Acompanyar el dol: Una tasca de l’educador social

Parlar sobre l’acompanyament del dol i la mort en la societat d’avui en dia és un tema tabú .

Aquest assaig el que pretén és que entre tots reflexionem sobre aquests tema tabú, que en el nostre dia a dia el tenim i el tindrem molt present.

El que jo vull d’aquest és aprofundir sobre el tema i mirar de extreure les potencialitats de l’educació social en aquesta temàtica.

1.1. Coneixements antropològics

Tant si arriba de forma lenta com inesperada, la mort forma part d’un procés natural i posa fi al cicle de vida del membre de qualsevol espècie que ha tingut el privilegi d’haver viscut.

Segons les necessitats socials , podem observar com al llarg de la història, l’ésser humà ha envoltat de misteri el procés de morir. Li ha donat diferents interpretacions o l’ha utilitzat com a forma de control sobre la població i per a generar temor (anatofòbia).

Les restes funeràries d’altres cultures demostren l’existència de diferents percepcions del que l’ésser humà entén per mort i com i quan l’ànima abandona el cos.

Fa 350.000 anys , L’Homo Heidelbergensis, una espècie exclusivament europea i descendent de l’Homo Antecessor, que va viure fa 1.000.000 d’anys, ja tractava de forma especial els seus morts.

L’home començava a elaborar un treball de dol, quelcom es començava a diferenciar de molts animals, sentia la necessitat, per diferents motius, d’enterrar els seus difunts o de protegir els cossos dels animals.

A l’edat mitjana, en algunes zones del Japó consideràvem que si la persona no podia mastegar, tampoc podia sobreviure, i el moment de la mort arribava amb la caiguda de la darrera peça dental. Aleshores, els fills portaven els pares a una cova destinada a aquest propòsit i els acomiadaven amb tendresa. Altres cultures , però, no oferien tantes atencions als ancians.

A Sardenya es determinava l’arribada de la mort quan les persones grans no podien fer un bon servei en l’art de la guerra.

En canvi, altres pobles no acceptaven la mort com el final de la dimensió física i seguien tractant els morts com a vius. Momificaven els cossos, els oferien menjar, participaven de les celebracions i seguien físicament presents entre els vius, malgrat que tots acceptaven i reconeixien els rituals com a necessaris per a l’elaboració del procés de dol.

A Malàisia enterren els seus difunts de la mateixa manera des de fa segles. El ritual de la mort pren una importància igual o més gran que el naixement. A la persona morta se li fan tots els honors depenent de com era i del seu nivell econòmic. Es construeix un recinte només per a l’esdeveniment , perquè pugui acollir el difunt i el gran nombre de persones que durant alguns dies acompanyaran la família. Aquestes persones són alimentades i poden reposar en aquest recinte fins que finalitzi l’enterrament. Les dones vesteixen de negre i disposen d’un espai per poder plorar tot el que necessitin . Unes ploren i altres acompanyen en silenci. Els homes executen uns balls de comiat, agafats pels dits petits i fent una rotllana . El cadàver es col·loca dins d’una caixa pintada amb colors molt vius i alegres , amb inscripcions que esmenten de la persona que és a dins.

Seguidament es prepara la gran festa, que consisteix en el sacrifici per degollament de bous de gran cornamenta.

Més endavant, aquestes cornamentes seran penjades de la façana de la casa del difunt. S’arriben a sacrificar molts bous, depenent del nivell adquisitiu de la família i del nombre de convidats a la cerimònia. El sacrifici té lloc davant mateix del recinte funerari, a l’igual de la gran festa. Els únics dies de l’any que molts dels convidats podran provar la carn són els dies en què hi ha una celebració funerària , per la qual cosa la gran festa és més que justificada. Les famílies que no poden comprar els bous, els substitueixen per porcs . Finalment , el difunt és dut fins el cementeri, que es troba a l’aire lliure. Les caixes són posades dins de forats fets en un gran penya-segat enfront del mar. Es construeix una figura de fusta que té certa similitud amb el difunt i es posa dins d’una petita gruta, junt amb les altres figuretes familiars.

Quan el difunt és una criatura, no es pot fer una gran festa perquè el nen no ha tingut temps de dur a terme accions de rellevància que el fessin especial per a la resta del poble i el seu caràcter no s’ha format. Aleshores, es dóna molta importància al moment seu del naixement i al que va significar per a la família . El cos del nen es diposita en una caixeta, es fa un forat en el tronc d’una gran arbre ja utilitzat per aquesta comesa i en col·loca dins del forat. Després es tapa el forat amb herbes que se subjecten amb quatre pals. Les mares porten fruites a l’arbre perquè li serveixin d’aliment. Amb el temps , els forats es van tancant.

Els cossos dels nens queden dins de l’arbre i en formant part. El símbol és l’arbre com a font de vida per a aquesta civilització, sempre mirant la llum del cel.

Hi ha animals com els elefants que també realitzen la seva particular elaboració del treball del dol. La manada s’apropa de forma ritual als óssos del seu company/a mort/a i, per ordre jerarquia, comencen a acariciar amb les trompes tots els óssos amb una tendresa impactant . Al mateix temps , emeten uns sons molts semblants al plor que expressen tota la tristesa que senten. Un cop han fet aquest cerimonial, s’allunyen tots junts i donen per acabat el ritual. S’han acomiadat del seu company. També altres animals tenen rituals de dol més o menys elaborats segons la seva intel·ligència.

Per tant, de tot això se’n desprèn que el treball del dol és una necessitat vital que apareix i es realitza en funció de la intel·ligència de cada ésser viu.

http://escoltem.com/acompanyar-el-dol-una-tasca-de-leducador-social