La sèrie de la que tothom parla...

Els mitjans de comunicació són la font d’informació més important per una gran part de la població en la majoria de països. Poden influenciar l’opinió pública i garantir el suport popular en determinades decisions

Fa uns dies mentre dinava, a la taula aprop de la meva, tres treballadors comentaven la sèrie de Netflix de la que tothom en parla, els protagonistes de la qual han omplert molts minuts de la majoria de mitjans de comunicació.

Aquesta mateixa sèrie ve acompanyada d’un documental en el que molts professionals, entre ells i elles mestres de la comunicació, reconeixen que s’ha fet un gra massa i que el debat als Mas Media ha influenciat directament en el resultat del judici.

Tot i que els mitjans de comunicació són un element important, fonamental, dins d’una societat democràtica no és de rebut que, els mitjans de comunicació realitzin conjectures precipitades que condicionin la credibilitat de la tasca de la policia o de la pròpia instrucció penal.

I és que el dret a la presumpció d’innocència pot ser vulnerat pels professionals de la informació. S’ha de tenir en consideració que el Tribunal Constitucional defensa que es tracta d’un dret amb dues vessants, una de processal i una d’extraprocessal. Cal dir que això inclou el dret a ser considerat no autor o no partícip de fets de caràcter delictiu (o anàlegs) i el dret per tant, a les conseqüències i les derivades jurídics vinculades als fets d’aquesta naturalesa en les relacions jurídiques de tot tipus.

I és que cal reflexionar i analitzar rigorosament el paper dels mitjans de comunicació en el sistema judicial del nostre País. Si consultem una hemeroteca relacionada amb les sentències judicials podrem observar clarament que els resultats de massa judicis responen a la publicitat que s’ha exercit sobre ells i que clarament guanya la condemna quan s’han publicitat en excés.

I són els judicis paral·lels com el conjunt d’informacions, opinions i valoracions abocades per mitjans de comunicació de forma continuada en el temps sobre l’existència o no d’uns fets, el grau de participació o no de determinades persones, la rellevància jurídica d’aquests, culpabilitat o innocència i fins i tot el retret ètic o moral que NO mereixen els i les relacionats en tot procediment penal.

Cal doncs conèixer les eines bàsiques per entendre i és aquesta informació la que ha de servir al o la periodista per centrar-se en l’anàlisi, la mirada sobre els fets i poder aportar el context necessari.

Les universitats han de donar les eines bàsiques per interpretar les resolucions i les notícies que tenen a veure amb l’àmbit judicial, amb agilitat per saber identificar la notícia i aportar el context que la farà encara més entenedora.

Val a dir que la societat de la informació ens genera dubtes importants pel que fa a la salvaguarda dels drets a la intimitat, l’honor i la imatge de les persones encausades i evidentment de les seves suposades víctimes.

Els mitjans de comunicació juguen al mig entre els esdeveniments judicials i l’opinió pública, cosa que els converteix en imprescindibles donat que hom ha de considerar que una societat és democràtica. I és la importància la que justifica en l’exercici del dret a informar, la que ha reconegut el Tribunal Constitucional als professionals de la informació i, sobretot l’especial responsabilitat que se’ls exigeix en aquells casos en què es poden afectar els drets fonamentals de les persones sobre les quals informen.

També val la pena remarcar, a banda de garantir el dret a la informació que els mitjans tenen una important funció de promoció de drets, de visibilització i participació en la societat, de foment de la sensibilització sobre determinades qüestions, la qual cosa no els eximeix de vulnerar els drets de les persones.

Els educadors i educadores socials som sabedors del funcionament dels mitjans de comunicació en relació al tractament dels fenòmens delictius als mitjans, cal donar una visió estructural i crítica del sistema mediàtic. Estem avesats a interpretar les claus del procés de la producció informativa i tenim les eines d’anàlisi bàsiques per avaluar la representació mediàtica i la influència dels mitjans de comunicació en els processos de formació de l’opinió pública.

Cal tenir en consideració que el propi Tribunal Constitucional, en la seva STC 57/2004 incideix en la idea del desenvolupament del procés en condicions físiques i ambientals adequades, precisant «que la simple instal·lació dels normalment complexos mitjans tècnics necessaris per a captar i difondre imatges podria, per les seves exigències de temps i espai, en determinats suposats, perjudicar l’ordenat desenvolupament del procés indispensable per a la correcta administració de justícia».

Parlem d’un judici paral·lel quan hi ha un procés públic d’enjudiciament realitzat pels mitjans de comunicació sobre un tema que està sent jutjat pels tribunals i que presenta un interès informatiu. Cal dir que el contingut de les notícies pot afectar el comportament fins i tot quan aquestes no aporten informació.

La pressió que han de suportar els jutges o el jurat popular és molt gran i fins i tot Paul H. Robinson, professor de Criminologia a la Universitat de Pennsilvania, exemplifica en un article que a la Xina i als EUA hi ha diversos casos demostrables (per sentències posteriors) en què l’opinió pública ha actuat de forma desproporcionada tant a favor com en contra de l’acusat.

Si fem una ullada a la informació publicada sobre els efectes dels mitjans, observem com el priming ens demostra que l'exposició als mitjans pot arribar a alterar les actituds, comportaments i creences dels individus. La gran majoria d'estudis sobre violència mediàtica exposen que les imatges d’actes violents poden provocar que les persones es comportin d'una manera més agressiva sobretot si aquesta aquesta exposició es manté en el temps.

El priming és l'activació de conceptes específics a la memòria amb el propòsit d'influir en els comportaments. El priming negatiu, és l’efecte observat on la presentació d'un determinat estímul que s'ha hagut d'ignorar dificulta el reconeixement posterior d'aquest mateix estímul o un altre físicament o semànticament semblant, i fa augmentar el temps que triguen els subjectes a identificar-lo.

De tots els documents consultat us vull destacar el treball de fi de curs presentat a la UPF l’any 2021 per la Laura Cano Santamaría, titulat “ Els judicis paral·lels en procediments amb jurat popular”.

Amb paraules seves “amb gran freqüència, una bombolla mediàtica esclata i esquitxa un procediment penal en curs i els seus actors. Fins i tot, el que pot suposar un mal major és la naturalitat amb la que assumim aquesta incidència. Les conseqüències d’aquest fenomen poden traduir-se en una vulneració de les garanties processals i drets fonamentals més arrelats del nostre sistema; sent alguns d’ells la presumpció d’innocència o el dret a la intimitat i a la pròpia imatge. Tot i així, sembla que a Espanya es realitzen escasses investigacions i mesures per prevenir els anomenats judicis paral·lels”.

Joan Rodríguez i Serra és educador social