El virus pot matar l’escola… si els i les mestres no imaginem la cura [1] per Jaume Funes

Enmig de la crisi generada per la complexitat canviant de la pandèmia del covid-19, l’escola i els seus professionals han de fer front a un horitzó inestable, que cada dia genera noves contradiccions i reptes. Quan ja estem a la meitat del mes de maig (en ple tercer trimestre, dèiem abans) ja hem de donar, si més no, respostes a tres qüestions immediates i urgents: a) si l’alumnat ha de passar del confinament a una realitat sense escola fins setembre; b) si té sentit obrir l’escola per alguns cicles, singularment l’escola infantil; c) sota quins paràmetres hem de començar a planificar l’escola del curs vinent. Totes tres, complementades dia darrere dia per nous i diferents paràmetres d’una realitat en moviment.

Quan les respostes obliden per a què serveix l’escola i què vol dir fer de mestre

Aquests i molts altres interrogants necessiten respostes de qui cada dia fa escola (no només ni principalment de les autoritats sanitàries, ni de les educatives). No ens serveix qualsevol resposta i no podem acceptar les que algun sector de la nostra professió està donant. Singularment, estem rebent respostes que tenen dos formats molt perillosos. El primer agrupa respostes que continuen pensant en l’escola que teníem abans i tracten d’emmotllar-la a allò que els protocols de salut de cada moment dictin (si diuen que no poden anar tothom, ocupen les classes a la meitat i que vagin venint per torns; reduirem “ràtios” i farem el que fèiem, però amb taules i cadires buides). El segon grup de respostes té com a característica oblidar-se de per a què ha de servir l’escola. Després d’haver-la posat al servei dels interessos socioeconòmics, passen a definir-la tan sols a partir de pautes epidemiològiques (obrir una classe de P3 i no permetre que es donin abraçades o voler fer d’educadora amb mascareta).

Superat el temps de la crisi traumàtica (espero que aviat) hi ha dues actituds a construir i mantenir: la defensa de l’escola com a context vital imprescindible per a qualsevol infant i adolescent; l’obligació de tornar a imaginar l’eterna nova escola des de paràmetres nous, per a una realitat que és en bona part nova. I aquestes dues actituds comporten pensar, de nou, què aporta a un infant estar a l’escola (quan tot al seu voltant ha entrat en crisi i quan, en molt casos, la seva família ha passat a subsistir de maneres molt més difícils). Comporta acceptar que tot el que fins ara fèiem pot ser modificable. Tot. També els horaris, les dedicacions, els encàrrecs, etc.

Però, tornem als tres grups de preguntes del moment amb les començava l’article: els petits infants, l’escola del setembre i l’estiu. Desconcertat com qualsevol professional de l’educació, miraré d’articular propostes per construir junts les respostes. Ordenaré les idees en set grups temàtics:

De la profilaxi de la infància a la profilaxi de l’escola

Els espais de la petita infància com a compensadors de buits i dèries familiars

Les evidències educatives entre les altres evidències científiques (no tant certes com diuen) o les didàctiques en temps de virus

Quan tot pot ser aula i la vida de l’escola es fa fora de l’escola

Les dimensions digitals i virtuals actives de l’escola i els paranys de la docència a distància

Recuperar la construcció de l’acompanyament educatiu compartit amb els professionals del territori

Pensar com hauria de ser un estiu de transició.

Com que la grandària del relat seria excessiva per un sol text, repartiré els suggeriments en diferents articles. Faré primer dos advertiments. El primer, obvi, recordar que l’escola i la infància són molts i diferents cicles escolars i moltes i diferents etapes evolutives. Res del que escriuré ha de llegir-se com literalment vàlid per a totes les etapes. Em referiré globalment a totes elles, amb algunes concrecions específiques. No parlaré per res dels batxillerats (tot i ser un cicle necessitat fa temps de profunda reforma, no vull entrar-hi ara) ni de la postadolescència.

El segon advertiment té a veure amb les famílies, amb els grups familiars. Totes les reflexions passen sempre, també, per elles. Potser el primer gran descobriment de l’escola confinada és que ja no podem fer escola (cap tipus d’escola) sense posar entre els objectius diaris, entre les magnituds proporcionals i l’oració composta, el treball educatiu compartit amb les persones adultes de la llar.

La infància i l’escola higienitzades

La infància, arreu del món, continua sent víctima dels seus adults. Emmalalteix i mor per condicions de vida i malalties que la societat adulta podria evitar. Al nostre món més proper, representa un grup petit (amb la “producció” autòctona d’infants no arribem ni a substituir les persones mortes) que amb molta facilitat acaba sent sotmès a la hiperprotecció i l’abandó. La crisi en la qual vivim, també, els ha situat de manera singular (certa o no) en la cadena de transmissió de la malaltia.

Ara, necessitem evitar que, com a totes les crisis anteriors, no siguin la primera víctima. Caldrà recordar algunes de les variables que conformen una preocupació sensata i justa per als infants i adolescents. Haurem de començar, però, recordant que existeix la perspectiva de l’infant. Enmig de la crisi més intensa era perdonable tenir tan sols una visió adulta, ara ja no. Estem obligats a veure des de les seves mirades, els seus arguments, les seves necessitats.

La salut no és, ni principalment, ni únicament, una variable biològica. La salut té dimensions emocionals, es construeix a partir de vivències de seguretat, d’experiències de satisfacció, de gestió dels malestars. El sistema nerviós es desenvolupa amb abraçades. Viure entre pors i solitud és una garantia de futures vides trastornades. La vida saludable s’aprèn i, quan ja s’arriba a l’adolescència, consisteix a aprendre a gestionar els riscos.

Un espai infantil no pot ser un autoclau, un lloc esterilitzat i aïllat. No infectar-se no pot ser una fita a aconseguir a còpia d’evitar tota relació. Aquestes experiències poden ser prescindibles (limitades) per a les persones adultes, però no poden desaparèixer de les vides infantils. L’essència de l’educació és la barreja, la interacció entre iguals, la vida compartida (podem limitar la trobada de les famílies a la porta de l’escola o individualitzar-ne les entrades i sortides, però no les diferents formes de trobada a dins).

Haurem d’acotar el número, la composició dels grups, els temps que passen junts, les formes intenses d’higiene, de manera que les variables del contagi associades a la vida social puguin estar en un nivell bàsic de control. Però, si van a l’escola és per interactuar i si els enviem a l’escola és perquè tinguin vides amb més experiències que les familiars, amb adults-mestres que gestionen de diferents maneres les incerteses de la vida. (Som professionals de la relació que no exigim primer una seguretat laboral que impediria la nostra influència).

Totes aquestes reflexions necessiten pedagogia pública, explicacions sistemàtiques als grups familiars. Si no ho expliquem a fons, alguns pares i mares demanaran aviat control i seguretat per damunt de tota altra consideració. Voldran espais “desinfectats”, companys de classe nets de tota malaltia i mestres asèptics. Si les escoles ja són avui espais de desigualtat i de segregació, en un futur pròxim la llista de companys no desitjables que no han de conviure amb el fill perfecte i “net” anirà en augment.

I, al final, estem obligats a pensar en l’escola de barri (de poble), de comunitat acotada que pot conèixer les influències de grup, també les relacionades amb la salut. La primera variable que ha posat en crisis la pandèmia ha estat la de la mobilitat. Així doncs, on queda allò d’escollir escola on els pares volen, sense considerar-ne la proximitat? Sempre va ser important l’escola pròxima. Ara passa a ser imprescindible.

Infants que necessiten ser “guardats”

Per què és especialment urgent reobrir l’educació infantil, especialment el primer cicle? D’entrada, perquè per a tots els infants, fins i tot per aquells que la intensa convivència familiar que han tingut ha estat totalment positiva, necessiten urgentment noves perspectives i companyies, tornar a comprovar que el món no s’acaba a casa, compartir allò que han après i aprendre d’una altra manera.

Però, també, molts necessiten alguns alliberaments i compensacions. La família més implicada sempre acaba sent un món tancat i els seus fills i filles necessiten finestres alliberadores. Les mancances existeixen en moltes vides i l’escola, inexistent en bona part aquests dies, no les ha pogut compensar. Una crisi no pot aguditzar desigualtats amb noves privacions d’oportunitats. A més, sabem que són les experiències educatives primerenques les que determinen les diferències d’èxit posteriors (la crisi no pot justificar futurs desastres) i moltes tenen el seu moment oportú.

Finalment, sabem que el virus ve acompanyat d’empobriment familiar i genera vides infantils empobrides. No podem privar de diners, privar de dedicacions familiars, privar d’oportunitats educatives essencials que només poden rebre resposta fora de la família. Com sempre ha estat, l’educació infantil està al servei de fer possible la infància per a la diversitat d’infants, especialment per a aquells que la vida els nega el present i el futur.

Que ningú s’enfadi. Necessitarem ja més contextos (espais, professionals, projectes) per “guardar” infants. Sí. Un “guardar” que vol dir facilitar seguretats, atorgar relacions, viure vides enriquides, experiències de descobriment i aprenentatge que molts grups familiars no poden o no podran donar. Hem de tornar a pensar nous formats, nous horaris, noves flexibilitats, noves formes de relació entre el conjunt de recursos per a la infància (des de l’espai nadó a la ludoteca). L’escola infantil ha de tornar a posar l’èmfasi en la compensació de les “impotències” familiars i els buits educatius dels entorns educativament empobrits.

https://www.rosasensat.org/el-virus-pot-matar-lescola-si-els-i-les-mestres-no-imaginem-la-cura-1/