De les polítiques i opinions reactives a les reflexives per Jaume Funes Artiaga

Psicòleg, educador, periodista. S’ha especialitzat prioritàriament en el món dels adolescents i joves i les seves dificultats socials i educatives. Ha treballat per a diferents administracions, a l'escola, en la renovació pedagògica, en l’atenció a les persones amb problemes derivats del usos de drogues, la marginació i els conflictes, la incorporació social, la definició de polítiques d’infància i de joventut, la docència universitària. El seu darrer llibre per a adolescents ha estat "Álex no entiende el mundo" (2014) i per pares i mares "Cal fer deures?" (2015), “Educar adolescents sense perdre la calma” (2016) i “Estima’m quan menys ho reïxi... perquè és quan més ho necessito” (2018).

La meva segona professió és la d'escoltar periodistes i la meva especialitat el recompte d'alarmes i pànics socials. Ha passat un mes de setembre en el que un dia el problema eren els trastorns mentals i un altre els “botellons”, tot plegat entre els desastres imminents per a la cultura per culpa de deixar passar de curs els que no ho han aprovat tot. I un servidor, atrapat, no ha fet altra cosa que mirar d'aconseguir bones preguntes i no vendre respostes fàcils.

Posats a parlar del penúltim fenomen de les mogudes joves espectaculars, la meva permanent desesperació ha estat escoltar les reaccions dels responsables polítics i els opinadors oficials, així com la seva venda de lectures i “solucions” simples i estereotipades, avalades sovint per professionals. El principi d'intel·ligència social mínima diu que davant un fenomen complex el primer que cal és tenir curiositat i preguntar-se, després pensar els efectes que generen les respostes (com els fàrmacs, tenen molts) i, finalment, aplicar-les amb creativitat oblidant seguretats falses.

¿Com es poden agrupar de manera fàcil i ràpida algunes desenes de milers d'adolescents i joves? La resposta no pot ser perquè dominen les xarxes. Potser hem de considerar que existeixen algunes necessitats o desitjos massius per trobar-se. Les xarxes no fan altra cosa que facilitar el compartir. Les necessitats i els desitjos, passi el que passi, necessitaran trobar alguna sortida. Les regulacions adultes de la no relació per evitar contagis estan bé, però són inútils en aquest context.

¿Si no tinguéssim rivalitat política extrema i no fóssim una societat gerontocràtica no hauria estat més sensat saltar-se la norma, aplicar el principi d'oportunitat i facilitar diversitat de llocs per trobar-se? La sensatesa diu que és més raonable tenir uns quants “botellons” gestionables que un caos massiu incontrolable. Les policies no poden estar per controlar felicitats ni fer complir normatives per no contagiar-se de virus i emmalaltir de malestars. Com a mesura sensata obrim el transport públic tota la nit, però, preocupats, per la megafonia avisem els joves que tots no poden baixar a la mateixa parada. Aquella que en té d'animació.

¿Per què una part molt significativa d'assistents a les macrotrobades són adolescents i postadolescents? Un exercici mínim de memòria ens permetria recordar que, abans de la pandèmia, es trobaven en grans grups, a parcs i racons urbans poc adults, per estar, xerrar i, alguns, per beure. Per raons d'edat i de diners no estaven als bars ni a les discos (ara, a més, sumin les vivències acumulades de la pandèmia). Fa dècades que es van inventar i abandonar programes com ara "Abierto hasta el amanecer", pensant que l'oci nocturn (la primera gran aventura de descobriment de moltes adolescències) no podia ser un producte del mercat i un "sortir, donar voltes i prendre alguna cosa".

L'educació per a la gestió de la seva relació amb els usos de drogues també fa temps que sabem que és educació per a la gestió de la diversió. Recordo ara una iniciativa de l'Ajuntament de Portugalete per ajudar les tutories dels instituts que es deia ‘La síndrome dels dilluns’. ¿Si la construcció jove de la mateixa manera de ser ja no passa pel treball i només parcialment pels estudis, com els ajudem a ser enmig dels altres temps de la seva vida?

La curiositat ens portaria, també, a les preguntes sobre les violències ¿Per què semblen haver-se convertit en un decorat omnipresent en les mogudes massives? Podem estar d'acord en el fet que són destruccions (de coses i de persones) que no es donarien fora de la massificació i que sempre són complementaries. I que, en la mesura que gestionem amb intel·ligència els grups, són menys probables. Però, no podem despatxar-les dient que són obra de marginals o que, malgrat que passen a la universitat, no són obra d'universitaris o afirmar que no són joves dels nostres.

Com a mínim hem de pensar (en una societat plena de violències) com s'educa afirmant que no existeixen violències bones i dolentes (tampoc les que fem en nom d'algun Déu o alguna pàtria). No podem obviar les violències de diversió, en les que també estan implicats els joves de casa bona. Tampoc les reactives davant un món adult que viuen com a aliè i odiós i que ens obliga a permetre altres formes de contestació diferents de les nostres. Cal recordar que delinqüent és la persona que transgredeix una norma penal no el que fa mala pinta. A més, algunes precarietats vitals troben una ocasió per aconseguir el que, injustament, no tenen quan la moguda esdevé caos i l'aparador està obert.

La llista dels meus interrogants és molt llarga. Només una darrera pregunta: per què acceptem tanta simplicitat en les respostes quan del que es tracta és de fer comunitat en un món complex i canviant? Però, aquesta setmana ja hem oblidat les diversions i toca tornar a la salut mental... i, de nou, en lloc d'escoltar malestars ja es fa recompte de patologies etiquetades i es parla de com incrementar el nombre de despatxos per atendre consultes.

https://www.social.cat/opinio/15410/de-les-politiques-i-opinions-reactives-a-les-reflexivesutm_source=Notification&utm_medium=Web-Push#.YWkr4TpkzsE.gmail