El maltractament psicològic i la patologia mental. Abordatge de la complexitat del fenomen del maltractament infantil

 

Amb la consideració de la infància com una etapa de la vida a respectar, van començar a percebre’s les funcions parentals com aquell conjunt d’atencions necessàries per al desenvolupament de l’infant. A la mare se li van atribuir les funcions més primàries, alimentàries i afectives i, posteriorment, al pare, de protecció i subministració de l’aliment i d’allò material. De manera progressiva, el pare ha anat adquirint més rellevància en la unitat familiar i directament en el desenvolupament de l’infant, i s’han diferenciat uns rols per a cadascun dels pares, si bé, en la societat actual, amb la crisi del model tradicional i de l’autoritat aquests queden més desdibuixats («societat líquida» de Baumann).

La història de la infància ens il·lustra sobre el lent progrés cultural en contraposició a tota la història de la humanitat. Fins i tot en les societats més benestants de l’Europa actual encara existeixen els maltractaments, tal com el fenomen Stieg Larsson ens ha mostrat en la seva trilogia.

En la seva aproximació al període de la infància, els estudiosos van descobrir una subcategoria, l’adolescència, que van batejar amb un seguit de qualificadors gairebé pejoratius com ara: ambigüitat sexual o recerca de la identitat, rebel·lió a la autoritat, pas a l’acte, etc. Podem pensar aquesta etapa com de veritable confrontació amb l’adult, dualitat, oposició i ambivalència, on la lluita de poder es posa realment en joc i on el diàleg i la paraula entren en crisi, no sense violència.

De manera progressiva, l’home ha anat comprenent i integrant la seva història infantil en la seva vida adulta, però no sense entrebancs, malentesos i confusions. Al principi, l’infant era quelcom a eliminar, quelcom que s’envejava i es percebia com a rival, com a futur competidor i conqueridor del nostre regne, representant del pas del temps i de la nostra finitud, de la nostra mort. L’infanticidi ha estat una pràctica freqüent en el món occidental fins a l’edat mitjana, en què el cristianisme ho prohibeix explícitament, així com la religió musulmana i d’altres. Tot i la seva regulació legal en la majoria dels països, fins fa aproximadament un segle l’infanticidi encara era una pràctica freqüent a la Sibèria. Avui dia, en situacions de pobresa i superpoblació a la Xina, a l’Àfrica o a l’Índia encara existeix aquesta pràctica. En tots els continents, aquesta ha estat una pràctica freqüent, bé sigui ofegant l’infant sota l’aigua, menjar-se’l, tirar-lo als porcs o simplement abandonar-lo al bosc. Totes aquestes pràctiques mostren la capacitat d’actuació i incidència del sadisme humà.

Aquí ens endinsem en l’àmbit de les necessitats afectives dels nens, en el necessari narcisisme dels pares o substituts que ofereixen aportacions emotivosensoperceptives als nens, per tal que aquests es desenvolupin amb l’amor i afecte necessaris. Això els permet assolir els processos d’identificació primària, descobrint-se a través de les formes i hàbits de criança el com ens sentim agafats, com som escoltats, com estem abrigats, quines veus o músiques sentim, en el millor dels casos, fent descobrir al nadó el desig de viure. És clar que la variabilitat humana pressuposa diferents formes i matisos en les interaccions primerenques nadó-mare per a l’establiment de la funció materna, i que no és el mateix la manera de cuidar els nens a la tribu dels massai africana que la dels esquimals o la de la nostra cultura occidental. 

Donades totes aquestes diferències, la societat necessita delimitar una línia-frontera que diferenciï aquelles maneres de cuidar que podríem entendre com a sanes, bones, encara que diferents, o fins i tot millorables, d’aquelles que la nostra consciència necessita sancionar, prohibir, qualificant-les de dolentes o maltractants. Per això, aquest concepte ens qüestiona respecte d’una Ètica pràctica.

En la mitologia clàssica, així com en els contes infantils, apareixen històries d’infanticidi, d’abusos sexuals, etc. Dos d’aquests mites han estat fonamentals en el desenvolupament de la teoria psicoanalítica de Freud: el mite de Narcís i el mite d’Èdip. En el mite de Narcís s’escenifica el maltractament psíquic per omissió, l’abandonament emocional, on el nen maltractat, com la nimfa Eco quan és rebutjada per Narcís, es retira a un lloc solitari on es consumeix i només queda la seva veu. Molts maltractadors emocionals compleixen aquest perfil narcisista. En el mite d’Èdip és la seducció de l’adult i l’abús sexual de la mare el que es posa en escena.

En psicoanàlisi, la rivalitat inconscient pare-fill i mare-filla es relaciona amb el complex edípic no resolt pels pares. Alhora, l’agressivitat pare-filla o mare-fill tindria més a veure amb aspectes del narcisisme incomplert o fracàs de l’ideal de fill dels pares. 

La dificultat d’objectivar el fenomen

En la qüestió del maltractament psicològic, sempre se’ns planteja una qüestió dilemàtica: el concepte de maltractament és en si mateix un fenomen que es nodreix de les pròpies projeccions inconscients que ens porten a voler-nos desempallegar, a voler denunciar allò que no tolerem de nosaltres mateixos, o bé, la relació que ofereix l’altre és en si dolenta i tenim una percepció ajustada a la realitat. 

La violència que comporta el fenomen ens mobilitza profundament i no podem evitar identificar-nos amb la víctima, despertant la nostra tendència a protegir i/o «salvar». És molt important revisar aquestes reaccions emocionals del professional que poden condicionar tant la valoració com la intervenció.

A més, el factor de la vulnerabilitat-resiliència de l’infant complica l’objectivació del fenomen. Hi ha autors i professionals que consideren que la subjectivitat del nen afectat és un element suficient de pes per a considerar el maltractament. És a dir, que si algú «se sent» maltractat, això ja justifica la identificació del fenomen. En aquest cas, la hipervaloració de la subjectivitat pot convertir-se en un risc sense fi. 

En els deliris de perjudici, el factor projectiu és predominant i parteix d’una conflictiva inconscient on la persona se sent realment atacada sense ser-ho. Però aquesta situació generalment es dóna en adults, no pas en nens, les manifestacions dels quals generalment es corresponen a situacions viscudes i no fantasiejades. Només en alguns casos amb patologies histèriques o psicòtiques en la infància podríem aventurar-nos a plantejar la hipòtesi projectiva, i una anàlisi detallada permetrà la dilucidació de la veracitat de les manifestacions. En aquests casos on la mitomania és rellevant caldrà ajudar el noi / la noia a desmentir les seves manifestacions,i l’acció protectora passarà per responsabilitzar-lo de les conseqüències de les seves manifestacions, tot cercant el tractament més adequat per a la comprensió del seu malestar. En aquests casos, es veu com la denúncia de maltractaments pot fer desviar l’atenció de les veritables motivacions inconscients que han portat el nen / la nena a acusar els altres (poden representar venjança, demanda d’atenció, amb la motivació inconscient de protegir el pare viscut com a més vulnerable, etc.).

Plantejar que els pares són dolents perquè fan mal sigui de manera voluntària o no, en un aspecte o altre, requereix una argumentada explicació causal del malestar produït. A més, no apareixen senyals o signes objectius com en el maltractament físic, és la "violència invisible" hipotetitzada a base d’indicadors.

I no diguem els nombrosos casos d’alienació parental, on el nen, de manera clara, pot fer diferents manifestacions ja sigui de rebuig i/o de maltractaments d’un dels pares. En aquests casos, si no s’aconsegueix restablir el vincle amb el pare atacat, els nens desenvoluparan un intens sentiment de culpa inconscient, angoixa i diferents afectacions.

Existeixen diferents tipus de definicions i no hi ha un consens suficient entre els diferents especialistes en la qüestió dels maltractaments psicològics. Segons la normativa reconeguda en l’àmbit de protecció de menors, el maltractament psicològic s’entén com «aquella situació crònica en la qual els adults responsables de l’infant, amb actuacions o privacions, li provoquen sentiments negatius envers la pròpia autoestima i li limiten les iniciatives que té». Aquesta definició ens ajuda a delimitar el concepte, sovint relliscós o ambigu. Alhora, és una definició prou àmplia que pressuposa una relació de causa-efecte entre les accions-omissions dels pares i els sentiments negatius del fill envers ell mateix. 

D’aquesta definició podem extreure tres característiques importants que s’han d’acomplir en el maltractament psicològic:

És una situació crònica, per tant, aquest element ens ajudarà a diferenciar quan es tracta d’una disfunció en la relació o d’una relació patològica però no d’un maltractament psicològic. És a dir, en el maltractament psicològic, els missatges negatius o el rebuig o l’abandó emocional per part dels adults responsables es donen de manera continuada i no són suficientment esmorteïts per altres demostracions afectives d’estimació. Aquest element és de gran importància i fa referència a la gravetat del fenomen.

Es provoquen sentiments negatius envers la pròpia autoestima: l’autoestima podríem definir-la com la capacitat d’estimar-se a si mateix, necessària per al desenvolupament i la vida. Sense una mínima capacitat d’estimar-se, no es poden afrontar les dificultats normals. Aquesta autoestima es crea i es nodreix de l’amor i l’estimació dels pares. Per tant, quan aquest ingredient manca o és molt dèbil queda afectada la capacitat interna de reconfortar-se amb unes figures (objectes interns) de pares amorosos que ajuden a esmorteir l’angoixa i les pors internes. Si, a més de faltar l’amor dels pares, aquests transmeten rebuig, enuig, hostilitat i odi de manera massiva i predominant, sostingudament en el temps, llavors s’introjectaran unes imatges parentals hostils provocant en l’infant un sentiment permanent d’amenaça, por i culpabilitat per no satisfer les expectatives dels pares i per no sentir-se mereixedor del seu amor. En la teoria psicoanalítica, l’autoestima es refereix al grau d’acompliment del subjecte amb el seu ideal, bé sigui el Jo Ideal o l’Ideal del Jo. Quan el nen se sent mereixedor de l’amor dels pares, també s’estima ell mateix. Quan el nen se sent rebutjat o no estimat, no necessàriament això es correspon a una falta d’afecte dels pares, i en aquests moments podem inferir la hipòtesi del sentiment de culpa inconscient, pel qual el nen es viu dolent i no mereixedor de l’amor dels pares, és a dir, amb baixa autoestima. De qualsevol manera, l’autoestima dels nens és molt depenent i influenciable de l’estima dels pares o els adults. Quan el que predomina és el Jo Ideal, el subjecte se sent condemnat a satisfer ideals de perfecció i de difícil acompliment, o bé mostra amb el seu deliri la identificació amb personatges famosos de la història, les arts, la ciència,etc.En el segon cas, quan predomina l’Ideal del Jo, pot existir el patiment pel no acompliment de l’ideal, però sempre serà menys massiu i menys patològic. Així doncs, la relació entre aquesta autoestima i la dotació o estimació parental no necessàriament és una relació causal directa,i també està en funció de les percepcions i processos intrapsíquics de l’individu, però tampoc això permet assegurar que no existeixi una relació d’influència tant pel que fa a la qualitat com a la quantitat de les experiències i demostracions afectives dels pares.

Limitar les iniciatives: un dels elements bàsics per al desenvolupament de la personalitat és poder estimular, motivar, en definitiva, infondre i alimentar el desig de créixer, de viure i la creativitat. Quan es posen traves al desenvolupament i a l’autonomia, es produeixen conseqüències de gran gravetat, que afectenel sentiment d’autoestima. En les iniciatives dels nens és on es copsen els valors que els pares transmeten. Cal, però, diferenciar les iniciatives inofensives de les accions o tendències violentes o perilloses dels nens, on l’acció educativa dels pares es fa necessària, tenint, alhora, en compte el respecte al desenvolupament de l’infant. Podríem dir que l’acció correctora o repressora de la funció parental no seria tan limitadora com capacitadora del desenvolupament i impulsora de la socialització i de l’autèntica llibertat.

Així doncs, en aquesta definició es parteix de la idea que els sentiments negatius dels nens poden ser provocats, però tampoc redueix aquesta idea a la totalitat dels sentiments negatius dels nens. És a dir, podem entendre i caldrà tenir en compte que els sentiments negatius, en part, o en algun àmbit, poden partir de la pròpia producció del nen, com ara la gelosia o l’enveja.

En la síndrome d’alienació parental, es poden donar les tres condicions esmentades: pot tractar-se d’una situació crònica, es veu afectada l’autoestima (el pare alienador amenaça amb l’abandó i la pèrdua d’estimació vers el fill) i es limiten les iniciatives, si no perdem de vista la necessitat i/o desig de relacionar-se amb l’altre progenitor (el fill desenvolupa una tendència a sentir la seva relació amb l’altre progenitor com a nociva i perillosa). Per aquest motiu, podem assegurar que aquest representa un veritable maltractament psicològic.

Moltes altres definicions de maltractament psicològic diferencien una forma activa d’una altra de passiva, entenent que el maltractament es pot donar tant per acció com per omissió. En la forma passiva es donaria una manca d’un context afectiu, no hi ha estimulació ni afecte i la relació que s’ofereix és predominantment freda. Sovint aquesta forma de maltractament psíquic es conceptualitza com abandonament emocional.

Darrere de les formes actives de maltractament, de les accions i senyals més evidents, pròpies de moments de descontrol dels pares on el maltractament físic és la marca externa, cal tenir present el maltractament psíquic que també acostuma a donar-se. Les diferents formes de càstigs violents i humiliants de l’educació repressora de la pedagogia negra han estat una forma d’expressió d’aquests maltractaments psíquics que avui dia encara es donen en alguns casos.

Com a signes clars d’identificació del maltractament psicològic es considera:

• Rebutjar, desvaloritzar, menysprear, humiliar.
• Insultar, ridiculitzar.
• Manipular i terroritzar: la manipulació es refereix a la influència o inducció en el nen d’una conducta amb una finalitat maliciosa; donada la influenciabilitat dels nens, la seva gran dependència emocional, és molt fàcil aconseguir manipular-los. Això es refereix a moltes situacions en què s’utilitza la seva por a l’abandó, o bé a través d’actituds victimistes de l’adult per aconseguir el posicionament del fill en un conflicte parental. Un nivell greu de manipulació pot convertir-se en terroritzar, és a dir, utilitzar la por com a mitjà de control, amenaçant l’infant amb un càstig extrem o difús però sinistre.
• Oprimir-pressionar: té a veure amb exigir a l’infant uns resultats o accions o bé per sobre les seves possibilitats, o bé de manera excessiva i innecessària, i suposa una acció de domini sobre ell.
• Corrompre: facilitar i reforçar pautes de conducta desviades o antisocials, especialment en les àrees de l’agressivitat, la sexualitat i les drogues. Premiar els nens per agredir els altres o tenir conductes sexuals o animar-lo a consumir drogues o implicar-lo en la prostitució o pornografia o encoratjar-lo en el tràfic de drogues o en el consum d’alcohol.
• Ignorar: es refereix a la no disponibilitat dels pares i la manca de comunicació i d’interacció dels pares amb el fill.
• Aïllar: privar l’infant de les oportunitats d’establir relacions socials, prohibint-li o bé castigant-lo de participar en activitats de lleure, esportives, associacions, etc., i de relacionar-se amb els altres.

Per tant, el maltractament psicològic en la infància no és només aquell provocat per un personatge terrible i malvat que vol sotmetre el menor gaudint de manera explícita i manifesta del seu poder sobre ell. També podem descobrir el maltractament psicològic en les humiliacions i rebuig que reben tant el personatge de la Ventafocs com de l’Aneguet Lleig o en l’abandonament del Petit Polset. 

Trastorn psicològic o maltractament psicològic

Diferents tipus de disfuncions es poden donar a causa de la patologia parental. Ens referim a trastorns psicòtics, perversions o psicopaties, trastorns de personalitat, trastorns narcisistes, estructures caracteriopàtiques rígides poc permeables a l’emoció de l’altre, estats depressius endògens o situacions de privació emocional, separacions i migracions, etc. Aquests pares estableixen vinculacions patològiques en les seves interaccions amb els fills i, per tant, com més primerenca, pitjor. Malgrat això, no tots els malalts mentals tenen de per si una incapacitat total i absoluta per exercir les funcions parentals, i una anàlisi profunda pot delimitar el grau de satisfacció o no del desenvolupament de les funcions parentals d’aquests malalts.

La malaltia dels pares pot incidir efectivament en el desenvolupament del fill, però caldrà valorar acuradament si la part conscient dels pares pot posar límits als aspectes més nocius i, d’altra banda, si existeix l’estimació de manera suficient. Generalment, quan els pares pateixen un trastorn mental greu, altres familiars complementen o substitueixen les funcions parentals. Quan això no és possible, bé perquè manca xarxa familiar de suport o perquè aquesta està desconnectada del malalt, intervenen els serveis que alerten sobre la situació dedesprotecció dels menors (escola, sanitat, serveis socials, etc.). Principalment, les situacions que es resolen fàcilment són situacions de negligència, desatenció, a causa de la incapacitat parental.

Diferents característiques donen contingut a la necessària delimitació entre la patologia i la salut pel que fa a la interacció relacional i al funcionament mental, i aquest és un aspecte del coneixement en permanent actualització que cal diferenciar en el continu bon tracte / maltractament. És a dir, la patologia mental no necessàriament pressuposa la perpetració de maltractaments als fills.

Molts dels símptomes i afectacions del nen que és maltractat psicològicament es relacionen amb diferents trastorns psicològics: la culpabilitat, la por, els estats d’angoixa, la hiperactivitat, els intents de suïcidi, etc., poden correspondre a estats depressius, trastorns neuròtics, de la identitat, psicòtics. Esbrinar i delimitar allò que correspon a la pròpia patologia del nen d’allò que respon a una reacció psicològica davant una situació relacional per part de l’adult del qual depèn afectivament, és prioritari per no crear confusions.

En el trastorn mental infantil greu, cal plantejar-nos, a part del seu tractament, quina és la col·laboració i implicació real dels pares en aquest. Per això, en trastorns autistes o psicòtics on la vinculació primerenca ha estat afectada a causa de la patologia parental i/o familiar, un indicador de protecció és la consciència de trastorn dels pares i la conseqüent implicació en un tractament psicoterapèutic i psiquiàtric.Dependrà de les possibilitats de reparació i recuperació parentals la valoració del maltractament rebut i les accions i mesures a proposar. 

Bolwby ens va revelar les implicacions i processos per a l’establiment del vincle d’aferrament (apego) i el va deslligar completament de la libido sexual i de la fantasmàtica inconscient freudianes, apropant la psicoanàlisi a la realitat de les interaccions afectives i als maltractaments infantils. Ell postula una quantitat de situacions i experiències familiars que predisposen a desenvolupar tres tipus diferents de patologia davant una pèrdua: el vincle ansiós i ambivalent, la necessitat de cuidar compulsivament i la independència afectiva. Per a Bolwby, l’establiment d’un procés de dol patològic i la instal·lació d’una síndrome depressiva depenen, en gran mesura, de la naturalesa del vincle relacional amb les figures parentals i del tracte que rep l’infant durant aquests delicats moments, i es dóna molta més prevalença als factors vinculars o ambientals i no tant als constitucionals.

És cert que els pares amb trastorns mentals tenen més dificultats per a fer front a les necessitats emocionals dels fills, ja que ells mateixos han patit limitacions per superar etapes de patiment mental i d’elaborar pèrdues potser importants i que han estat traumàtiques, però no per això podem caure en disculpar-los com a responsables del benestar del fill. A partir del treball d’identificació de les seves limitacions en el desenvolupament de les seves funcions parentals, es podrà ferparticipar el progenitor de les mesures necessàries a prendre.

Així doncs, depenent de l’enfocament del professional, a vegades ens trobem que es pot posar més l’accent en la patologia psíquica (del nen, pare o família) que no pas en la interacció o situació de maltractament que pot ser més o menys evident. I sovint es donen ambdues problemàtiques alhora. 

En el cas d’una nena adolescent adoptada des dels 2 anys i mig que el CSMIJ va alertar sobre el presumpte maltractament psicològic per part de la mare arrel dels insults que aquesta li va dir cridant a la filla a la sortida de l’escola davant d’altres mares per una discussió, es va poder constatar la patològica dinàmica familiar i una disfuncionalitat important amb els rols intercanviats entre els seus membres. La noia pegava i insultava els pares sense que aquests poguessin evitar-ho, feia intents de suïcidi i constants actuacions que provocaven reaccions inadequades en els pares. Els pares, ambdós mestres, preocupats per la difícil evolució escolar dels fills, no feien més que buscar professionals especialistes per a tractar el trastorn límit de la filla. El germà gran fa temps que pateix un problema de son que no s’aborda i també pateix els conflictes familiars. En aquest cas es va retornar als pares que se’ls considerava responsables d’una situació de maltractament i que, en funció de la seva col·laboració amb els serveis de tractament, es consideraria la necessitat d’una separació de la filla en un centre de protecció.

El difícil equilibri entre l’odi i l’amor

El comú denominador del grup de maneres de cuidar que podríem considerar tolerables seria l’estimació dels pares o cuidadors al nen / a la nena. D’aquí podem extreure una màxima: cal garantir que els nens siguin estimats, que no vol dir el mateix que se sentin estimats, si bé es relaciona, podríem dir, de manera exponencial. 

Per al psicoanalista Erich Fromm, estimar implica una preocupació activa per la vida i el creixement d’aquell a qui estimem, i és indissociable dels conceptes de cura, responsabilitat, respecte i coneixement. Segons aquest autor, el nen rep, en el millor dels casos, dos tipus d’amor diferents: l’amor incondicional de la mare (m’estimen pel que sóc, faci el que faci) i l’amor condicional del pare (m’estima pel que faig, puc aconseguir-lo i ser mereixedor), i una adequada evolució aconseguirà un equilibri entre tots dos tipus d’amor, esmorteint els efectes negatius del predomini d’un dels dos.

Molts pares i mares estimen als fills però no els ho transmeten de manera plena, tenen una dificultat personal per a expressar l’afecte, són freds o distants en les relacions personals de per si o poc expressius com a estructura de caràcter, poden viure les emocions com perilloses, o bé no han tingut models de criança on l’expressió dels sentiments fos habitual. També factors culturals predisposen a aquesta característica (en la cultura oriental, per exemple, les demostracions afectives entre pares i fills són inexistents a partir de certa edat i, en canvi, no identifiquen pas que no s’estimin entre ells).

Si ens endinsem en aquelles situacions internes que fan que els pares tinguin dificultats per expressar el seu afecte als fills, es poden perfilar diferents tipus de conflictes personals que, en les condicions adequades, poden ser identificats, reconeguts i acceptats. Aquests pares correspondrien a diferents estructures de personalitat on predomina allò neuròtic o un cert nivell cultural i/o humà. Podríem dir que són pares que, si bé poden desatendre-maltractar a causa de les seves dificultats personals, tenen una capacitat d’identificar-se amb el patiment del fill, poden reconèixer el mal provocat en moments de descontrol i expressar un sentiment de culpabilitat autèntic.

Ara bé, els sentiments humans no són mai homogenis. Tot i estimar els nostres fills, també ens enfadem amb ells i, perquè no reconèixer-ho, en determinats moments fins i tot els odiem. Sí, encara que pugui semblar terrible, en certs moments odiem els nostres fills! I per què no reconèixer que odiem, també,els pares o la nostra parella, etc. Reconèixer el nostre odi intern no vol dir que anem matant els altres ni que els maltractem necessàriament. 

En la relació amb els nostres fills, igual que amb les altres persones, es dóna una combinació d’estimació-agressivitat (ambivalència) que va tenyint els continguts, expressions, comportaments i intercanvis. Aquesta ambivalència, en una evolució sana, es resol de manera satisfactòria sense impedir la nostra activitat diària. Existeix una dosi d’agressivitat «sana» en les nostres interaccions que, controlada, i, sobretot, reconeguda, no impedeix la nostra vida.

En els maltractaments psicològics, la dosi d’agressivitat-odi és proporcionalment més elevada que no pas l’estimació, i això provoca conductes i actes de clar rebuig i atac al nen / a la nena. Aquests pares estan realment farts dels fills, dipositen en ells totes les incapacitats, limitacions i deficiències, els rebutgen obertament i els insulten de continuadament, o bé, simplement, s’han desconnectat d’ells i ja gairebé no els volen.

Diferents nivells de gravetat del maltractament psicològic

És impossible calibrar amb objectivitat els nivells d’estimació i d’odi de les persones. No existeixen instruments de mesura objectivables dels sentiments, però en els maltractaments psicològics es fan paleses conductes que pressuposen un sentiment hostil vers l’infant. Des de la manipulació o l’engany fins a l’atemoriment, l’insult o el rebuig, existeixen diferències significatives quant a la gravetat del maltractament. Per a diagnosticar el grau de gravetat, cal identificar la intensitat del maltractament, la seva durada en el temps, si és constant o si es presenta de manera espaiada en el temps. També la gravetat està en relació amb la intencionalitat, des de la no-intencionalitat o l’acte inconscient, a la manifesta voluntat conscient de fer mal. 

Podríem diferenciar tres nivells de gravetat

• Lleu o de baixa gravetat: generalment es dóna disfunció familiar que pot ser resolta mitjançant un abordatge de teràpia familiar. L’exemple més característic és el de pares mestres que confonen el seu rol de pares amb el de mestres i pressionen el fill amb els estudis i imposen diferents càstigs inadequats amb l’objectiu d’aconseguir uns bons resultats acadèmics. Són casos on el context sociocultural particular de la família exigeix determinades limitacions: família integrista, entorn sectari, testimonis de Jehovà, pares psicòlegs, educadors o mestres. En aquests casos, els pares només busquen el bé del seu fill i no tenen una intenció conscient de maltractar-lo. En aquest nivell, els indicadors esmenats anteriorment es limiten a situacions puntuals o a incidents aïllats.
• Mig o moderat: l’adult té la intenció de ferir l’infant sense voler-ho conscientment del tot. Existeix una gran ambivalència en els pares responsables, o en un d’ells, i aquests no poden integrar les dues pulsions afectives envers el fill. Aquest acostuma a ser el grau de gravetat en molts casos d’alienació parental. Aquí el grau de manipulació o rebuig és important, es donen amenaces directes i continuades, s’erigeix una «barrera de silenci» amb l’infant, o bé els pares s’esforcen a evitar les relacions socials de l’infant. Es fa necessària una intervenció protectora per tal de reduir i limitar l’efecte del maltractament.
• Alta gravetat: existeix una intencionalitat de maltractar el fill. Per més que s’indica al pare la prohibició de la seva actitud amb el fill, donat el seu trastorn, no ho pot evitar. Es donen amenaces dramàtiques, extremes o de «doble vincle», l’aïllament és total. Mares depressives, pares psicòtics i funcionaments familiars paranoics on la separació amb manteniment del contacte acostuma a ser la millor alternativa. 

La noia A va ser adoptada de petita, provinent d’un centre de menors d’un país de l’Europa de l’Est. Posteriorment, va ser separada dels pares i ingressada en un CRAE als 17 anys, a causa dels maltractaments psicològics dels pares, que els serveis de tractament havien detectat (hospital de dia d’adolescents). La mare s’havia descontrolat de manera evident en una intervenció amb la Policia quan aquesta escridassava la filla perquè tornés a casa i deixés els amics. Els pares s’havien separat i es barallaven contínuament per ella. El pare tampoc protegia la filla d’aquesta situació i alimentava el discurs contra la mare.

La mare es va mostrar ofesa de la valoració de maltractaments psicològics, però ni el pare ni la mare no van fer oposició a la resolució administrativa.

En una entrevista conjunta amb el pare i la mare i la filla quan tenia 20 anys amb l’objectiu de plantejar-los el desinternament i les possibilitats de suport econòmic de cara a la seva independència, aquests tornen a reproduir el conflicte familiar, culpant-se mútuament de la manca de responsabilitat envers la filla i justificant-se, sense donar cap resposta concreta per al seu futur. Aquest es tractava d’un cas d’un nivell alt de maltractament psicològic.

Uns altres germans adoptats de petits en un altre país per una mare catalana soltera van ser ingressats en un centre de protecció arran de l’estudi realitzat per l’EAIA, en què es valorava manca d’habilitats per part de la mare i actuacions educatives rígides i incoherents. Posteriorment, la mare va aconseguir judicialment el retorn dels fills amb un pla de treball acurat i seguiment de l’EAIA, així com tractament psiquiàtric de la mare (trastorn de personalitat no especificat). 

Després d’un any, la mare demana l’ingrés urgent dels seus fills en un centre al·legant que s’ha d’ocupar de qüestions financeres de les seves propietats perquè travessa una situació molt crítica i no pot ocupar-se dels fills. Posteriorment, la mare nega rotundament que ella hagi demanat l’ingrés i torna a reclamar fer-se càrrec dels fills. Després de dos anys de litigi judicial, malgrat les noves vinculacions d’ambdós fills amb famílies col·laboradores i els diferents informes del SATAV, la CRAE, l’EAIA, la mare obté la guarda administrativa.

Aquest és també un cas d’un nivell elevat de maltractament psicològic on s’afegeix el maltractament institucional.

En molts casos de pares adoptius, aquests es mouen amb uns ideals de fill que no es corresponen posteriorment amb els fills reals i no poden respondre a les seves necessitats. Els pares se senten traïts i decebuts per aquests fills i mostren el seu odi i enuig amb ells. Aquests són dos exemples de maltractaments psicològics en fills adoptats.

Per què la psicoanàlisi no s’ocupa dels maltractaments infantils?

D’una banda, és cert que el fenomen del maltractament exerceix un efecte catalitzador i per això reduccionista, en aparent contraposició amb la hipòtesi de l’existència de l’inconscient, però cada cop es conceptualitza un tipus de patologia en la nostra societat actual en què la capacitat de pensar, de simbolitzar i de cura envers els estats afectius es va reduint a favor de models on predomina l’omnipotència del pensament, l’egoisme, el fanatisme, etc.

La posició de víctima és quasi per definició objecte d’anàlisi des de la teoria psicoanalítica. A l’infant no se’l considera innocent (fantasia edípica) i, per tant, es defuig d’un posicionament clar i qualificat de simplista davant un presumpte maltractament. Sovint, s’integren diferents víctimes (el botxí va ser una víctima també en la seva infància) en aquests fenòmens i difícilment se n’identifiquen els responsables. Durant dècades, la realitat fàctica ha estat defugida per submergir-se en els designis de l’inconscient i en la teorització metapsicològica. Ja no és el«pegan a un niño» ni les fantasies fòbiques del petit Hans, sinó la perpetració de l’abús d’autoritat maltractant, la constant acusació i denúncia per part de l’adult amb la conseqüent inducció d’un profund sentiment de culpabilitat en el nen, conjuntament amb l’absència d’expressions afectives autèntiques, l’aplicació de càstigs físics o càstigs desproporcionats a la conducta del nen, la humiliació o l’insult com a forma de relació, la desqualificació i fins i tot el rebuig manifest.

Freud es va endinsar en l’elaboració d’una extensa teoria on postula l’existència d’una sexualitat infantil que sucumbeix a la repressió a l’edat adulta. Freud va plantejar que no era possible que totes les seves pacients que li rebel·laven abusos sexuals haguessin estat realment abusades. A partir d’aquesta idea, va hipotetitzar la teoria de la seducció de l’adult com una fantasia primordial i la realitat psíquica, com a contingut mental al qual calia considerar desviant la qüestió dilemàtica sobre la realitat de l’abús narrat. 

A partir d’aquí, es pot aprofundir enfocant l’atenció en la psicopatologia tant de l’abusador com de la víctima i justificar la passivitat del professional amb diferents arguments com el del masoquisme de la víctima, el del traumatisme que suposa la separació afectiva, etc. I, per descomptat, que tots aquests arguments han de ser valorats i considerats al’hora d’una intervenció des dels serveis de protecció infantil, però el que cal delimitar bé és si es tracta d’un trastorn mental infantil que requereix un tractament psicoterapèutic exclusivament, o bé d’un maltractament psicològic que requereix un altre tipus d’abordatge. 

Però la seducció per l’adult, encara que no ens agradi, realment existeix des dels inicis de la humanitat (l’abús sexual) i cada cop se’n van descobrint més casos. 

A banda de la patologia que desenvoluparà l’infant abusat-maltractat, és necessari protegir l’infant i una resposta social clara i contundent que asseguri la fi d’aquest fenomen. Un cop protegit, s’haurà de considerar la necessitat d’un abordatge psicoterapèutic per elaborar el traumatisme viscut i la relació patològica establerta amb l’abusador. Per la psicoanàlisi, quan hi ha un maltractament, l’important és la significació que adquireix la vivència traumàtica i la conseqüent erotització inconscient d’aquesta.

En els diferents casos de maltractament psicològic, pot existir algun factor que predisposa la projecció d’elements negatius i de rebuig dels pares als fills, sovint poden ser infants adoptats, deficients o amb algun tipus de malaltia o diferència que els pares no poden superar. Sónfills que no responen a les expectatives que els pares tenien (imatge ideal de fill) i es converteixen en els dipositaris de tots els defectes.

Una altra característica a tenir en compte en el maltractament psicològic és la qüestió del masoquisme. L’adult que utilitza la seva autoritat i el seu rol parental des de la imposició desenvolupa i transfereix tot el seu sadisme en el nen. Donats aquests components, fàcilment el nen projecta el maltractament de l’adult i la seva posició de víctima en diferents situacions que no necessàriament corresponen a un maltractament, col·locant-se el nen en el que es podria entendre com a posició masoquista, pròpia de la patologia histèrica. (Algunes situacions d’assetjament escolar poden correspondre a aquesta escenografia.). Podríem pensar que l’infant maltractat desenvolupa sovint aquesta patologia; converteix les experiències de dolor i malestar en plaents, com a manera de sobreviure. Segons Freud, això ve promogut pel sentiment de culpa inconscient i la necessitat d’autocastigar-se (mandat del Superjò), però això no ens permet justificar que no tingui sentit protegir l’infant d’aquesta relació i identificar amb claredat l’inici, el detonant, el traumatisme desencadenant d’aquest malestar. Potser l’elaboració d’aquesta teoria de l’Èdip es decanta massa per la banda del nen i contribueix a difuminar la violència familiar produïda per l’adult i pels seus instints més primaris. Això és el que ha quedat ocult en la psicoanàlisi, preocupats pel l’hegemonia del coneixement inconscient (Alice Miller).

És a dir, que inconscientment el subjecte busqui ser pegat o castigat com a manera d’expiar la culpa no justifica que sàdicament es pugui continuar descarregant sobre la víctima. Ara bé, fins a quin punt la víctima és qui es fa pegar, o qui és provocat a pegar. Des d’aquest punt de vista, el maltractament estaria més proper a una pertorbació de la relació, a una compenetració-complementació de dos pols oposats: el sàdic i el masoquista, però això no pot de cap manera ser vàlid quan es tracta de relacions adult-nen, on les capacitats i possibilitats de participació no són simètriques ni igualitàries. 

Potser aquesta sigui una de les explicacions respecte a perquè la psicoanàlisi no s’ha ocupat d’aquest tema: la culpa inconscient reprimida durant tant temps no ha permès desvetllar l’enigma perquè aquest t’assenyalava directament a tu com a agent del desig pervers de seducció, infanticidi, etc., i les teories han estat mal utilitzades per distreure l’atenció envers a un altre lloc, negant l’evidència.

Abordatge del maltractament psíquic

Per poder arribar a un diagnòstic del maltractament psicològic, és del tot necessari tenir dades i elements diagnòstics tant del mateix nen com dels pares i de la situació familiar (simptomatologia, estat psicològic i vivències del nen, història dels pares, grau de consciència del problema, patologia dels pares, dinàmica familiar, etc.), però també és molt important la informació de tercers, altres familiars i altres serveis, així com del resultat de les seves intervencions. Per tant, el maltractament psicològic fa referència a un diagnòstic «situacional» que, a més, és dinàmic i que pot modificar-se en canviar algun dels factors de risc o de la situació relacional.

Un cop identificat el fenomen, es fa necessari exposar i revelar tant als responsables com a la víctima el diagnòstic i la valoració del mateix. A partir d’aquí, i en funció de la seva participació en un pla de treball per fer front i combatre el maltractament, caldrà considerar en cada cas les possibilitats de tractament i rehabilitació de la relació, considerant la necessitat-idoneïtat de mesures de protecció destinades a impedir la continuïtat del fenomen. Davant d’això, quan són els mateixos pares els maltractadors, cal tenir en compte la relació afectiva i de dependència dels fills víctimes i els sentiments negatius, que una mesura agressiva,aquest podria desencadenar. Per això, sempre serà prioritari establir, primer, un abordatge amb les víctimes i els maltractadors junts o bé per separat (en funció del nivell de gravetat) i anunciar la possibilitat d’establir una mesura de separació en el cas que no s’aconsegueixin canvis i que es mantingui el maltractament. 

A vegades, moguts pels intensos sentiments que el fenomen ens provoca, podem caure en accions precipitades i descuidar la participació del principal protagonista, l’infant. Per això, en entrevistes confidencials, caldrà ajudar-lo a elaborar la seva situació relacional, identificant amb rigor els maltractaments rebuts i acompanyant-lo, en la mesura del seu nivell de maduresa, en la decisió més encertada per al seu cas concret. Sovint, la protecció radica més en la confiança i possibilitat de parlar de la intimitat i dificultats familiars, per ajudar l’infant a desenvolupar estratègies i la seva resiliència en la relació amb els pares.

Sovint, en alguns casos, només aquesta referència ferma i consistent a la Llei de protecció permet anar introduint simbòlicament els límits i canvis necessaris per tal d’aconseguir una veritable col·laboració de la família amb els professionals. La qüestió del maltractament psicològic sempre planteja què fer i com actuar i si tot està de banda del maltractador, si amb la separació es resol el problema. Però l’infant necessita i depèn de la relació amb l’adult, amb els pares, els pot estimar, malgrat tot. Potser identificar el problema i ajudar l’infant a acceptar la seva situació familiar és una línia d’intervenció, així com tractar les seqüeles o els efectes del traumatisme, però també senyalar els pares, els actors del maltractament, com a infractors d’una llei de protecció, d’un consens social com el dels Drets de l’Infant de la Convenció de les Nacions Unides pel qual cap infant pot ser maltractat, i així responsabilitzar-los, que no culpar-los, del mal infringit.

Michel Socoró Carrié, Col. 5815

Bibliografia

ALONSO, J.M. (et al.) (1996). El llibre d’en Pau: Guia per a l’abordatge del maltractament en la infància per als professionals de la salut. Barcelona: Departament de Sanitat i Seguretat Social; Departament de Justícia (Direcció General d’Atenció a la Infància); Institut Català de la Salut; ACIM.

AUSSILLOUX, Ch. (1996). «Les professionnelsauxcoeur de la violencepsychologique». A: La mailtratancepsychologique. París:Fleurus-Mame.

BAUMANN, Z. (2005). Amor líquido: acerca de la fragilidad de los vínculoshumanos. Fondo de cultura economica.

BOWLBY, J. (1976). La pérdida afectiva. Paidós.

ELIACHEFF, C. (1997). Vies privées:De l’enfantroi à l’enfantvictime. Odile Jacob.

FROMM, E. (1990). El arte de amar. Paidós.

LAPLANCHE, J.; PONTALIS, J.B. (1974). Diccionario de psicoanàlisis. Lábor.

MATA VINYETS, N. (2007). La manipulación:La perversidad del pequeño poder. Plataforma.

MILLER, A. (1996). L’enfant sous terreur:L’ignorance de l’adulte et son prix. Aubier.

—(1998). C’estpour ton bien:Racines de la violencedansl’education de l’enfant. Aubier.

PODEVYN, F. (2004). Síndrome de alienación parental. Traducció de Paul Willekens. Disponible en línia a: . [Consulta: maig 2006]

Revista de Psicoanálisis(2000), vol.XXII, núm. 2: Violencia visible e invisible.

http://www.psiara.cat/view_article.asp?id=4216