La nit enreixada per Aleix Cabrera

50 periodistes ingressen a la presó de Lledoners 

L'INGRÉS PAS A PAS

15:20 - Sortim de Barcelona.

17:00 - Arribem a la presó de Lledoners, després d'errar la ruta un parell de cops (les indicacions han de millorar).

17:45 - Entrem al centre penitenciari. Identificació prèvia.

17:55 - Tramiten l'ordre d'ingrés que s'adjunta al DNI, per lliurar-ho al mòdul d'Ingressos.

18:15 - Entrevista amb un assistent social. Anamnesi per establir la xarxa econòmica i familiar de l'exterior.

18:20 - Esperem a l'M12, entre dues portes de ferro i vidre.

18:45 - Mòdul d'Ingressos. Més controls i més entrevistes.

20:00 - Ens assignen la cel·la i ens hi acompanyen per deixar "l'equipatge".

21:30 - Sopem (tard).

22:00 - Tancats a la cel·la.

22:30 - Recompte nocturn.

24:00 - Sense llum.

07:30 - Torna la llum.

08:00 - Recompte matinal.

Estar-se més de quinze hores a la presó, la nit inclosa, com qualsevol reclús, però amb la seguretat i la llibertat garantides. Aquesta és la proposta que el departament de Justícia de la Generalitat de Catalunya va fer arribar als mitjans de comunicació, i cinquanta periodistes vam accedir a participar en aquesta experiència sense precedents a l'Estat Espanyol i que difícilment es tornarà a repetir, van informar-nos, per la complexitat d'organització. Una experiència única i enriquidora, tant des del punt de vista personal com professional. Qui, doncs, podia negar-s'hi?

«El simulacre ha de ser el més real possible»

"Es tracta de què visqueu el procés d'ingrés que viuria qualsevol intern", explica el personal del departament de Justícia, a les portes de la flamant presó de Lledoners, pròxima al municipi de Sant Joan de Vilatorrada (Bages). Les indicacions són clares: ens deixen entrar amb una muda de roba, el pijama, un llibre i els aparells d'enregistrament, que només podrem fer servir a la cel·la.

Alguns dels periodistes-presos a l'entrada de la presó de Lledoners.

Res de gravar l'ingrés, el pati, el sopar o els passadissos, perquè el simulacre ha de ser el més real possible, ho argumenta la consellera de Justícia, Montserrat Tura, a l'hora de sopar. Sens dubte, la realitat dista molt d'aquest experiment. Els periodistes sabem que demà sortirem de la garjola, que no hi trobarem reclusos de debó, i que les instal·lacions són noves i netes.

Mig centenar també s'allunya molt de la xifra real d'ingressos carceraris per dia. De fet, quan comenci el trasllat de presos d'altres centres penitenciaris catalans es farà en grups de deu a vint persones, "per qüestions de seguretat", afegeix Tura. Lledoners ajudarà a descongestionar presons com la centenària Model de Barcelona o la de Tarragona, on arriben a amuntegar-s'hi de tres a quatre llits per cel·la.

Tampoc el procediment d'ingrés dels cinquanta periodistes és l'habitual. Mentre que la majoria de detinguts ho fan custodiats per la policia, nosaltres simulem el compliment d'una ordre d'ingrés voluntari dictaminada pel jutge. És hora d' entrar-hi.

Conèixer el reclús

El primer pas de l'ingrés consisteix a conèixer ben a fons el reclús. D'això se n'encarrega un equip multidisciplinar, que en un lapse de tres a cinc dies ha d'emetre l'informe final.

Assistent social: efectua l'anamnesi del reclús, una entrevista a fons per conèixer-ne l'historial familiar, la xarxa d'amics o el suport econòmic.

Mestre: avalua el nivell formatiu i anima l'intern a seguir amb els estudis, des de l'ensenyament primari a l'ensenyament universitari a distància (a través de la UOC), passant pels idiomes. L'objectiu és que el reclús surti de la presó amb més formació de la que va entrar.

Psicòleg: a més d'avaluar la personalitat de l'intern, executa el protocol de prevenció de suïcidis.

Metge: efectua un examen mèdic complert. El 60% dels reclusos solen estar sans, sense dependències. Només un 15-20% es correspon al perfil específic: toxicòmans, portadors del VIH i/o tuberculosos.

L'equip, en què també participen criminòlegs i juristes, emet l'informe i destina el reclús al mòdul més apropiat segons les seves necessitats: estabilització de conducta ,toxicomania i addiccions , delictes sexuals o de risc i preparació per a la sortida. Hi ha dos mòduls per a cadascuna d'aquestes quatre àrees i, a més, el mòdul especial (per als interns que resulten violents) i el mòdul d'infermeria.

Desconnexió exterior

Oblidar-nos del carnet d'identitat i tramitar el de reclús és el primer signe de pèrdua de llibertat. Som en un vestíbul diafan des d'on encara es pot contemplar la llunyania, els camps torrats del Bages. A partir d'aquí, tot esdevé més fosc i la sensació de reclusió augmenta a mesura que travessem, en grups de deu, passos de doble porta corredissa, feta de vidre i metall.

Sempre acompanyats per un funcionari del departament d'Ingressos, deixem enrere la sala d'espera M12 i recorrem un passadís elevat de parets translúcides que filtren una llum làctia, vaporosa, somnolent. Només una fina franja superior deixa entreveure un tros de cel blau, petit reducte de llibertat.

Sortim a un pati asfaltat, per on accediran els furgons policials que traslladin interns d'aquí a quinze dies, i seguim fins el mòdul d'Ingressos. Esperem en una sala coneguda com a "sala de bruts" o, antigament, "perrera", explica la Carmina, treballadora de la presó de Lledoners.

Muda, pijama i llibre

Com que som un fotimé i "no acabaríem mai", argumenta un funcionari, no s'aplica el protocol estricte per a un ingrés penitenciari. No ens escorcollen de manera integral, sinó amb roba. No ens prenen les empremtes dels deu dits de les dues mans, sinó només els polzes, i ens deixaran tenir l'equip d'enregistrament a les cel·les, juntament amb el llibre, la muda de l'endemà i el pijama. Tota la resta ha de quedar a fora, sota la custòdia del centre.

En una bossa, dipositem els objectes de valor, com ara diners, moneder, rellotge o joies. En una altra, els estris de neteja, metàl·lics o punxeguts, el telèfon mòbil, les claus, la llibreta i el bolígtaf. Així, com farem la nostra feina? "Després us donaran un bloc i un llapis", em tranquil·litza un dels funcionaris.

Som fotografiats i fitxats. Passem per les mans de múltiples professionals: metges, educadors i psicòlegs, encarregats d'avaluar l'estat de salut, el nivell formatiu i la personalitat. Excepcionalment, l'avaluació acaba en dues hores, quan el procediment habitual dura tres dies fins un màxim de cinc.

Destí: mòdul 1

Desprovistos de tot allò que ens lligava a l'exterior i en grups reduïts, accedim al mòdul 1, on se'ns assigna una cel·la i un kit de neteja (sabó en gel i pastilla, esponja, pinta, maquinetes d'afaitar, desodorant, preservatius, mocadors de paper, paper higiènic, pasta i raspall de dents). En Francesc, funcionari de presons, ens acompanya a deixar les coses a la cel·la. Les nostres passes ressonen metàl·liques contra les fredes parets tapissades, a banda i banda, de portes robustes de color gris fosc.
La imatge del passadís, sota la llum esmorteïda dels fluorescents, és ben sòrdida.

La cel·la s'obre de forma automàtica, amb un "clac" metàl·lic sorollós, després que el funcionari de torn en dóna l'ordre. No encén el llum. "Deixa totes les coses aquí; això és el lavabo, vàter i dutxa", explica, sense que a penes hagi vist res. Ja tindré temps d'estudiar-m'ho més tard, em dic.

Si alguna cosa sobra a les presons és temps i, per omplir-lo, el sistema penitenciari ofereix als interns la possibilitat de fer activitats formatives, terapèutiques i esportives, a més de treball productiu remunerat, des de servir el menjar als companys (gabeteros) fins a la fabricació de mobiliari per a hospitals o presons. Per a totes aquestes activitats, els presoners disposen d'una sala de fitness, camps de bàsquet i futbol, una piscina, aules i una biblioteca on comparteixen prestatge títols com "Proves falses", "Mort i judici", "Tractat de musculació" i "Cien años de soledad".

LA PRESÓ EN XIFRES

105,76 milions d'euros, l'obra.

750 presoners de capacitat.

600 càmeres de seguretat.

500 funcionaris en plantilla.

70 km des de Barcelona.

25 mesos d'obres.

24 d'octubre, innaugurada.

15 sales per al vis-a-vis.

8 metres quadrats de cel·la.

6 km des de Manresa.

3 preservatius al kit d'higiene.

2 visites setmanals.

1 gat anomenat Lledoner és a la presó des del primer dia.

Lledoners, la gàbia d'or

Què més volen els presos? Si tenen de tot! És un dels comentaris més sentits quan relates la vivència, però desenganyem-nos: parafrasejant el cap de Seguretat del centre, "una gàbia, encara que sigui d'or, continua sent una gàbia".

A més, "fer una presó i no fer-la ben feta seria una barbaritat, no cal fer-la directament lletja perquè sigui una presó", explica la consellera de Justícia, Montserrat Tura, que sopa amb nosaltres les mateixes menges insípides arribades de la presó de Quatre Camins: patata i mongeta bullides, un tomàquet fregit, una truita de patates tan fina com una capsa de cedés, una barra de pa, un flam i aigua. Només dos companys nostres tenen premi: una doble ració de truita i flam per haver fet de gabeteros en servir el sopar. Ara que, la sal, tampoc l'han vista.

«Fer una presó i no fer-la ben feta seria una barbaritat»

Havent sopat, mentre alguns companys juguen a futbol, bàquet o ping-pong, uns altres —suposo que periodistes, abans que càmeres o fotògrafs— conversem amb la consellera. Tura explica que Lledoners és el nou model de presó pel qual aposta la Generalitat, integrada amb l'entorn, d'estructura modular en U i no radial com la Model, i més petita, de manera que permeti un tracte més proper i personalitzat.

"El centre té tot el que es necessita per viure [fins i tot, una botiga]. 

És com un poble tancat a l'exterior, però obert des de l'interior", explica la directora de la presó de Lledoners, Montserrat Pina. A més, defensa la presència d'instal·lacions esportives ja que, a banda de l'aspecte lúdic, formen part de l'objectiu rehabilitador del centre: l'esport implica assumir i respectar les regles del joc i prepara davant la frustració de perdre.

Recompte-bona-nit!

S'ha fet tard. En condicions normals, tots seríem a la nostra cel·la, i no triguem a fer-ho. Els funcionaris ens criden pel nom i ens hi condueixen. De sobte, l'ambient s'ha tornat més fresc. Davant de la cel·la 63, trobem a la consellera Tura que, per sorpresa nostra, també passarà la nit com nosaltres, entre reixes. Ens desitgem la bona nit i seguim cap al fons, com l'eco, fins a la cel·la 45.

De sobte, tot va molt de pressa. La porta metàl·lica s'obre amb un "clac", que tot i haver-lo sentit reiteradament, encara no m'és familiar i dubto que ho sigui mai. Entro. Estrèpit de la porta en tancar-se darrere meu. El mateix que es repetirà, d'aquí a uns minuts, durant el recompte nocturn de presos-periodistes que coincideix amb el tercer canvi de torn de funcionaris. Aquest cop, encara més violent: "recompte-bona-nit!" i el cop de porta.

La porta no té pany ni mànec. Hi ha un espiell quadrat, però només pot obrir-se des de fora. La cel·la no fa més de deu metres quadrats, hi ha una llitera doble, dos escriptoris amb dues cadires i una prestatgeria empotrada al mig. Al costat d'un mur baix, un labavo i una tassa de vàter que ofereixen poca intimitat i recorden els models metàl·lics d'un tren o un avió. Darrere d'una cortina de tela, la dutxa. Aixetes amb forma de botó, que requereixen força. Un intercomunicador a la paret per a emergències. Sobre el llit, dues tovalloles, un joc de llençols i una manta. La vànova s'ha impregnat de l'olor a pintura de l'habitació, les parets són d'un blanc rònec i la claror no en millora l'aspecte.

EL MÉS IMPACTANT

Marta París (EuropaPress):

"L'angoixa del matí, d'estar arreglada i a punt, i no poder sortir fins al cap d'una hora. Va ser pitjor que quan ens van tancar. Em va desesperar força, igual que les esperes per poder sortir de la presó. Però va ser una bona experiència, inoblidable, curiosa i divertida,  perquè sabia que era només d'un dia."

Sònia Oquendo (RNE):

"La porta i el passadís ple de cel·les, sobretot el passadís, és impersonal. La porta fosca, opaca i automàtica de la cel·la. El teu número de cel·la i de carnet d'intern és l'única cosa que ens nomena."

Beatriz Hernández (Tele5):

"Quan, a la zona d'Ingressos, ens van dir que ens treurien totes les coses personals. És com si e traguessin tots els records de l'exterior!"

"La sensació d'estar tancat a la cel·la i saber que, si necessito o vull sortir-ne, no podré obrir la porta. És molts estrany tot plegat! Veure que les portes no s'obren quan tu ho desitges, vols o necessites."

Joan Bover (BarcelonaTV):

"La solitud, després que et tanquen a la cel·la; no és comparable a una solitud qualsevol. I la fredor que emana de la llitera, els llençols, les parets i els barrots; desconcerta i no reconforta."

"És com entrar en una altra dimensió, on el teu món es redueix a 10 metres quadrats de cel·la i a un pati interior on poder agafar una mica d'aire per tornar a la cel·la, un dia rere un altre..."

"Una experiència colpidora que hauria de ser obligtòria per als adolescents."

Desorientació temporal

Quan apagaran els llums? Tindré temps d'enregistrar-ho tot i de forma creativa per a construir una notícia? Em quedarà temps, després, per repassar les notes i organitzar la informació? I per llegir, que en tindré, de temps? Ens han dit que al matí només tindrem deu minuts per dutxar-nos abans del primer recompte del dia, així que em dutxo ara o m'espero a demà?

Són moltes les preguntes que et ballen pel cap quan ja no gaudeixes del plaer de la conversa. Ni mòbils, ni rellotges, ni aparells electrònics ni companys. Solitud. És la sensació que volien que experimentéssim i finalment ha arribat. Ni tant sols li ha calgut trucar a la porta, perquè ja era aquí, abans que jo entrés.

Tant sols un instant em separa del darrer cop de porta. Com un acte reflex, m'abraono cap a la finestra, l'obro i m'aferro a les sis reixes que em separen de l'exterior. La resta de companys ha fet el mateix. La majoria ho aprofita per fumar i petar la xerrada, una situació que amb presos de veritat implica un càstig. A fora ressonen les rialles, mentre a l'altra banda de la porta retrunyen els "bona-nit-recompte" i els embats d'acer.

L'apagada obligatòria m'atrapa a mig escriure. Per força ha de ser mitjanit, penso. La claror intensa dels projectors exteriors travessa la gàbia. La cridòria de fora s'esmorteeix i els sons que semblaven imperceptibles es tornen més intensos, opacs, reverberants, inquietants. El silenci campestre —carrisqueig de grills i algun crit comptat d'aus nocturnes— s'encarrega d'amansir-los. A trenc d'alba, el silenci es torna abismal, buit, sec.

«El temps es dilata i esdevé incert»

La nit avança lentament quan el son s'interromp cinc vegades, si no he perdut el compte. I les cinc vegades m'alço del llit, camino fins la porta de la cel·la, paro l'orella, escolto una transmissió llunyana amb walkie-talkies, miro per la finestra i em pregunto si és prou tard per llevar-me o massa d'hora per estar despert. El temps es dilata i esdevé incert, incontrolable.

Llibertat definitiva

L'endemà m'escomet la serenor del darrer dia de colònies, quan saps que ja tens un peu a casa. Els llums s'engeguen a dos quarts de vuit, però els altaveus del passadís triguen uns minuts a informar-nos dels deu minuts de què disposem per a dutxar-se abans del recompte matinal. El procés sembla que s'ha invertit i va més de pressa.

Dutxa ràpida. Porta que s'obre. Carmina. "Hola, bon dia, els llençols plegats damunt del llit i espereu..." Esmorzar a base de croissant, llonganissa, una barreta de pa i cafè; tan insípid com el sopar. Dos distribuïdors de les màquines de cafè ens observen encuriosits. Neteja de menjador obligatòria i sense recompensa! Breu xerrameca al patí. Una mica d'aire. Entrem a la cel·la. Sortim de la cel·la. Passadissos. Despatxos. Ordre de llibertat. Definitiva? Sí, definitiva. Passadís. Darrera porta. Llibertat. Llibertat. Llibertat. Ho diu la carta que tinc a la mà i ho diu... l'horitzó.

http://old.lafinestradigital.com/articles/finestraoberta/081026preso4.htm