Una nova agressió d’un alumne a una docent: què s’hi pot fer? Són casos aïllats? (i II) per Víctor Saura

Sis anys després de l’assassinat del professor Abel Martínez a mans d’un alumne, un cas molt similar (si bé amb conseqüències menors) ha tornat a sacsejar la comunitat educativa. Aquest cop a Vidreres (La Selva), on fa uns dies un alumne de 15 anys va atacar una professora amb un ganivet. Aquest cop preguntem a experts de diferents disciplines com s’ha d’actuar davant d’aquests casos i com es poden prevenir, si és que es poden prevenir.

Miquel Àngel Alegre, cap de projectes de la Fundació Bofill

Casos de tal extrem són evidentment extraordinaris. Altra cosa és l’existència, no tan excepcional, d’allò que podem anomenar problemàtiques conductuals “externes”: conductes antisocials, disruptives, d’agressivitat, de bullying entre iguals o de desafiament al professorat que, certament, poden comprometre la convivència i les condicions d’educabilitat dins dels centres i a les aules.

Una part d’aquestes problemàtiques es pot prevenir des d’enfocaments globals de treball socioemocional i programes de conscienciació contra la violència i l’assetjament. Però cal actuar un cop la problemàtica conductual és ja una realitat a l’aula, als passadissos o en espais d’esbarjo. I sabem, això ens diu la recerca, que les accions punitives, com ara les expulsions de classe o de l’escola, no només no solucionen el problema a mig i llarg termini, sinó que sovint tenen un impacte negatiu sobre les actituds i les oportunitats educatives dels alumnes.

En canvi, són especialment efectius aquells programes “focalitzats” que treballen amb grups reduïts d’alumnes, que tenen una durada no inferior als tres mesos i es realitzen en sessions de 2 o 3 hores setmanals, que compten amb espais de tutorització individual i professionals especialitzats i que inclouen activitats de modelització, jocs de rol i experimentació, processament d’informació social i presa de perspectiva, discussió de casos, relaxament i introspecció, etc. És, per tant, necessari incrementar la inversió en aquests recursos i programes, garantint que arriben a aquells centres educatius que més ho necessiten.

Elisabeth Arpal Salvador, educadora social

Membre del Col·lectiu d’Educació Social i Escola del CEESC

Des de la perspectiva de l’educació social considero que es pot fer molt, tant en prevenció com en detecció, si hi ha un seguiment correcte de les professionals i una coordinació entre les diferents agents educatives.

Les persones, habitualment, no cometen una actuació violenta d’aquesta magnitud de zero a cent, hi ha indicadors que s’han de saber veure i tenir en compte. És molt important treballar les normes i els límits amb els infants, des de ben petits, i les seves famílies. Si no integren aquesta normativa en la infància, és habitual veure joves sense límits, que no accepten la normativa ni les negatives, on la violència està a l’ordre del dia.

Ens trobem molts infants i joves immersos en situacions complexes en les quals no saben gestionar les dificultats, i moltes famílies desbordades també. Com a agents educatius, ens hem de coordinar des de la base amb les professionals de l’àmbit educatiu i l’àmbit social per prevenir. Com? Detectant situacions en la infància, acompanyant a les famílies i marcant els límits de la societat. Derivant si cal als Centres de desenvolupament infantil i atenció precoç (CDIAP), Centres de Salut Mental Infantil i Juvenil (CSMIJ), etc. D’altra banda, també ens hem de formar en l’atenció a les persones amb diversitat per tal d’entendre i atendre les malalties mentals.

Hi ha molt camí per fer, la societat és canviant i els centres educatius han d’evolucionar en la mateixa línia. És per això que cal una mirada social des de les aules, amb la incorporació de professionals socials, com som les educadores i els educadors socials. Aquestes professionals són la figura clau en el context escolar pel treball de prevenció dins i fora de les aules i facilitar una coordinació entre els serveis: escoles-instituts, esplais, centres oberts, serveis socials, els equips d’assessorament i orientació psicopedagògica (EAP), entre altres.

Ricard Aymerich Balagueró, mestre i psicòleg

Federació de Moviments de Renovació Pedagògica de Catalunya

Un cas com el de Vidreres no és freqüent, però malauradament no és el primer ni el darrer en succeir. Em ve al cap la recent recomanació de l’OMS en el sentit de potenciar la salut (també emocional i mental) dels adolescents en aquesta època complicada. I també la necessitat que tenen els adolescents d’un espai presencial de relació entre iguals i amb els adults de referència (això és un institut) d’acompanyament, de seguretat, de relació facilitadora, de creixement. Per desgràcia, les coses no sempre van en aquesta direcció. I davant mesures disciplinàries, quan s’entén o es valora que una situació de convivència ha acabat trencant el vincle positiu entre companys o entre estudiant i adult, no és fàcil reconduir la situació cap a una solució constructiva i reparadora.

Estem vivint uns temps de fragilitats, d’incerteses, de buits importants en l’acompanyament emocional que els adolescents necessiten de part de l’equip educador dels centres escolars. Perquè els mateixos adults porten molts mesos sotmesos a aquests mateixos handicaps. I això complica molt les coses. En circumstàncies així no és fàcil tenir la certesa que les mesures reparadores que els equips educadors proposen aconsegueixin fer veure i assumir la gravetat d’uns fets, l’assumpció de responsabilitats i un acord sobre la mesura reparadora que retornarà el clima constructiu de relació o de convivència. Perquè per a això cal un esforç emocional i de reflexió que només amb temps, equilibri i maduresa emocionals, més un acompanyament afectiu i moral positiu, aconseguirem. Aquest seria l’escenari ideal, el més preventiu de tots, però això ni podem estar segurs que passa en èpoques socialment tranquil·les ni, encara menys, en aquesta pandèmia emocional que ens toca viure.

És obvi que algunes reaccions humanes són imprevisibles i que aquesta fragilitat afegida que ens acompanya des de fa més d’un any no hi ajuda. Però intentar construir illes de convivència (els IES, per què no?) que vetllen pel benestar emocional i la cura d’unes persones envers les altres, encara que sigui a contracorrent, i on aquesta sigui una prioritat ferma del seu curriculum ocult crec que és, ara per ara, el millor antídot.

Jaume Funes, psicòleg, mestre i escriptor

Esporàdicament, a l’escola, succeeixen drames humans plens de violència, com ara el de Vidreres (del que sabem molt poc i sobre el qual no construiré cap categoria). Pel mig, sempre, hi ha una víctima adulta que tracta d’educar cada dia, una víctima adolescent que va destruint la seva vida amb la seva violència destructora, un espai educatiu trastocat al límit, una dinàmica de relació entre adults i adolescents que ha passat, ni que sigui per un moment, a la confrontació no acceptable. Com a reacció, la comunitat educativa corre el risc de demanar i aplicar respostes i “solucions” que acaben construint nous problemes. Així, correm el risc de:

• Passar de personalitzar cada cas a adjudicar etiquetes diagnòstiques (no és el mateix descobrir la seqüència personal i escolar que porta un alumne a agredir un professor que demanar ajudar per tractar els trastorns mentals).
• Inventar un nou protocol (a les escoles ja en tenim mes de sis) per definir prèviament què s’ha de fer i qui ho ha de fer com a resposta a un nou “problema”, en comptes de pensar les respostes diverses i útils que cada vegada haurem d’aplicar creativament
• Demanar poder i autoritat (com si d’un sistema penal es tractés) en comptes de reclamar poder dedicar-nos a construir ascendència d’equip sobre cadascú dels alumnes.
• Insistir en reclamar “tractaments” en lloc d’aconseguir la implicació en l’escola d’altres professionals de la comunitat que no fan classe.
• Reclamar acríticament més recursos, en comptes de reclamar més temps (més professionals) per poder mirar, escoltar i observar, les vides escolars que poden acabar esclatant.

Un drama crític ens recorda que, potser, la quotidianitat de l’escola ja era crítica.

Joan Gamero Gómez, pedagog i mediador

Vocal de Pedagogia i Escola del COPEC i director pedagògic de l’Escola l’Oreig

Salten totes les alarmes quan es produeixen casos de violència física, però a vegades passa desapercebuda la violència psicològica que pateixen els/les docents en determinats àmbits escolars. Des d’una perspectiva pedagògica tenen el mateix origen i són fruït d’una realitat social cada cop més complexa (situacions familiars tòxiques, entorns repressius i violents. . .)

L’ abordatge d’aquestes realitats ha de ser sistèmic, on tots els agents socials implicats assumeixin un rol més proactiu i d’ajuda i menys sancionador. És molt important treballar en xarxa: tutories, equips d’orientació dels instituts, EAP, Serveis Socials, on el fluix d’informació sigui constant. Globalment no té gaire sentit parlar de mesures en casos concrets, ja que el que es qüestionable és el sistema d’actuació en general.

1. Seria bo introduir canvis a les aules, com la docència compartida, on parelles de docents es fessin càrrec de la classe, repartint responsabilitats i millorant el clima d’ atenció a l’alumnat. Són un bon suport en moments crítics de conflictivitat.
2. Una tasca prèvia de conèixer a fons les diferents realitats del nostre alumnat (situacions familiars i socials concretes, alumnes amb necessitats específiques de suport educatiu – NESE- , ajuda a tenir una mirada més empàtica i a entendre situacions que es podem abordar des de punts diferents i millorar el clima de l’aula.
3. Projecte de Convivència de Centre realista i adaptat a les necessitats concretes, on la resolució de conflictes es faci des d’una mirada d’escola 360º oberta a l’entorn, i la figura de la mediació escolar sigui una forma d’entendre relacions i formi part de la filosofia de l’escola.

Per últim i atenent la realitat socials de determinades escoles, una reflexió: “Si una cosa no funciona cal canviar-la”, no ens podem limitar a mesures disciplinàries i sancionadores, sense donar resposta des del primer moment, on es produeix l’acció disruptiva, a la necessitat conscient o inconscient d’ajuda de l’alumne implicat.

Maria Victòria Gómez Serés, docent i pedagoga

Vicepresidenta del Col·legi Oficial de Pedagogia de Catalunya

Una nova agressió d’un alumne a una docent és sens dubte un bon titular mediàtic però, al meu entendre, no hauria de ser notícia. Caldria preguntar-nos on resideix el problema i saber per què passa. Tots sabem que com a docents hi ha dos factors importants, com són les maneres de mirar i les paraules que utilitzem. Sobre aquestes dues premisses hem de construir un vincle amb el nostre alumnat. Establir un vincle afectiu i curós amb l’alumnat és el component més important de qualsevol intercanvi educatiu. És fonamental construir mirades narratives que suposen passar d’acceptar la diferència a acollir-la; de parlar de necessitats educatives a parlar de com superar les barreres a la participació; de centrar-nos en el dèficit a centrar-nos en les capacitats. Es tracta de descobrir els punts forts que tota persona posseeix, per tant es tracta de donar una resposta educativa inclusiva.

Potser ha arribat l’hora de tornar a descobrir el famós efecte Pigmalió, doncs les nostres creences sobre els altres influeixen en les nostres accions vers els altres i per tant impacten en la manera de tractar i mirar els altres. I aquest fet no passa desapercebut per als nostres alumnes. Quan utilitzem el terme “conducta” ens referim al que fa una persona, és a dir, l’expressió de la interacció entre una persona i el seu entorn i l’impacte sobre l’ambient, sobre els altres i sobre un mateix. Així doncs, l’actuació o conducta d’un determinat alumne/a -o grups d’alumnes- a l’escola expressada en dificultats per a la regulació del comportament, posa de relleu un seguit de necessitats que hem de veure i saber interpretar, entendre i atendre.

A partir d’aquí per establir vincles cal tenir en compte la gestió d’aula, és a dir, crear un bon clima d’aula on té molta importància la gestió dels límits, del temps, així com la gestió de normes i com les consensuen entre tots i totes. Arribats a aquest punt el Pla d’Acció Tutorial i l’empatia del tutor/a tenen molt a veure. Tot i així de vegades potser és insuficient i cal fer una anàlisi de la conducta de l’alumne/a, recollint:

• Informació sobre els esdeveniments que precedeixen a la conducta (antecedents).
• La conducta en si (forma, intensitat, freqüència).
• Les conseqüències que té sobre el medi (físic i social).

Es comença a fer l’observació i seguiment per entendre el perquè d’aquell comportament, quina és la història de vida d’aquest/a estudiant, quines circumstàncies l’han portat a ser inflexible, a tenir que protegir-se dels adults… i en acabar entre tots els agents implicats es dissenya un projecte d’acompanyament a l’alumne/a. Cal dir també que en ocasions certs estudiants necessiten l’ajut de professionals externs a l’escola.

Darrera d’una falta de regulació del comportament hi ha sempre una història.

Andrés González Bellido, orientador i psicòleg clínic i educatiu

Coordinador general del Programa TEI (Tutoria entre iguals)

Lamentar profundament els fets, tant des de la perspectiva de violència en si mateixa, com l´impacte social i mediàtic que ha generat. La manca de coneixements de forma exhaustiva del fets dificulta una aproximació a les causes i propostes d´intervenció. De tota manera, considero que aquestes situacions són puntuals i molt greus, és molt difícil fer una previsió de possibles actes semblants, però sí que es possible fer una prevenció de conductes de violència encaminada a la generació de conductes saludables i fer de la convivència un tret d’identitat dels centes educatius, on el màxim exponent i protagonista de la prevenció és l’alumnat.

Considero que la intervenció que s’ha fet des de les institucions educatives i de salut (a nivell de procediment, part pública coneguda), donant suport i acompanyament a les persones afectades, és correcte. I, si bé la intervenció sobre els fets és necessària, la prevenció de les conductes violentes en entorns educatius és imprescindible.

Algunes propostes per a la reflexió que ens ajuden a caminar:

• L’essència de l’educació és la persona i el seu desenvolupament en comunitat
• La convivència saludable ha d’estar integrada en el currículum amb recursos humans, econòmics i organitzatius.
• La prevenció de la violència no és una opció, és una necessitat i una obligació ineludible de les institucions i comunitat educativa.
• Per fer prevenció és necessari treballar amb anticipació de conductes, no sobre fets. Que s’apliquin programes i estratègies amb evidencies científiques de resultats. Implicació de tota la comunitat educativa. La necessitat de reparar el dany com a substitució de les mesures coercitives. I sobretot amb la inclusió de l’alumnat com a protagonista de la seva pròpia convivència.

Si volem generar comunitats educatives lliures de violència, el camí és la convivència, la clau l’exemple i el/la protagonista, TU i NOSALTRES. I hem d’arribar a un compromís com a comunitat: 

ESPECTADORS/ES MAI MES.

José Ramon Ubieto, psicoanalista, professor de la UOC

Aquest acte és poc freqüent i les seves raons són molt particulars i, per tant, poc prevenibles. Però hi ha altres manifestacions violentes a l’escola més freqüents i sobre les quals sí que podem intervenir preventivament: agressions verbals, contra objectes, violència passiva (rebuigs), autolesions, bullying, baralles entre iguals…

L’objectiu, més que prevenir un acte puntual, és mitigar el costat destructiu (Tanatos) –sense paraules– de la violència. Per a això, hauríem d’aprofundir en la conversa com a mètode que inclou a tota la comunitat educativa. Una conversa que no és un bla-bla-bla ni una xerrada unilateral, sinó un procediment que compromet a cadascun i cadascuna personalment. Ens espanta pel seu vesant imprevisible –i, de vegades, incomprensible–, però tots els metaanàlisi confirmen que és la via més eficaç per abordar les manifestacions violentes en els centres educatius. És la via que permet anomenar amb paraules allò que no funciona en els vincles, però també en cadascú de nosaltres. Amb l’acte d’anomenar-lo i donar un destí a aquest missatge o pulsió destructiva li donem la possibilitat d’evitar que acabi passant.

https://diarieducacio.cat/una-nova-agressio-dun-alumne-a-una-docent-que-shi-pot-fer-son-casos-aillats-i-ii/