, una partida que afecta especialment
als centres especials de treball.
Amb paraules de Salvador Carrasco,
“cal fomentar la participació en el treball i l'accés als recursos, drets,
bens i serveis per part de tots, especialment dels col·lectius més vulnerables,
incentivant l conciliació entre la vida familiar i la professional, aprofitant
les possibilitats de l'economia social, organitzant una protecció social que
arribi a tots els col·lectius i l'aplicació de polítiques per a l'accés a un
habitatge digne, a la salut, a l'educació, a la justícia i a altres serveis
públics i privats. Igualment és necessari prevenir el risc d'exclusió social i
preservar la solidaritat familiar; actuar a favor dels més vulnerables,
afavorint la integració de persones amb discapacitats, erradicant l'exclusió
que afecta als infants i desenvolupant actuacions a zones o territoris
exclosos; mobilitzar tots els agents, promovent la participació dels afectats i
coordinant els agents públics i privats”.
També cal implicar a la societat
en la prevenció i lluita contra l'exclusió social. Per això cal reactivar la
xarxa associativa, fer-la partícip de les polítiques i actuacions que es
vulguin endegar.
Cal aprofitar el món associatiu
com un recurs de primer ordre per tal de tractar alguns aspectes de l'exclusió
social, especialment els que tenen a veure amb dèficits relacionals, l'associacionisme
esdevé és una línia de formació i maduresa important pels adolescents, en les
entitats culturals, esportives i de lleure.
La delegació de responsabilitats
en les administracions municipals i en la societat civil organitzada ens ha
obligat a posar el focus sobre l’atenció a les persones més afectades per
l’empobriment i sobre les emergències socials.
La pinya entre la societat civil
per donar respostes concretes a la gent ens ha apoderat, igual que s’ha
apoderat el municipalisme després de la crisi; així hem comprovat, un cop més,
que la capacitat de les polítiques de proximitat desbordava en resultats les
mesures d’enginyeria política que s’aplicaven a escala estatal i europea.
Som-hi doncs, no ens quedem al
marge i participem.
Joan Rodríguez i Serra és educador social.
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada
Si voleu participar, deixeu la vostra aportació i la recollirem, animeu-vos.