Reflexions sobre el dol per la pèrdua d’un fill
La pèrdua d’un ésser estimat, encara que no és sempre una cosa inesperada sí que resulta ser, en la majoria dels casos, una cosa dolorosa.
La paraula dol significa l’afrontament que una persona ha de fer davant la pèrdua d’un ésser estimat. D’aquesta manera, la pèrdua d’un familiar o amic ens descol·loca perquè és una situació que requereix una adaptació a les noves circumstàncies i passar per un procés emocional molt dur.
En el cas que el dol sigui per la mort d’un fill, aquest fet canvia els paràmetres de la situació.
Habitualment, les persones viuen centrades en el seu dia a dia, en les seves rutines, deixant en l’oblit que tot ésser viu neix i mor. En el passat la mort es concebia com a part de la vida. Així, no s’etiquetava com un succés traumàtic o de difícil gestió emocional. Els pares tenien diversos fills i si algun moria per algun motiu ho assumien amb major facilitat que en l’actualitat.
Avui dia nostra pròpia mort ens sembla inconcebible, imagineu-vos la d’un fill… és simplement alguna cosa contra natura, alguna cosa que no ens sembla ni just ni creïble i que no entra dins de les nostres expectatives, de lo esperable.
En la nostra llengua existeixen paraules com a vidu o vídua, per designar a qui ha perdut una parella, o unes altres com a orfe o òrfena utilitzades per designar a algú que ha perdut als seus pares. No obstant això, no existeix cap paraula per designar o referir-se a qui ha perdut a un fill.
Algunes particularitats del dol per la mort d’un fill recauen que les persones es denominen pares o mares per la presència d’un o més fills. L’etiqueta de ser pare o mare passa ràpidament a ser un aspecte de la nostra identitat, alguna cosa que som, amb el que ens identifiquem. Així mateix, sovint existeixen sentiments de culpa. Els pares i mares solen preguntar-se si haurien pogut fer una mica de manera diferent, si els podrien haver salvat o simplement desitjarien canviar-los el lloc i ser ells els que morissin.
Davant la mort d’un fill sempre existeix la sensació d’haver fallat al fill, d’haver-ho desemparat.
Aquest tipus de dols solen durar més en el temps. Es creu que és així a causa del gran impacte emocional que aquest tipus de mort provoca en els individus ja que no es tracta únicament de la pèrdua d’un ser estimat sinó també una pèrdua d’identitat.
Un aspecte que cal tenir en compte és que s’afirma que superar la mort d’un fill és gairebé impossible.
L’amor incondicional cap a ell no desapareix mai, l’amor mai mor.
Amb l’objectiu d’acceptar la mort del fill, en primer lloc es recomana expressar tot el que se sent, intentar treure totes les emocions de ràbia, enuig, tristesa. De qualsevol forma però treure-les, alliberar-nos d’aquestes emocions i no reprimir-les. Això sobretot és molt important al començament del dol.
Un segon aspecte que resulta molt rellevant en el duel és la possessió d’una xarxa social de suport al voltant de la persona afectada. Disposar de familiars i amics que estiguin pendents, que permetin l’alleujament emocional, que permetin el compartir els sentiments i que ajudin a gestionar les diferents necessitats provoquen que el duel no es quedi enquistat sinó que la persona vagi passant per les diferents fases.
Una vegada s’ha acceptat la mort del fill i filla i les emocions i sentiments han estat alliberats es recomana recolzar-se molt en la parella i seguir amb la rutina, incorporant ocupacions diàries que no deixin temps per pensar i esfondrar-se de nou.
Així, si els pares s’entretenen amb diferents tasques tindran el mínim temps per pensar en la tragèdia.
https://apsis.es/ca/reflexiones-acerca-del-duelo-por-la-perdida-de-un-hijo/
A voltes trobem persones que, en la seva condició de mares, no han estat a l'alçada de les circumstàncies. Han viscut del seu fill, malgrat tenir-lo com un paquet, sempre amunt i avall, atenent únicament als seus propis interessos. Van aprofitar-se del seu pare, dels seus avis i del seu propi fill durant tota la vida.
ResponEliminaLa veritat és que no volem admetre que no li van dedicar el seu temps en vida i en el moment de la seva mort, pretenen continuar vivint interessadament del seu record. Aquestes persones, per anomanar-les d'alguna manera no han sabut tenir-ne cura i sobretot estimar.
Únicament s'han estimat a elles mateixes i aquest fet les acompanyarà al llarg de la seva vida.
No pretenguis considerar-te mare, quan no l'has cuidat mai, mais has sabut que pensava, que necessitava i molt menys els somnis que tenia.
Mai sabràs el que et va necessitar, el que el vas fer patir i sobretot mai tindràs el nostre respecte.
Una menor de 16 años ha perdido la vida tras inhalar el gas empleado habitualmente para recargar mecheros.
ResponElimina“Muchas veces hacía como que se mareaba de broma y pensábamos que era broma. Pero luego cuando nos quisimos dar cuenta de que se cayó de verdad, nos vinimos corriendo a intentar socorrerle e intentar hacer algo”. Esta joven recuerda que en otras ocasiones le había advertido sobre el riesgo que corría. “Nosotras le decíamos que no hiciera esas cosas porque el gas era tóxico y muy malo y la regañábamos todo el tiempo”.
Al parecer no era la primera vez que la joven hacia esta práctica mortal, según un amigo cercano: “Que yo sepa no es la primera vez, al menos había inhalado gas en otra ocasión, pero no me lo contó ella, me lo contaron otros conocidos, lo hizo para colocarse”. Sus amigas le advirtieron de la peligrosidad de inhalar el gas butano: “Por favor no lo hagas, es un pequeño mareo pero algún día va a ser más”. Cuando las amigas la ven desmayada en el suelo llaman a Urgencias e intentan seguir las indicaciones del sanitario: “Nos dijeron que la pusiéramos de lado y que le pegáramos pellizcos, y que le miráramos si tenía pulso y fue muy mal”. No pueden hacer nada, tan solo esperar a los sanitarios que tampoco pueden reanimarla debido al alto grado de intoxicación.