Una breu història per pensar per Marta Alonso

Fa uns mesos vaig conèixer a Álvaro, nom fictici per a un xaval de 15 anys el desesper del qual contagiava. La seva història era llarga i complexa. Fill de pares divorciats, la mare va ser prou hàbil per fer-se amb la custòdia completa ia través d'infinits laberints legals aconseguir que el pare del noi desaparegués de les seves vides. Ja sabeu, denúncies per maltractaments inexistents, ordres d'allunyament i sentències que fixaven unes mínimes visites al Punt de Trobada que aquesta es saltava sense que ningú la reprengués. Segons Álvaro la seva mare li maltractava des que era petit i el seu pare, l'únic referent racional de la seva vida, va desaparèixer quan ell només tenia 10 anys.

A partir d'aquí tot va ser costa avall. Els cops que no deixen empremta, ben administrats, els insults i vexacions van ser el seu pa nostre de cada dia als quals se sumaven la cadena de nuvis que van passar pel llit de la seva mare que de vegades exercien de padrastres i en ocasions d'ajudants en la tortura. El col·legi s'encongia d'espatlles i mirava a un altre costat perquè la mare era la mare i una persona tan meravellosa i simpàtica no podia ser mala persona. T'ho estàs inventant tot i ara l'hi anem a explicar a la teva mare.

Álvaro va complir 15 anys i el dia del seu aniversari estava estès al sofà veient la televisió mentre la seva mare estava amb el seu enèsim nuvi al dormitori. En un determinat moment aquesta va aparèixer per la sala d'estar a buscar els seus cigarrets i sense venir al cas va propinar al xaval un clatellot acompanyat d'una frase despectiva. Era un cop més, Un altre cop més, ni més fort ni pitjor que els altres. Ella no ho sabia però de fet era l'últim cop que Álvaro estava disposat a rebre. Es va incorporar del sofà mogut per un ressort per fotre una bufetada a la seva mare que no va ser fort, ni tan sols feridora, però va ser la primera i última.

La mare, sorpresa, va fer mitja volta per tancar-se en la seva habitació. Al cap de mitja hora es van presentar els Mossos d'Esquadra i es van dur a Álvaro acusat de violència masclista. Va passar una nit al calabós. El jutge va dictaminar que era un element perillós i havia de realitzar teràpia per a agressors. I així m'ho vaig trobar, a mitja teràpia, desconcertat i preguntant-se en quina merda de sistema estava ficat. Ni tan sols havia ràbia en les seves paraules sinó la impotència acumulada durant anys que ara sobre les seves espatlles li impedien tan sols la rebel·lió. I encara que havia explicat la seva història a la terapeuta que el tractava aquesta li havia mirat amb la infinita commiseració del "a mi què m'importa, tornem a la teva infantesa per buscar l'arrel de la teva conducta agressiva i completem les sessions que ha ordenat el jutge" . Quantes coses diu una mirada, oi?

I si busqueu moralitat a la història, no n'hi ha. Fi.

http://lamentiraqueescondetodaverdad.blogspot.com.es/2015_07_01_archive.html