“El risc de l’abús existeix on hi ha desigualtat i opacitat” per Oriol Amorós

Oriol Amorós (Barcelona, 1970) ja fa uns anys que brega amb els assumptes d’immigració i igualtat a la Generalitat. Concretament, és secretari d’Igualtat, Migracions i Ciutadania i no es mossega la llengua a l’hora de criticar l’oportunitat perduda de l’Estat espanyol per regularitzar una part important de la població migrada durant el confinament. “Són els menys visibles”, diu, els que probablement patiran més la crisi econòmica i social derivada de la pandèmia.

Amorós és partidari que “la gent vingui amb papers, treballi amb contracte, pagui impostos, no necessiti ajudes socials, participi de la societat amb drets i deures”. “Això és molt més desitjable”, diu, i assenyala, sense embuts, que cal tancar el CIE, perquè és un “símptoma que el sistema migratori no funciona”. A més, enumera en detall totes les reformes que estan impulsant des que la secretaria hagi assumit, el gener d’aquest any, la subdirecció general de Lluita contra la Violència Masclista. “O deixem de tenir relacions desiguals o això no s'arreglarà”, sentencia.

És el col·lectiu de persones migrades un dels que pot sortir més perjudicat de la pandèmia i les seves conseqüències?

Quan ens vam reunir a la Taula de Ciutadania i Immigració per analitzar els efectes de la crisi derivada de la Covid-19, vam estar d’acord que les persones que poden patir-la més, a banda de les persones d’edat avançada, són les menys visibles a les polítiques públiques. 

Quines són aquestes persones “invisibles” a les polítiques públiques?

Les persones que no estan empadronades, per exemple, i no poden accedir als ajuts socials d’urgència, que no suposen una gran despesa per a l’administració, però que són clau per superar moments difícils. També hi ha la població que està en situació d’irregularitat administrativa. Òbviament, aquestes persones necessiten esmorzar, dinar i sopar cada dia i, en canvi, si no poden treballar, només tenen com a recurs l’economia submergida. Tothom hauria de treballar amb un contracte, però la realitat ens diu que l’economia submergida, en els períodes de crisi, fa un efecte coixí. Amb aquesta crisi, amb el confinament, hi ha hagut moments en què tota aquesta economia submergida ha desaparegut. El que vivia de la venda ambulant o les treballadores de les cures sense contracte s’han quedat sense cap ingrés. 

“Amb el confinament, l’economia submergida ha desaparegut, el que vivia de la venda ambulant no té cap ingrés”

Arran de la pandèmia, les entitats i la Taula de Ciutadania i Immigració han exigit de nou a l’Estat espanyol la regularització de les persones migrades. Era el confinament una oportunitat per fer-ho?

El confinament ens podia haver donat unes quantes oportunitats, sí. Primer, podíem fer aflorar, amb els empadronaments, la població real del país per poder-hi arribar amb totes les polítiques públiques. Segon, mentre les fronteres estaven tancades, sense mobilitat exterior, o ara, en què encara és molt reduïda, crèiem que era un bon moment per posar en ordre el país. Quan l’any passat exigíem la regularització, hi teníem en contra l’argument de “No, no fem la regularització, perquè farà un efecte crida”. Ara, aquest argument no el tenien. Tercer, perquè en un moment de crisi econòmica, qualsevol persona que tingui una oportunitat de treballar l’ha de poder aprofitar. Per sortir de la crisi, volem que tothom que treballi ho faci amb un contracte i contribuint al finançament de les arques públiques. A més, hi ha un quart element: la immensa majoria de la població en situació d’irregularitat és jove i haurien de poder-se guanyar la vida. Que hi hagi persones joves a la cua del Banc dels Aliments no té cap sentit! Per tots aquests arguments, hem donat suport a les demandes de regularització.

Quins arguments li heu donat a l’Estat perquè s’avingués a regularitzar aquesta població?

Hi havia la proposta general, fer una regularització aprofitant el moment de fronteres tancades. Si l’Estat no s’hi avenia, com a mínim perquè tingués efectes immediats, proposàvem aprofitar les vies que ja existeixen per a alguns col·lectius. El govern espanyol podia aprofitar, per exemple, l’article 127 del reglament, que ja existeix, que està aprovat, que no requereix fer cap llei ni tenir cap debat al Congrés amb VOX. També els plantejàvem una modificació puntual de l’article 124 del reglament, que regula l’arrelament social, el que demana tres anys de residència, un contracte d’un any de durada i no tenir antecedents penals. Perquè, ara, qui trobarà una oferta laboral d’un any sencer?

A quins col·lectius concrets pot beneficiar aquesta modificació?

Nosaltres el que li diem al govern espanyol és que permeti, per exemple, ofertes de tres mesos perquè la gent que va a la campanya de la fruita pugui aprofitar-la per regularitzar-se. O que la gent que pot donar suport puntual, mentre duri la crisi sanitària, a les residències de gent gran ho pugui fer. O les treballadores de les cures, que la majoria treballen sense contracte, i pensàvem que era un bon moment per fer net en aquest sector. O el col·lectiu de joves migrants sols. 

“És probable que al setembre comencin a caure en la irregularitat una pila de joves migrants sols. És molt greu!”

Les entitats han denunciat que als joves migrants sols, si no aconsegueixen el permís de treball amb una oferta laboral d’un any, fet que és pràcticament impossible, encara més en el context actual, no se’ls renova el permís de residència a no ser que tinguin uns ingressos d’almenys 2.100 euros mensuals. Qui va determinar que fos així?

Això ve d’una sentència del Tribunal Suprem, que va fer una barbaritat, una altra més. Com que el govern espanyol es va adonar de la bestiesa que suposava, va aprovar la pròrroga dels permisos de residència vigents fins al 31 de desembre de tots aquells joves que haguessin de renovar-lo durant l’estat d’alarma, és a dir, fins al 22 de juliol. Però tots aquells que l’han hagut de renovar un dia després de finalitzar l’estat d’alarma, no entren en la pròrroga! Com que els tràmits d’estrangeria es poden allargar fins a 90 dies, és probable que a partir del 21 de setembre comencin a caure en la irregularitat, un rere l’altre, una pila de joves migrants sols. És una situació gravíssima! I un incompliment de la mateixa Llei d’Estrangeria, que diu a l’article 35 que s'ha de procurar la inserció social i laboral d'aquests joves. Li hem demanat a l’Estat espanyol que ho corregeixi, i no hi ha manera.

Què cal fer per canviar la percepció que té una part de la ciutadania catalana sobre les joves migrants sols, que es troben en una situació de desemparament i que, en el millor dels casos, acaben en l’economia submergida i, en el pitjor, cometent petits delictes?

Primer, garantir la inserció. Segon, modificar les lleis. Tercer, conèixer-los. En una població del litoral català hi havia una percepció bastant negativa dels joves migrants sols, però vam iniciar un programa de mentoria, amb la col·laboració de l’ajuntament i les entitats del poble. Hi van participar uns 15 nois que tenien un mentor del municipi i la percepció va canviar radicalment, perquè un col·lectiu amb un seguit d'etiquetes i estigmes es va convertir en l’Abdul, l’Abdelkader o el Mohamed. En veure aquells nois, veien les circumstàncies que els havien fet marxar de casa, com lluitaven per poder tirar endavant i ajudar la família, amb quina voluntat ho fan… I, finalment, quart, que el delicte reiterat sigui un agreujant. Nosaltres volem igualtat, drets i deures per a tothom, lluitem contra el racisme i els estereotips i, si hi ha algun noi que comet delictes, tingui l’origen que tingui, haurà d’afrontar la seva responsabilitat davant de la justícia. 

Ha dit que no hi ha manera, amb l’Estat espanyol. No ha rebut les vostres peticions?

Les ha rebut i les ha respost.

I què ha respost?

El govern espanyol ha respost que faran una reforma del reglament i que hi contemplaran les nostres propostes. Però el darrer procés de reforma del reglament va durar tres anys! Suposant que ara anessin molt ràpid, menys d’un any no duraria. I el problema el tenim avui. Les persones que no sabem si hi són o no hi són. Les que podrien trobar un lloc de treball i contribuir a la sortida de la crisi. Els joves que han de renovar el seu permís... Això és avui, no d’aquí un any. A més, han circumscrit les millores al reglament, però no en tots els àmbits. 

“Hi ha milers de treballadores de la llar en situació d’opacitat. Sovint pateixen l’abús laboral i personal i, en alguns casos, sexual”

En quins àmbits no ho han entès?

Amb les treballadores de les cures. 

Per què?

No s’adonen que hi ha milers de dones en una situació d’opacitat. Aquest tema és especialment greu, perquè existeix el risc de l’abús en qualsevol circumstància en la qual hi hagi desigualtat i opacitat. Si una persona està indefensa davant d’un contractador i ningú no sap que aquella persona treballa allà, no té drets sindicals, no té contracte, no té jurisdicció laboral i es pot abusar d’ella.

Passa moltes vegades? Quina mena d’abusos pateixen les treballadores de la llar?

Massa vegades. Pateixen abusos laborals, amb jornades interminables, amb descansos que no es compleixen, amb baixes de malaltia que tampoc existeixen. Es produeixen també abusos personals, en el sentit de limitar l’autonomia, de limitar els seus espais de descans, les relacions personals. I també hi ha l’abús sexual. En aquest col·lectiu, els dos únics informes que ho estudien, un que va fer la Fundació Irla i l'altre que vam fer al nostre Departament, constaten uns índex de prevalença de la violència, l’abús i l’assetjament sexual molt superiors a la mitjana catalana, que ja és inacceptable. 

Amb el confinament s’han agreujat aquestes violències contra les treballadores domèstiques?

Ens han fet arribar casos, sí, com el fet que s’hagin vist forçades a treballar d’internes. Ho han acceptat voluntàriament, però en el fons sense cap ganes. Era o treballar d’internes o quedar-se sense feina. També hem rebut queixes de dones que mantenien una llar de ciutat i han passat a mantenir una casa, quadriplicant la feina, perquè la família ha decidit confinar-se en una casa a la Cerdanya... Aquests casos els coneixem. N'hi ha hagut. Per tant, aquí hi ha un col·lectiu que també hauria de ser prioritari en un procés de regularització. I la resposta ha estat que no, jo diria, fins i tot, que hi ha desinterès. Amorós afirma que, durant el confiament, moltes treballadores de la llar s’han vist obligades a acceptar feines d’internes, però sense cap ganes. “Pateixen massa abusos”, diu

El confinament també ha fet augmentar les violències masclistes, en general, no?. 

Durant el confinament la violència masclista ha augmentat molt. La necessitat d’ajuda ha crescut entre el 40% i 100%. Però confinament a banda, tampoc és que estigui baixant. Ha augmentat la conscienciació? Sí. Han baixat les xifres? No. Tenim un problema greu. I això només té una solució, que és erradicar la causa profunda, el masclisme. Això requereix una implementació lenta, però sense pausa. La pitjor expressió de la desigualtat és la violència masclista. O deixem de tenir relacions desiguals o això no s'arreglarà.

“La pitjor expressió de la desigualtat és la violència. Això només té una solució: erradicar la causa, el masclisme”

Des del gener la secretaria d’Igualtat, Migracions i Ciutadania també ha assumit la subdirecció general de Lluita contra la Violència Masclista. Quines mesures esteu engegant?

Hem impulsat els serveis substitutoris de la llar, que són pisos d’acollida de dones que han patit violència masclista. Cada pis té dues places. Hem passat de tenir-ne nou el 2019, a tenir-ne 25 i acabarem l’any amb 43. Per tant, multiplicarem per quatre i mig els pisos que hi havia. No per gust, sinó que ho fem perquè la necessitat no estava coberta. Volem poder dir amb veu alta i clara que cap dona que necessiti marxar de casa no ho pugui fer. 

També heu impulsat el servei d’intervenció especialitzada, oi?

Sí, en aquest servei és on les dones que han patit violència masclista fan el seu procés de recuperació. Una dona que ha patit violència masclista té molt afectada l'autoestima, perquè la violència es basa en la destrucció de la persona, en anar posseint i afeblint, en anar fent sentir petita a la dona, i per tant, la recuperació té un component psicològic molt important. Així, el servei té quatre psicòlogues, dues d’adults i dues de criatures, una jurista i treballadores socials. D’aquests serveis en teníem vuit i, ara mateix, ja en tenim 13. Quan acabem l’any, en seran 16. En un any, els haurem doblat.

I l’acollida d’urgència, que és de gran necessitat, com alerten les entitats?

Fins ara només 74 municipis tenien aquest servei. A partir d'aquest any, tots els municipis de Catalunya tindran un servei d’atenció a la urgència. Estarà implementat a finals d’any. Una part depèn de nosaltres, i ja hi hem destinat el finançament necessari. Ara, falta que els municipis ho acabin de desenvolupar. I l’altra cosa que hem fet és augmentar els nostres serveis d’atenció a la urgència que donen suport als municipis. Fins ara en teníem un amb sis places, i a partir d’ara en tindrem dos amb 12 places. 

I què pot fer la Generalitat, amb les competències que té, per ajudar les treballadores de la llar?

Fa un any, el Govern va acordar donar suport a les treballadores de les cures i vam començar a fer cursos perquè poguessin fer el servei de primera acollida, tenir l’informe d’arrelament, i a partir d’aquí tramitar-lo. En aquest mateix acord, hi havia una quinzena de mesures: formació en riscos laborals, en l'ús de productes químics, en treball postural… També hem fet una campanya de divulgació que vam dissenyar amb les entitats per conscienciar la població que s’ha de contractar. I, ara, els pròxims dies, sortirà un ajut de 2.685 euros per a aquelles persones que facin un contracte a una treballadora de les cures perquè regularitzi la seva situació administrativa. 

“Els pròxims dies sortirà un ajut de 2.685 euros per a les persones que facin un contracte a una treballadora de les cures”

Per què de 2.685 euros?

Perquè volem compensar els costos que té una persona en fer un contracte legal, és a dir, si jo pago un salari mínim en negre o pago un salari mínim complint la legislació, la diferència és de 2.685 euros, en el règim de la llar. Ara, ja no hi haurà excusa. És més, el contractador s'estalviarà diners, perquè quan faci la declaració de la Renda, podrà deduir-ne un 20% i, en diferents excepcions, fins al 45%.

Creu que amb l’ajuda podran formalitzar un sector que és, majoritàriament, informal?

Volem que les coses es facin bé. Invertirem 2,4 milions d'euros, i això ens permetrà arribar a unes 1.000 dones. 

Així, no arribarà a totes les que ho necessiten...

Les que ho necessiten són moltes més, efectivament. També és veritat que tenim el gran obstacle de la Llei d’Estrangeria i, per tant, només s’hi podran acollir les que hagin passat la tramitació de l’arrelament social. Malgrat tot, que passin d’estar en situació irregular a tenir un contracte laboral és una transformació radical en la vida d’aquestes persones.

Una de les ajudes també vol fomentar que aquestes treballadores creïn cooperatives.

Sí, un o dos dies després de l’ajuda a la contractació sortirà una altra convocatòria per a entitats per donar suport a l’arrelament social. Hi haurà ajuts per a la formació en línia i hi haurà una línia per a entitats que fan assessorament jurídic. I també donarem suport a la gestió de cooperatives. Les cooperatives, a curt termini no produeixen grans números, però és una via interessant, perquè les treballadores són les que dirigeixen la seva empresa, ajuda a l’apoderament. A més, podran mancomunar les peticions, és a dir, la cooperativa pot fer una contractació de 40 hores, però el treball de cures pot ser de dues hores en una casa, quatre en una altra…

A la secretaria també heu impulsat plans amb el Servei d’Ocupació de Catalunya.

Hi ha un projecte que va començar fa dos anys, la línia ACOL. L’Ajuntament de Barcelona ja l’havia impulsat, però la Generalitat és la primera administració amb competències de treball que ho ha fet a tota Europa. Vam treballar perquè hi haguessin ofertes de treball amb finançament públic en entitats sense ànim de lucre que servissin per a la regularització de persones. Evidentment, no podem arribar a les més de 100.000 persones en situació d’irregularitat que hi ha a Catalunya, però sí que ho estem intentant amb totes les que tenen una situació especialment difícil i que, si tenen papers, poden arreglar-la. Si el 2018 van acollir-se 85 persones, el 2019 en van ser 110 i aquest 2020 també farem la mateixa xifra. L’ACOL, a més, ha fet que moltes entitats coneguin el tràmit d’arrelament. Moltes d'elles fan assessorament a les empreses i, amb aquesta pràctica, han vist que pot ser una altra font de demanda de treball en el sector privat.

La Llei d’Estrangeria és el gran escull per a la regularització, però, a més, el conseller Chakir el Homrani ha fet notar que les subdelegacions que atenen les peticions d’arrelament i asil estan col·lapsades.

L’arrelament social és un procediment complex que tothom coneix, però, a més, la seva gestió en les subdelegacions del govern espanyol és difícil, sí. Sobretot les de Girona i Barcelona estan una mica més col·lapsades i tenen una situació de saturació important. També per aquest motiu hem parlat amb la delegada del govern espanyol per oferir el nostre ajut en la tramitació d’aquests arrelaments socials. Amb les treballadores de les cures, per exemple, a través de la nostra subvenció, els expedients els prepararem i els donarem al govern de l’Estat, de tal forma que esperem que la tramitació, que moltes vegades és d’entre tres i quatre mesos, vagi més ràpida.

“El CIE priva de llibertat a persones que no han comès cap delicte. És un símptoma d’un sistema que no funciona”

I què pot fer el Govern per fer emergir aquesta “població real” en els padrons de què parlava. La Generalitat pot motivar els empadronaments sense domicili fix?

No, no ho pot fer. Aquesta és una competència estatal que delega la seva execució als municipis. I, per tant, a la Generalitat només podem informar, que és el que fem, i també presentar queixes puntuals, que també fem. I intentem donar suport als municipis a organitzar-se tan bé com puguin. I pel que fa l’empadronament sense domicili fix, no és que sigui possible, és que és una obligació. La Llei és molt clara. Però més enllà, és una qüestió útil i pràctica. Val la pena i és molt necessari per a molts serveis públics, per moltes polítiques públiques, conèixer la població real. A més, el finançament dels municipis està vinculat a la població i, per tant, tenir més població implica millores en el finançament del municipi.

Teniu identificats municipis que no estiguin fent bé l'empadronament?

I tant!

I quin és l’argument per no complir amb la Llei?

Per empadronar-te necessites el DNI, NIE, passaport o un resguard de passaport, i demostrar que vius en un domicili concret amb un títol de propietat, un contracte de lloguer, una carta d’un llogater o propietari, o si no estàs en un domicili fix, un informe de serveis socials. I, és clar, els ajuntaments també es troben que hi ha moltes persones que de vegades han volgut fer frau en l’empadronament, i és normal que vulguin portar una gestió que els permeti combatre aquest frau. Però igual que serveix per combatre el frau, també té un efecte negatiu, i és que les persones que viuen sense domicili fix es queden sense empadronar. També hi ha una qüestió de percepció pública i de discurs. Alguns ajuntaments perceben que, si diuen que són durs amb el padró, estan donant un missatge d’immigració més ordenada, però en realitat és a la inversa, la tenen més desordenada, perquè no saben qui hi tenen.

Durant el confinament, el CIE de la Zona Franca es va tancar per recomanació del Consell d’Europa. Més enllà del context excepcional, els CIE són espais que priven de llibertat persones que no han comès cap delicte. S’han de tancar els CIE?

Sí. Durant la pandèmia, efectivament, es va tancar el CIE de la Zona Franca, però no cal ser cap metge per veure-ho: l’espai no reuneix cap de les condicions mínimes. El CIE és una instal·lació que priva de llibertat a persones que no han comès cap delicte, que han comès només una falta administrativa. La privació de llibertat en les societats democràtiques es considera molt greu i ha d’estar controlada i garantida pels jutges. No pot ser que l’òrgan decisor d’aquesta privació sigui també l’òrgan gestor del recinte. És que no reuneix les garanties democràtiques... No pot ser que hi hagi hagut tantes i tantes pràctiques d’ingressos arbitraris als CIE. A més, el CIE no és un mecanisme que serveixi, com es diu, per tenir la immigració ordenada, és un mecanisme per fer veure que es fa alguna cosa. Quan el CIE de Zona Franca es va tancar per obres, ni va augmentar ni va baixar la irregularitat, no va tenir cap incidència. Al final, el CIE és un símptoma d’un sistema que no funciona.

“És necessari el patiment de tanta gent, tres anys d’incertesa jurídica? No podríem fer visats de treball?”

Per què no funciona aquest sistema migratori?

Perquè la realitat i la legalitat s'assemblen com un ou a una castanya. El procediment d’arrelament social havia de ser una excepció, segons la Llei, i és el procediment normal. I, en canvi, la planificació de fluxos, que és evident que serà una necessitat, no es produeix. Quants visats de treball estan previstos per aquest any? La xifra és ínfima, i no té res a veure l’increment de població migrada en situació d’irregularitat. 

I com s’hauria de fer aquesta planificació de fluxos migratoris?

Poso un exemple: tenim una campanya de la fruita que mou entre 30.000 i 40.000 persones l’any. Cada any s’envien cartes a tots els aturats de Catalunya per preguntar-los si volen treballar i cada any la resposta és nul·la. És necessari totes les peripècies que ha de passar la gent, inclosa la mort, el patiment, viure d’amagat, tres anys amb la incertesa jurídica, de pensar si et tancaran al CIE? No podríem fer uns visats de treball? Portar la població que falti, que treballi la temporada de la fruita i, després, si es vol quedar, que es quedi; i, si vol tornar al seu país, que hi torni. Aquests projectes de migracions circulars et permeten endreçar els fluxos molt millor. I, de fet, hi hagut experiències molt positives. A més, això es pot fer en molts àmbits. Jo prefereixo que la gent vingui amb papers, treballi amb contracte, pagui impostos, no necessiti ajudes socials, participi de la societat amb drets i deures. Això és molt més desitjable.

https://www.social.cat/entrevista/12608/el-risc-de-labus-existeix-on-hi-ha-desigualtat-i-opacitat