Els traumes ocults dels desordres alimentaris
Lucila (nom canviat a sol·licitud de la font) té 22 anys d’edat i és estudiant universitària. És la menor de tres fills. La seva família ha tingut una relació conflictiva per l’agressivitat del pare, que arriba al maltractament verbal i físic contra la mare, moltes vegades al davant dels fills. Lucila va ser assetjada i abusada sexualment des dels 11 anys per un oncle polític proper a la família, qui a més l’amenaçava perquè guardés silenci. No va explicar res a la seva mare per por que no li cregués.
Als 12 anys, després de la seva primera menstruació, Lucila va començar a sentir vergonya davant els canvis físics del seu cos i el creixement dels seus pits. Evitava usar certes samarretes, preferia la roba molt folgada, “per amagar-me de la mirada dels nois del col·legi”.
Als 13 va començar a fer dietes i restringir totalment les farines i greixos. Sovint es queixava d’estar grassa, encara que mai va tenir un sobrepès real. Aviat va començar a fer afartaments amb farines, brownies i arequipe que ingeria de manera ràpida i compulsiva, generalment d’amagat. Després corria al bany i s’induïa el vòmit un cop i un altre fins a quedar exhausta. Després, prenia laxants. Res semblava calmar el seu malestar i els cicles d’afartaments i purgues empitjoraven. Cada vegada que el seu pare o el seu oncle s’acostaven, augmentava la seva angoixa. Va començar a aïllar-se i a tallar-se els canells amb una ganiveta per calmar la seva angoixa o la seva ràbia:“És com si el veure córrer la sang m’alleugerís”. Deia que les seves cicatrius als canells li recordaven el seu patiment com a cert i no “com una cosa dolenta que jo m’havia inventat”.
El testimoni de Lucila és representatiu del drama patit per dones que, a més de Anorèxia Nerviosa (AN), Bulímia Nerviosa (BN) i Trastorns de Comportament Alimentari (TCA), presenten conductes d’autolesió, que van des tallar-se o cremar-se la pell, arrencar-se el cabell, un cop al cap o altres parts del cos, pessigar-se compulsivament o mutilar-se els dits, fins a l’intent de suïcidi.
Experiències traumàtiques associades als TCA
En el projecte titulat “Freqüència i fenomenologia de lesions autoinfligides en dones colombianes amb trastorns de comportament alimentari”, Maritza Rodríguez i el seu equip van treballar amb una mostra de 362 dones-entre els 11 i els 51 anys d’edat-que van rebre tractament ambulatori al programa Equilibri, entre juny de 1997 i gener de 2005.
En una primera fase de la investigació van descobrir que 82 dones (22,6%) presentaven conductes recurrents de dany autoinfligit no suïcida, de les quals els qui tenien més risc eren les bulímiques, per la seva forta impulsivitat. El 77,3% de les pacients tenia menys de 17 anys, edat en què habitualment apareixen els TCA. Del grup analitzat, 153 pacients (42,3%) van informar d’algun tipus d’experiència traumàtica primerenca, mentre que 72 (19,9%) van ser abusades sexualment.
En aquest estudi es va trobar l’automutilació associada de manera significativa amb el trastorn d’estrès posttraumàtic, trastorn afectiu bipolar, trastorns de personalitat, ansietat, problemes de control d’impulsos, episodis depressius anteriors o simultanis al tractament, abús de substàncies i intents de suïcidi. Si bé la població d’estudi era clínica, i per tant es tractava d’una mostra esbiaixada (només pacients remeses al centre Equilibri), la doctora Rodríguez considera que en els últims cinc anys aquestes conductes s’han incrementat, sobretot, en adolescents i en dones menors de 25 anys amb TCA.
El vincle dels comportaments d’autolesió amb la història vital d’abús sexual o físic en la infància ja s’havia demostrat en altres països, com el Japó, Austràlia i Estats Units. A Colòmbia, on hi havia un buit de coneixement sobre aquest fenomen, l’estudi es va convertir en pioner i va demostrar que el perfil dels pacients, la freqüència i l’estil dels comportaments de dany autoinflingit no és diferent al que s’ha reportat en altres països.
En un estudi anterior, la doctora Rodríguez va analitzar l’efecte de les experiències traumàtiques en la resposta al tractament de les pacients amb TCA. D’una població de 160 dones, el 38,5% van presentar conductes automutilatorias i amb prou feines va respondre al tractament. El 45% tenia història de trauma i per això presentava un alt risc de desertar del tractament o de recaure en la conducta fins a tornar crònica.
Més enllà de la vanitat: les causes de fons
Aquestes troballes, sens dubte, contribuiran a esfondrar el mite -en gran part propagat pels mitjans de comunicació- que les dones amb TCA són víctimes de la vanitat i de la influència del medi social.L’origen del trastorn és molt més complex, tot i que l’ideal de bellesa no deixa de pesar.
Des del punt de vista patològic, el TCA és multifacètic perquè la majoria de les dones té antecedents d’abús sexual, maltractament físic, violència social (segrest i amenaça de segrest, extorsió, desplaçament forçat, homicidi), estrès posttraumàtic i pèrdua emocional, que requereixen d’una atenció terapèutica especial. “Els trastorns de TCA són com la punta d’un iceberg: no es veuen a la superfície, però a sota hi ha una constel·lació de psicopatologies psiquiàtriques”, afirma la doctora Rodríguez, que indaga en els factors psicològics, genètics, ambientals, socials i familiars de la malaltia.
Després d’identificar el perfil de cada malalta i la freqüència de la seva conducta autoagresiva, les investigadores van voler conèixer a fons les seves històries. Amb els resultats de l’estudi van dissenyar un model terapèutic per atendre la comorbiditat (coexistència de dos trastorns similars o no) dels TCA, sense quedar-se només en el símptoma. Van aplicar la metodologia qualitativa de l’entrevista en profunditat i l’anàlisi de narratives per portar a les pacients a parlar del seu passat de forma més àgil i reveladora.
Lluny de intimidar, la gravadora va esdevenir eficaç eina per recollir els seus testimonis perquè van sentir que finalment la seva història clínica quedaria registrada, que a més de ser cas d’estudi, els farien cas. “Era com si els haguessin donat permís per parlar, per denunciar”, diu la investigadora. Amb aquestes narratives es van fer més comprensibles els vincles entre el símptoma automutilatori, els símptomes alimentaris i el trauma. No s’ha d’oblidar que moltes d’aquestes dones han intentat suïcidar-se una o diverses vegades, però de 22 intents de suïcidi vistos en deu anys (de 1997 a 2007) en el programa Equilibri, només un va ser fatal.
Segons les autores de la investigació, l’impacte emocional de les experiències traumàtiques propicia un autoconcepte negatiu del cos, problemes d’identitat i tendència a autoatacarse, com si d’aquesta manera es castigués el culpable. A més, el dolor físic desplaça el dolor emocional, perquè és més fàcil de comprendre i de calmar.
Nenes i adultes automutiladores
En els últims dos anys, el rang d’edat de les pacients ha variat: es troben nenes des dels 7 anys fins adultes de 58 anys que s’autolesionen. Cada vegada es presenten més casos de nenes i de dones majors -encara que no totes tenen traumes ni s’automutilen- , en què s’adverteix que les adolescents són més impulsives i les adultes més depressives.
Amb aquesta població a la mà, l’equip d’investigadores segueix avançant en l’estudi i en el desenvolupament de la teràpia clínica. Fins al moment els resultats s’han publicat en diverses revistes especialitzades i en congressos internacionals, com el de 2007 a Barcelona i el que es va realitzar entre el 7 i el 9 de febrer de 2008 a la Universitat dels Andes, on la doctora Rodríguez va presentar dues ponències, una d’elles sobre els TCA en la dona adulta, que presenta un perfil de risc diferent del de la dona jove.
Els que no apareixen registrats entre la població afectada són els homes, que poques vegades van a consulta. En edat adulta són pacients difícils de tractar i els seus traumes solen estar associats amb l’obesitat infantil o juvenil més que amb l’abús sexual, els nens responen més fàcilment al tractament. De totes maneres, segons la doctora Rodríguez, hi ha una tendència creixent de consulta entre els homes sense antecedents.
Tampoc es pot desconèixer la tendència a la automutilació en certes subcultures d’adolescents, com els anomenats Emos, afirma la investigadora. Aquests joves es fan talls a la pell perquè assumeixen el repte de “vèncer els sentiments i elevar el llindar del dolor”. També es troben aquestes conductes autolesives en joves deprimits que solen estar aïllats, irritables o presenten canvis de comportament que interfereixen en el seu rendiment acadèmic i en la seva vida familiar. Per això la doctora Rodríguez projecta un estudi a les escoles i universitats de la capital per identificar símptomes i trastorns associats als TCA, que sempre s’han de portar a consulta.
Ara bé, tot i que els traumes d’abús sexual i altres traumes afectius no tenen nacionalitat, sí els traumes socials. I en un país en estat crònic de guerra com Colòmbia, on les persones estan exposades a ambients més violents, la gamma d’experiències traumàtiques és més àmplia i les seves particularitats són dignes d’exploració científica. Per ara, els trastorns de comportament alimentari no constitueixen un problema de salut pública al país, però les xifres de víctimes augmenten i obliguen a prendre mesures preventives i a avançar en la psicoteràpia amb noves eines per entendre conductes extremes com la automutilació.
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada
Si voleu participar, deixeu la vostra aportació i la recollirem, animeu-vos.