Presentació de la jornada: «Menors en llars violentes»

ROSER CIRICI AMELL, Doctora en Psicologia i Especialista en Psicologia Clínica. Servei de Psiquiatria i Psicologia. Hospital Universitari Mútua de Terrassa.

El fet de trobar-se en l’escenari de situacions violentes té uns efectes psicològics molt negatius en el desenvolupament dels menors. Els infants que estan exposats a la violència de gènere en l’àmbit familiar, encara que no siguin objecte directe de les agressions, pateixen greus conseqüències sobre la seva salut (OMS, 2002). La probabilitat que els menors d’aquestes famílies pateixin maltractaments físics, abusos sexuals i negligència és 15 vegades superior que en la resta de menors (UNICEF, 2006). S’estima que el 60% dels menors testimonis de violència seran víctimes de violència física o sexual. Es parla de la “doble mala sort” i es relaciona amb problemes greus de comportament (Viola, 2010).

Les xifres són esfereïdores: aproximadament dels 32.000 menors que viuen en llars violentes a Catalunya només un 2% reben atenció psicològica (Fabra i Gil, 2010). Estem parlant de la “invisibilitat” d’aquestes víctimes o com també s’han anomenat de les “víctimes silencioses”.

Hem de ser conscients que els fills i filles “viuen la violència” dels seus pares. Senten els crits, els insults, els cops i presencien les agressions físiques. Experimenten la por i viuen la tensió de les seves mares. De vegades, han de ser ells/elles els que actuïn per frenar la violència: posant-se entremig, avisant els veïns o la policia. Altres vegades s’han d’amagar atemorits per no ser ells els següents a rebre. Pateixen per la probabilitat imminent que mori la mare o, fins i tot, ells mateixos. Després viuen la calma tensa que es produeix un cop ha acabat l’esclat de tensió i s’esperancen i s’il·lusionen quan veuen que els seus pares es reconcilien. De tota manera gairebé sempre mantenen la tensió i la por que reaparegui la violència.

Creixen pensant que la violència és una manera normal de relacionar-se entre els adults. Creixen sabent que la violència és un mètode molt eficaç per aconseguir coses. Creixen sabent que les homes tenen més poder que les dones. Creixen sabent que a elles els convé més no protestar gaire per no ser més castigades. Creixen aprenent a dissimular els efectes de la violència a casa i a tenir vergonya d’explicar-ho fora…

En l’edat adulta, aquests nens i nenes arrossegaran greus mancances emocionals. Hi ha autors que afirmen que ser testimoni de violència intrafamiliar és tant traumàtic i té les mateixes repercussions sobre la salut mental que ser víctima directa de maltractaments (Jaffe, Wolfe i Wilson, 1986). Aquests menors reviuran els traumes en forma de malsons i flashbacks. En els jocs, és possible que els nens/es més petits reprodueixin els traumes en forma de conductes repetitives. Els nens/es més grans patiran regressions d’aprenentatges ja assolits: tornaran a orinar-se al llit, no menjaran bé, quequejaran o no parlaran, no rendiran en els estudis, tornaran a tenir “rabietes de nen petit”, es distrauran més a classe, no es relacionaran bé amb els companys, tindran por dels mestres, etc. Els adolescents poden desenvolupar comportaments violents (poden ser cruels amb germans petits, amb companys d’escola o amb animals), poden tornar-se mutistes i/o evitadors (com si volguessin ser transparents als altres), poden tornar-se hipersexualitzats (com si a través de la seducció poguessin acontentar els altres i, per tant, evitar les agressions), poden tornar-se addictes a l’alcohol, al cannabis o a altres substàncies o bé poden tornar-se excessivament “adults i responsables per la seva edat”.

En diferents etapes del seu desenvolupament, els menors adoptaran rols que potser no els corresponen i no podran desenvolupar-se emocionalment de forma adequada. És freqüent trobar nens molt petits fent el rol de “cuidador” de germans més petits, o de “confident” de la mare o, fins i tot, de “còmplice” de l’agressor (participant en l’agressivitat). També, de vegades, el menor es converteix en “la víctima de la víctima”, sent així doblement maltractat. En d’altres ocasions passa el contrari, es converteix en “l’àrbitre”. En molts casos observem comportaments massa madurs, i l’assumpció de rols de “nen/a perfecte/a”.

Per tant, si treballem amb menors hem de mantenir una actitud atenta a aquests indicis. Si la nostra feina se centra en les mares dels menors, és important ajudar-les a assumir la responsabilitat de cuidadores a tots els efectes, oferint-los recolzament i dotant-les d’estratègies educatives sanes.

Les mares han de ser conscients de com afecta als menors la violència que viuen a casa i les hem d’alertar del risc dels seus efectes. Sovint he sentit frases del tipus “els meus fills no se n’assabenten”, “els meus fills ja s’hi han acostumat”, “és un bon pare, només em maltracta a mi”… Hi ha molts estudis que desmenteixen aquestes creences familiars. No és cert que si no han estat presents no els repercutirà la violència. Els desacords i hostilitats entre els pares repercutirà directament en la forma d’educar els fills, entrant en contradiccions i en normes inconstants. No és cert que “s’oblidaran” fàcilment del què han vist, molts menors reviuen les experiències negatives i pateixen terrors nocturns. Pot ser que alguns menors no aparentin estar afectats, però d’alguna manera o altra en el seu desenvolupament es produirà un canvi i això afectarà la constitució de la seva personalitat. Hem de pensar que habitualment no s’ofereix als menors cap mena d’explicació sobre el que està passant i això fomenta les seves fantasies terrorífiques (la por a quedar-se sol, la por que passi alguna cosa a la mare, etc.). Es tracta de pors i fantasies que malauradament no són molt allunyades de la realitat, i que evidentment generen alts nivells d’ansietat i d’estrès. La sensació d’inseguretat pot arribar a ser insuportable fins al punt que molts menors queden atrapats en el dilema entre intervenir per aturar la violència (i per tant exposar-se a ser més maltractats) o sentir-se culpables per no ajudar la mare (Lizana, 2010).

En tot aquest conflicte, els menors són els que pateixen la pitjor part. Com que són menors d’edat, no poden prendre cap decisió sobre ells mateixos. No poden decidir “separar-se” dels agressors, ni poden decidir el règim de visites que s’estableix amb el pare, en cas que la mare se separi d’ell. En moltes ocasions, els nens s’exposen a possibles nous riscs quan es troben sols amb el progenitor violent: maltractament directe, exposició a violència amb les noves parelles del pare, negligència, abandonament, consum de substàncies, etc. Moltes mares, preveient la desprotecció del fill/a en els futurs règims de visites, opten per no separar-se.

Per tant, podem afirmar que els nens/es no són víctimes col·laterals de la violència de gènere, sinó que en són víctimes directes a tots els efectes.

Bibliografia

Boardman P, City L, Willis M (2001). Kids and domestic violence. An early intervention project. Australian Institute of Criminology

Fabra N, Gil E (2010). Els fills i filles de les dones víctimes de violència familiar i de gènere també són víctimes. Revista d’estudis de violència, 10.

Jaffe P, Wolfe D, Wilson S, Zak L (1986). Similarities in behavioral and social maladjustment among child victims and witnesses to family violence. American Journal of Orthopsychiatry, 56(1): 142-146.

Lizana R (2010). Niños y niñas que sufren violencia de género en la pareja. Revista del COPC, 222: 21-25.

Orjuela L, Horno P coords. (2009). Manual de atención a niños y niñas víctimas de violencia de género en el ámbito familiar. Save the Children.

Save the Children (2006). Atención a los niños y niñas víctimas de violencia de género.

Viola L (2010). Repercusión de la violencia doméstica en la salud mental infantil. Valoración del daño psíquico. Revista de Psiquiatría de Uruguay, 74: 73-83

http://grupvertex.cat/2012/03/presentacio-de-la-jornada-%C2%ABmenors-en-llars-violentes%C2%BB/