Parlem de TEA i TDAH...

Cal que socialment entenguem que els infants que pateixen qualsevol d’aquests tres trastorns no són simplement malcarats per manca de control parental o altres causes que per desconeixement podem atribuir.

El TEA és una afectació neurològica i de desenvolupament que es manifesta des de la primera infància que esdevé crònica, tant en el seu comportament, en les interaccions amb les/les altres i en els seus aprenentatges.

El Trastorn de l’Espectre Autista (TEA) presenta una gran varietat de símptomes i manifestacions, amb una forta base genètica i també s’han trobat factors ambientals. Amb varies manifestacions clíniques que es solen posar de manifest en els primers anys de vida i variaran en funció del desenvolupament i l’edat cronològica dels infants. És la conseqüència d’una alteració d’un conjunt de gens interdependents, distribuïts en diferents punts del genoma.

Els símptomes poden ser variats i presentar una interacció social alterada en el cas dels nadons amb el contacte visual, amb unes expressions i gestos limitats, no solen reaccionar quan se’ls crida pel seu nom. Pel que fa als nens i nenes petits, una manca d’interès a ser ajudats, falta d’habilitat per iniciar o participar en jocs amb altres infants o adults, juguen sols i no responen adequadament en les relacions socials.

No fan servir el llenguatge verbal i / o corporal com comunicació funcional, alguns pateixen retards generalitzats en els aspectes del llenguatge i de la comunicació. Una incapacitat per iniciar o mantenir una conversa: ecolàlia, confusió de pronoms personals (es refereixen a ells mateixos en segona o tercera persona), repetició verbal de frases o al voltant d’un tema particular i anormalitats de la prosòdia, usen un llenguatge estereotipat.

Poc interès i un comportament repetitiu, una insistència exagerada en una mateixa activitat, rutines o rituals específics, no toleren el canvi de rutines, poden sacsejar o girar les mans o dits i fer moviments estranys amb tot el cos. Podem observar una resposta poc comú als estímuls, sensibles a certs sons i determinats estímuls visuals, tàctils, d’olor o sabor i una resposta estranya davant la sensació del dolor.

També mostren dificultat per centrar l’atenció en determinats temes o activitats escollides per ells en determinades ocasions els etiqueten d’hiperactius o amb problemes de dèficit d’atenció, alguns poden respondre amb agressivitat. Alguns infants presenten altes qualitats sensorials, de memòria, de càlcul, i d’altres, per aquest motiu alguns han destacat en la música, en l’art o en les matemàtiques.

Observem algunes respostes quan reaccionen als apropaments socials anormals, un fracàs en la conversa en ambdós sentits, una disminució dels interessos, emocions o afectes compartits i el fracàs en iniciar o respondre a interaccions socials

Hem observat que alguns presenten una comunicació verbal i no verbal poc integrada, dèficits en el contacte visual i en el llenguatge corporal, la manca d’expressions facials i dificultats de comunicació no verbal, una dificultat per a ajustar el comportament a diversos contextos socials. dificultats per a compartir el joc imaginatiu o per a fer amics i l’absència d’interès cap a altres persones.

També poden presentar uns estereotips motrius simples, alineació de joguines, ecolàlia i frases idiosincràtiques, el més habitual és l’angoixa davant de petits canvis, la dificultats amb les transicions, els rituals en saludar i la necessitat de seguir sempre la mateixa ruta o de menjar els mateixos aliments.

Presenten un fort vincle o elevada preocupació per objectes inusuals amb Interessos excessivament circumscrits i perseverants. Una aparent indiferència al dolor/temperatura, una resposta adversa a sons i/o textures específiques, a olorar o tocar excessivament objectes i a la fascinació amb llums o moviments

Alguns símptomes els podem observar en la primera etapa de vida, no es revelen totalment fins que les demandes socials sobrepassen les seves capacitats. Els símptomes causen un deteriorament clínic important tant en l’àrea social, com laboral o en altres àrees importants pel funcionament habitual. Aquestes alteracions no s’expliquen millor per una discapacitat intel·lectual o per un retard global del desenvolupament.

No totes les persones amb TEA presenten totes aquestes conductes, a voltes una sola conducta no és suficient per realitzar un diagnòstic de TEA. A vegades alguns/es mestres observem que els costa entendre un text o l’enunciat d’un problema, o presenten dificultats per entendre preguntes complexes, aleshores no entenen perquè se’l renya, critica, o se’l castiga, en canvi presenten una memòria extraordinària per recordar dades, dates, noms, marques o models.

Prefereixen les assignatures lògiques com les matemàtiques i les ciències en general, observem com van aprendre molt aviat a llegir sols o amb poca ajuda, el seu joc simbòlic és pobre (juguen poc amb ninos), sovint demostren poca imaginació i creativitat, en canvi esdevenen originals a l’hora enfocar problemes o donar solucions.

Pel que fa a la comunicació, no solen mirar als ulls quan ens parlen, alguns van trigar a parlar, interpreten literalment el llenguatge, creu tot el que se´ls li diu, malgrat sigui un disbarat. No capten les ironies, ni els dobles sentits, sempre parlen amb un to alt i peculiar, com si fossin estrangers, un llenguatge monòton, pedant, híper formal o híper correcte, amb un vocabulari ric.

Inventen paraules o expressions peculiars, en ocasions semblen absorts en els seus pensaments, xerren molt, no els interessa el que diuen els altres, els costa mantenir converses llargues. Quan estan confosos, canvien de tema i tenen un curiós sentit de l’humor.

Normalment no gaudeixen del contacte social, tenen una millor relació amb els adults que amb els nens i nenes de la seva edat. Presenten problemes a l’hora de jugar amb altres infants, no entenen les regles implícites del joc, sempre pretenen imposar les seves pròpies regles.

Volen guanyar sempre i prefereixen jugar sols, no els agrada sortir de casa, a l’escola tenen conflictes amb companys , són un blanc fàcil de burles o abusos per part d’ells. No accepten els esports d’equip, amb poca tolerància a la frustració, quan volen alguna cosa ha de ser de forma immediata. Els costa saber identificar els seus sentiments, presenten reaccions emocionals desproporcionades i ploren fàcilment per coses sense importància.

Quan estan sols tendeixen a excitar-se, saltar, cridar, tenen absència d’empatia, no poden entendre els sentiments dels altres, a voltes poden semblar mal educats. Solen fer comentaris ofensius als altres sense adonar-se’n, presenten dificultats per entendre les intencions dels altres cosa que els suposa saber com comportar-se en certes ocasions.

Els hi costa expressar emocionalment amb diferents persones i situacions, no volen mostrar afecte a desconeguts, per exemple saludar amb un petó a la galta o moure´s en situacions que són molt formals, la seva coordinació motriu es pobre. Tenen problemes per vestir-se, es poden posar la roba al revés els hi costa escriure, etc.

S’obsessionen per algun tema en particular, cercant informacions sobre el tema que els l’apassiona, això provoca passar molt temps en pensar o parlar sobre el seu tema, parlen exclusivament del seu tema sense adonar-se que la resta s’avorreix, repetint convulsivament moviments.

Tendeixen a angoixar-se davant de situacions difícils d’estrès, han de mantenir una rutina, no toleren bé els canvis o imprevistos, els seus rituals elaborats han de complir-se, davant la por, l’angoixa o malestar no estan molt còmodes. Poden rebutjar certs aliments per la seva textura, temperatura.

Pels professionals l’objectiu central de la intervenció en l’alumne amb TEA són les seves relacions socials i les habilitats comunicatives, assolir una conducta autoregulada. Per aquest motiu s’han de treballar conceptes com l’estructuració, adaptat a l’edat i al nivell de desenvolupament, tant en referència al grau d’estructuració fins a la desestructuració programada. Afrontar-los a noves situacions i a la manca d’estratègies anticipant canvis en les rutines diàries tot respectant les seves pròpies rutines.

Hem d’usar suports visuals pel seu ensenyament, aprenentatge acadèmic o d’habilitats de la vida diària, recursos com llistes, pictogrames o horaris que facilitin la comprensió, els/les infants amb TEA processen, entenen i assimilen millor la informació que se’ls hi presenta de manera visual.

Hem de proposar el treball amb programes explícits de transmissió dels aprenentatges realitzats en situacions naturals, han d’aprendre l’habilitat i el seu ús. Els baixos nivells de tolerància a la frustració i el perfeccionisme els poden portar a conductes disruptives quan no aconsegueixen els que volen. L’aprenentatge sense error, on l’alumne finalitza amb èxit la tasca que se li presenta és el millor recurs i anant retirant les ajudes poc a poc. Penseu que les dificultats durant l’execució de tasques llargues i complicades poden suposar un problema, ens cal seqüenciar-la en passos més petits. Presenten també dificultats a l’hora de prendre decisions, hem d’oferir oportunitats per escollir, primerament presentant solament dues possibles alternatives.

L’aprenentatge en les relacions socials no poden aprendre’l de forma natural, ens cal treballar aquests coneixements, treballar les regles bàsiques de conducta, hem d’incidir en les rutines socials com saludar, acomiadar-se, com comencem i acabem les interaccions socials . També cal entrenar les emocions que tenen a veure amb les nostres relacions sobretot per a fer-les adequades al context en el qual es desenvolupen. S’han d’empoderar davant les situacions imprevistes i l’aprenentatge d’eines de cooperació social.

Aprendre a jugar, en la comprensió de les regles del joc, jocs de taula, jocs d’equip, comptant sempre amb els altres, treballar l’empatia i la no discriminació. Cal afavorir més les competències comunicatives que les competències lingüístiques, intervenint tant en l’àrea social com en l’àrea comunicativa, treballar l’expressió. Els Sistemes Alternatius de Comunicació han suposat un gran avenç en aquesta intervenció, donant importància a l’espontaneïtat i el llenguatge expressiu, a través de l’aprenentatge de les funcions lingüístiques, com l’expressió de desitjos, la referència, els conceptes de persona, la petició d’informació, la capacitat d’abstracció, el joc simbòlic i la conversa.

Hem d’establir una relació entre els professionals i les seves famílies, cal treballar a casa i a l’escola, cal formar davant les accions del seu fill/a, donant suport psicològic a les famílies, el fet de tenir un membre amb un trastorn de l’espectre autista pot provocar una situació de vulnerabilitat i/o risc.

Sempre s’ha d’aconseguir un diagnòstic i una intervenció primerenca, una capacitat intel·lectual dins de la normalitat, un bon desenvolupament del llenguatge, l’absència de trastorns comòrbids (trastorns que afecten a l'esfera de la conducta, a l'estat d'ànim i a l'aprenentatge) els cal doncs, tot el suport en el context familiar, educatiu i social.

El Trastorn per Dèficit d'Atenció (TDA) i el Trastorn per Dèficit d'Atenció i Hiperactivitat (TDAH) són uns trastorns del neurodesenvolupament, d'origen neurobiològic, que comencen a la infància i que poden continuar durant l'adolescència i fins a l'edat adulta. Les persones que els pateixen presenten dificultats per mantenir l'atenció, poden ser hiperactius i inquiets, i / o poden actuar de forma impulsiva.

Els símptomes del TDAH els podem observar en activitats i àrees, a l’escola, el lloc de treball o en qualsevol altre ambient social, amb manca d’atenció, errades per oblits, manca d'organització i planificació, pèrdua o oblit de les coses, distracció fàcil. Si parlem d’ hiperactivitat un moviment en excés, dificultats per relaxar-se o romandre assegut, sensació de motor intern, molta xarrera, a voltes observem una impulsivitat, amb respostes precipitades, dificultat per esperar, interrupcions constants; inestabilitat emocional, baixa autoestima, fracàs acadèmic, inestabilitat laboral i familiar.

Per fer un diagnòstic clínic, és necessari realitzar recollir totes les dades possible amb el pacient i amb la família, s’usen diverses escales per a valorar la gravetat dels símptomes o trastorns comòrbids associats, i de proves neuropsicològiques que avaluen les dificultats atencionals i la disfunció executiva. https://www.fundacionadana.org/ca/

És necessari un abordatge en diversos camps, la psicoeducació, el tractament psicològic i en ocasions un tractament farmacològic. Pels infants hem de fer un entrenament dels pares i una intervenció escolar. Existeixen diferents fàrmacs psicoestimulants i no psicoestimulants que han demostrat ser eficaços i segurs per al control de símptomes.

I sobretot cal que socialment entenguem que els infants que pateixen qualsevol d’aquests tres trastorns no són simplement malcarats per manca de control parental o altres causes que per desconeixement podem atribuir. Darrera d’aquests diagnòstics sol haver una llarga travessa pel desert de fracàs escolar, professionals i patiment familiar davant la incapacitat d’arribar a entendre què passa per la ment del fill/a que sembla no adaptar-se al món “normal” i sobretot un gran patiment de l’infant que no entén perquè no encaixa en el que tots els altres nens i nenes fan en el dia a dia.

Joan Rodríguez i Serra és educador social.