Què es diu? La bona educació

Els pares demoren la transmissió d’uns models de conducta perquè pensen que els seus fills són massa petits per entendre’ls

El Carles i la Laura surten poc a dinar fora. Des que van tenir la Nàdia anar a un restaurant se’ls fa una muntanya. “No s’està quieta i per molt que li diguis que s’ha de quedar a la taula s’acaba aixecant i al final un dels dos ha de sortir a fora amb ella”, explica la Laura. Però veure nens corrent pels menjadors dels restaurants no és una escena que sigui inusual avui dia.

Núria Pedrós, membre de la Xarxa d’Experts del Col·legi de Pedagogs de Catalunya, considera que ara als nens els costa més saber-se comportar en públic que no abans: “Cada any que passa el percentatge d’infants que no saben seguir unes normes establertes creix, amb l’inconvenient afegit que els que les compleixen estan mal vistos”. La pedagoga no té cap dubte a l’hora d’afirmar que “anem cap enrere, cada cop és més habitual veure nens que molesten altres persones i que no reben cap avís o correcció dels seus pares”. En aquest sentit, Pedrós culpa els pares d’aquest comportament inadequat: “Et trobes canalla en un bar jugant i cridant sense tenir en compte els altres. A mi fins i tot un nen em va posar el dit al plat i em va preguntar què menjava i els pares no sé ni si se’n van adonar; no pot ser, els pares s’han de fer responsables dels actes dels seus fills”.

A vegades el problema es redueix al fet que els infants viuen situacions que no els pertoquen per l’edat que tenen: “A la cua del supermercat al vespre et trobes nens que ho toquen tot, que fan rabietes, perquè no haurien de ser allà, haurien d’estar dormint”. Maria Jesús Comellas, mestra i doctora en psicologia, coincideix en el diagnòstic: “Els aspectes formals, com ara parlar de vostè a la gent gran, han disminuït, i paral·lelament els adults han perdut els papers perquè es pensen que els seus fills no entenen el que se’ls diu perquè són petits, i que ja ho aprendran més tard”.

Directrius clares

La clau, a parer de l’autora d’Educar no és tan difícil -que s’acaba de publicar-, és “donar unes directrius clares perquè així les criatures seran més felices”. “Si no els expliquem què poden fer van desorientades”, diu Comellas, que lamenta la “tendència a medicalitzar el comportament, que als nens moguts se’ls etiqueti de TDH de manera generalitzada sense mirar de posar-hi remei”.

L’exemple de l’escola serveix, segons la psicòloga, per desmitificar aquests prejudicis: “A l’escola tenen unes pautes més clares i el seu comportament millora. Els veus en fileres de dos, més organitzats, que no juguen quan no poden, i fins i tot a l’escola bressol mengen bé”.

Ser constants

“El problema no és la canalla, és la nostra inconstància -sentencia Comellas-. L’autobús no és un parc, han de seure i estar-se quiets. De fet, estan més enfadats quan no marquem directrius, quan se salten els límits, que només tenen raó de ser si s’apliquen amb criteri. Els límits han de quedar clars perquè entenguin, per exemple, com s’han de comportar en un restaurant”. Si el fill fa cas omís dels advertiments dels pares, la solució no pot ser en cap cas diplomàtica: “Si no respon a aquests límits, caldrà aixecar-nos i marxar del restaurant, perquè així n’aprendrà”. El diàleg no sempre és necessari: “L’educació no es negocia. El semàfor no es pot passar en vermell. Però també podem pensar a portar un llapis i un paper o un trencaclosques perquè s’estigui quiet. Que pugui entretenir-se forma part del procés de comprensió del nen”.

Per la seva banda, Pedrós també remarca la importància de no perdre el temps a l’hora d’educar els fills: “Quan tenen mesos els pares no actuen perquè creuen que els fills no ho entendran, i se’t planten amb set anys que no hi ha qui els aturi”. Els infants no deixen de ser esponges que van absorbint tot el que veuen i viuen, i el seu entorn, lògicament, hi juga un paper determinant: “Els fills són un reflex dels seus pares, que han de tenir criteri, perquè els fills ens imiten, som el mirall més important, ja que la missió de l’escola és primordialment que sàpiguen llegir, escriure, sumar i restar. Com diu la dita, «els plats s’assemblen a les olles»”, explica Pedrós. Donar la mà o fer dos petons quan se saluda una persona, demanar les coses sempre amb un “sisplau” o oferir ajut quan es veu algú amb dificultats són situacions quotidianes que permetran que l’infant adquireixi de manera inconscient uns hàbits de conducta que tard o d’hora es farà seus.

L’amenaça no és un recurs que s’hagi d’utilitzar per aconseguir que la seva conducta sigui l’esperada. Especialment si no es compleix, però tampoc en positiu. L’infant no ha de rebre una recompensa perquè s’hagi comportat adequadament, no ha d’esperar res a canvi, perquè ja es pressuposa que ha d’actuar correctament. Pedrós matisa que “de tant en tant no passa res, però assumint que el condicional perd tota la força si no es compleix, tant en positiu com en negatiu, i que utilitzar sempre aquesta estratègia no és recomanable”.

Sí que ho és dir-li prèviament què n’esperes en una situació determinada, explicar-li que haurà d’estar assegut al restaurant o si aneu de viatge, i que no pot cridar perquè molesta la resta de la gent. El “porta’t bé” és massa genèric. “La conversa prèvia és fonamental. Explicar quin comportament esperes d’ell i que estaràs content si ho fa bé; però també que tingui clar quines seran les conseqüències si passa a l’inrevés, perquè sempre amenacem que ve el llop i al final mai ve. I nosaltres si infringim unes normes també rebem”, exposa la pedagoga.

Felicitar, mai retreure

Quan la seva conducta ha sigut la desitjada no s’ha d’escatimar l’elogi transmetent la nostra satisfacció. Fer-li veure que estàs orgullós del seu comportament l’enfortirà com a persona. Tot el contrari que renyar-lo en públic, que li traurà els pitjors impulsos perquè l’avergonyeixes i el deixes en evidència davant de tothom. “El reconeixement social en públic no falla mai, és una motivació, però en canvi un retret o una censura pot fer molt mal. Tinguin l’edat que tinguin pot ser pitjor el remei que la malaltia. En privat sempre és molt més efectiu”, assenyala Pedrós.

Ser educat, però, implica altres accions que sobrepassen el fet de comportar-se bé o malament. Els nens han d’entendre que no poden interrompre les converses dels adults, perquè qualsevol moment no és bo per parlar. El principal obstacle a l’hora de transmetre models de conducta als fills és el seu egocentrisme. Sentir-se el centre de l’univers fa que no estiguin gaire interessats en les necessitats dels altres i que calgui fer pedagogia perquè aprenguin a empatitzar.

Variables que marquen

Educar-los en normes socials i protocol té una variable, però, que no es pot deixar de banda: la personalitat del fill. Si s’amaga darrere nostre quan ha de saludar un amic o un familiar o no li mira als ulls quan li parla, hem d’entendre la seva timidesa i donar-li temps, sense deixar de subratllar la importància social que té el fet de saludar i atendre els que et parlen. “Aquestes situacions s’han d’afrontar amb molta naturalitat. Si sempre diem que és tímid acabarà actuant com diem que és. Patint, els adults reafirmem aquest comportament”, diu Núria Pedrós.

Comellas defensa relativitzar els aspectes formals en la seva justa mesura: “No han de dir tio, però tampoc cal parlar de vostè al metge”. En qualsevol cas, Pedrós apunta que “els nens necessiten un camí per saber cap on han d’anar, que tinguin clar on poden parlar o córrer per créixer amb equilibri”. Aquesta és l’assignatura pendent que tenen avui dia els progenitors, com sentencia la representant de la Xarxa d’Experts del Col·legi de Pedagogs, que envia un missatge nítid: “Els pares ens hi hem de posar”.

Comellas també advoca per retornar a la nostra infància tot recordant com ens educaven: “Potser abans l’educació era massa rígida, però teníem menys possibilitats de saltar-nos les normes. Hem de recuperar el que sabem”. Una experiència que no tan sols s’ha d’aplicar quan sortim fora, sinó que ha de formar part de la nostra rutina diària.

http://www.ara.cat/premium/suplements/criatures/Resiliencia-Creixer-ladversitat_0_1190280976.html