Black Lives Matter: Menys policia i més educació social? per Marc Ferrer
El moviment Black Lives Matter (BLM) ha posat sobre la taula el paper racista i opressor de la policia, en aquests dos últims mesos, no només als EUA sinó que també a la resta de món. Disminuir el pressupost de la policia i augmentar les partides pressupostàries dels agents educatius, estan entre les seves demandes.
Foto: REUTERS / Andrew Kelly
Una de les demandes expressades en el marc del moviment BLM després dels aixecaments inicials a Minneapolis, per exemple, el Consell de la Ciutat de Minneapolis ha estat dissoldre la policia, mentre que altres ciutats, com Los Angeles, es van afanyar a aprovar una legislació per reduir els pressupostos de la policia.
En contraposició, el moviment proposa augmentar les partides pressupostàries de treballadores socials, i la presència de més educadores socials, com reflecteix l’activista de BLM Sarsour que va expressar en Democracy Now!: "Més de 50.000 persones van sortir als carrers amb nosaltres, i tenim una sèrie de demandes. Deixin que els policies facin el que se suposa que han de fer: mantenir a les persones segures. No són treballadors socials. No són professionals de la salut mental. No són educadors. Així que, en realitat, s’involucren en activitats que no coincideixen amb la certificació ni amb els criteris de les activitats que hauria de tenir un agent de policia. Si no els capaciten per això a l’acadèmia de policia, llavors, ¿per què els enviem a abordar coses que no tenen res a veure amb ells".
Actualment als Estats Units moltes demandes populars han quedat en l’aire en forma de promeses institucionals, que encara que es transformin en realitat, no implicarien cap canvi estructural de l’ADN de la policia. Ja que aquesta representa l’estat capitalista, i la seva naturalesa fonamental no canviarà fins que sigui abolida. L’abolició de la policia no és una cosa que es pugui aconseguir amb cap legislació.
No obstant això, cal entendre que el moviment expressa demandes de caràcter progressiu, com incloure el rol de les persones tècniques en intervenció social. Que també es barregen amb il•lusions en el sistema com creure que la policia s’encarrega de “mantenir les persones segures”. Aquestes tasques socioeducatives tenen una repercussió directa i transformadora en les realitats materials de les comunitats. Una cosa que no podria fer la policia de cap manera. És en aquest punt on es troba el debat, l’educació social ha de ser la resposta allà on no arriba la policia? Quin risc pot córrer l’acció social en un sistema capitalista? Quines poden ser les seves limitacions?
En un article de Juliol Ros Gómez en www.todoporhacer.org cita i comenta: "La carrera d’educació social es va crear als anys 90 perquè la policia no podia traspassar el domicili privat". A partir d’aquesta sentència podem explicar una de les majors polèmiques que ha esquitxat a l’"educació social"; l’intrusisme laboral. Policies, funcionaris de presons, vigilants de seguretat, fins i tot jutges, veuen com les seves funcions són dutes a terme per les i els "educadors socials". Però amb un instrument que ells i elles no tenen; l’accés a dades personals, a la vida més privada i íntima, l’historial de vida ... és a dir; "Poden traspassar el domicili privat".
Julio Ros retrata en el seu article la cara més amarga de l’educació social, i és que cal comprendre que l’acció socioeducativa té els marges molt estrets en aquest sistema i corre el perill d’anar-se’n pervertint encara més. Hem vist com entitats privades aprofiten la pobresa o situacions de risc per a treure rendiment econòmic. Com els centres d’acollida es converteixen en contenidors de joves amb l’esperança de crear una vida nova, per acabar sent expulsats al carrer amb 18 anys, com a serveis socials retira a custòdies sense tenir la menor sensibilitat o alternativa per a les famílies.
Això no converteix els educadors en éssers que participen d’això de forma directa. Els educadors, posen el cos i ment cada dia tot i els pèssims salaris i condicions i la càrrega emocional que comporta el treball. Cal comprendre que l’educació social és fruit de l’estat del benestar", una política dels països imperialistes occidentals, els quals es poden permetre polítiques socials per als sectors més desfavorits, i no es fa per "boníssim", sinó per evitar esclats socials com passa actualment en Estats Units.
Això ens porta al fet que l’educació social està lligada a una cotilla que és el sistema capitalista, i que va fer servir aquest sector en el seu benefici, és a dir, controlar, contenir i re-inserir. El sector social no és l’únic, en tots els sectors es pot veure l’afany del sistema per al seu profit. Un clar exemple és el sector de l’educació obligatòria, on en aquest, l’objectiu no predomina la voluntat educativa sinó la voluntat econòmica; crear persones formades per al sistema productiu.
Per això, els educadors que somiem amb una perspectiva anticapitalista hem de recordar que, tot i que donem suport a qualsevol canvi que beneficiï la classe obrera i als més oprimits, el nostre horitzó no és de reformar, sinó en última instància l’enderrocament de sistema que genera constant pobresa. Així doncs, la pregunta és: com podem els educadors o agents socials evitar aquesta cooptació mentre seguim vetllant per fer la nostra feina. Com ens podem organitzar en els nostres llocs de treball i ser capaços de desafiar realment a l’Estat capitalista al costat d’altres sectors?
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada
Si voleu participar, deixeu la vostra aportació i la recollirem, animeu-vos.