De l’assertivitat no se’n presumeix, s’exerceix per Eva Bach

De l’assertivitat no se’n presumeix, s’exerceix / GETTY

Ser assertiu s’està convertint en una qualitat desitjable i això és una bona notícia. La dolenta és que cada cop és més fàcil trobar persones que, tot i tenir un estil més aviat agressiu, van d’assertives i presumeixen d’assertivitat. Passa el mateix amb l’empatia. Et pot dir “Et comprenc” algú que no compren res en absolut, però que es pensa que dient aquestes dues paraules passarà per empàtic. Fa un temps, vam escriure un llibre sobre assertivitat, conjuntament amb una altra companya. Al començament hi ha un capitolet titulat: “Assertivi... què?” En aquell moment era una paraula bastant desconeguda pel gran públic. Ara ho és menys que aleshores, però no sempre s’associa a l’exquisidesa de fons i de formes en la comunicació i les relacions humanes, que nosaltres pensem que ha de ser.

Tenim el dret a ser tractats exquisidament i el deure de tractar-hi els altres. Hem de ser delicats perquè som vulnerables i perquè les persones funcionem millor quan se’ns reconeix i se’ns respecta que quan se’ns fereix. L’assertivitat ha d’instal·lar-se en totes les relacions, especialment entre pares i fills, i entre mestres i alumnes. Ha de ser una actitud orientada a crear climes de comunicació basats en la confiança, el tacte i el respecte mutu, i això implica tenir cura del que es diu, de com es diu i de quins efectes produeix. Els pares i els mestres assertius no s’empassen el que consideren que han de dir, però tampoc ho diuen de qualsevol manera. Busquen una manera de dir-ho digna, considerada i positiva.

Compte, però, de no caure en un parany bastant habitual. L’assertivitat no és un conjunt preestablert de frases, tècniques i estratègies per portar l’aigua al nostre molí, per manipular els altres o per semblar amables quan no ho som. Recórrer a paraules amables sense sentiments de fons veritablement amables no té res d’assertiu. És patètic i antiètic, i tard o d’hora s’acaba calant. Si se’ns apropa algú i ens adverteix que ens vol dir una cosa però que ens la dirà assertivament, no ens en refiem. La mateixa manera de dir-ho ja delata moltes vegades la intenció de maquillar un rerefons agressiu, en nom d’una pretesa assertivitat. La vertadera assertivitat és una virtut de la qual no es presumeix, s’exerceix. I que es practica més que es predica.

http://www.ara.cat/suplements/criatures/lassertivitat-no-sen-presumeix-exerceix_0_1383461645.html