Sobre el meu article a Vilaweb per Tina Vallès

Fa més d’una setmana a Vilaweb em van deixar publicar una opinió contundent que els vaig enviar. Feia pocs dies, Carlos González havia publicat un article per l’estil al suplement Ara criatures del diari Ara. Sé del cert que els dos partim del mateix cas, un cas que existeix, que és 100% real i que a dia d’avui encara dura (el pare és amic meu de fa molts anys, el fill és pacient del pediatra Carlos González). Des d’aleshores, he anat rebent reaccions de tota mena, la majoria per correu electrònic, i també n’he llegit unes quantes al Twitter i fins i tot en algun blog, com ara el de l’Elena Montiel.

I he intentat anar responent-ho tot, però per si de cas deixaré dites algunes coses aquí:

1. L’article, que és una opinió, el vaig enviar jo a Vilaweb. No he cobrat ni un duro per fer-lo i no pretenc fer de periodista. És una opinió a partir d’un fet real, a partir de descobrir que aquest fet no és una excepció, que n’hi ha més de semblants. Vilaweb va acceptar de publicar-lo amb la idea de després ampliar la informació que jo tot just apunto a l’article. Em consta que hi estan treballant, i confio que aviat en publicaran alguna cosa.

2. Sóc filòloga, em dedico a traduir, corregir i escriure. I això no vol dir que no pugui opinar sobre altres temes. Les columnes i els espais d’opinió dels mitjans de comunicació són plens de gent (professional o no) que opinen sobre temes que no sempre coneixen des d’un punt de vista professional.

3. Sí, generalitzo a partir de casos concrets. Però el meu article no és un atac a TOTS els que treballen a la DGAIA i molt menys a tot el col·lectiu dels educadors socials, ni encara molt menys a tots els pares i mares d’acollida del país. No m’heu llegit/entès bé si heu entès això. Jo només vull denunciar que dins de la DGAIA no sempre se segueixen tots els protocols i passos que molts educadors s’han molestat a descriure’m fil per randa aquests últims dies per retreure’m que els he obviat. Sí, els he obviat, però insisteixo que en el cas de què us parlo la DGAIA els ha obviat també i prova d’això és que per fi, si tot va com ha d’anar, el fill del meu amic sortirà al carrer la setmana que ve -veurem si la DGAIA assumeix públicament el seu error o amaga el cap sota l’ala un cop més.

4. Des del moment que la DGAIA presenta aquestes escletxes, tots els que tenim fills podem estar en el seu punt de mira amb la mateixa arbitrarietat amb què ho ha estat el meu amic. Potser hauria d’haver escrit tot un paràgraf dient que a la DGAIA no tot són escletxes, que hi ha gent honesta, professional i eficaç treballant-hi, etcètera, però l’objectiu de l’article era destacar el que no va bé, el que crec que no deu anar bé si passa el que ha passat. Avisar perquè algú que es dediqui realment al periodisme d’investigació s’hi posi i ens ho expliqui millor, amb dades i casos que es puguin explicar.

5. Confio que quan el fill del meu amic surti del CRAE on el tenen aïllat, perquè l’han tingut aïllat, us ho expliqui ell en primera persona, un cop es recuperi de l’estrès i d’altres dolences més físiques que té (pura somatització, que hi va entrar sa).

6. Jo sóc traductora i correctora però no posaria la mà al foc per tots els meus col·legues a qualsevol preu, perquè sé del cert que dins del meu gremi també hi ha males praxis i hi ha professionals que no ho són tant com ho semblen, i faig tot el que puc perquè això no passi, perquè cada cop hi hagi menys casos de mala praxi dins del meu gremi. No defenso a ultrança si no sé del cert què o qui defenso.

7. I fins aquí tot el que vull dir sobre l’assumpte. No m’he inventat res. Si un cop investigat el tema (no solament Vilaweb hi està a sobre) veig que m’he de retractar de res, ho faré públicament i amb la mateixa contundència. En teniu la meva paraula.

http://tinavallescriu.wordpress.com/2013/08/29/sobre-el-meu-article-a-vilaweb/