El virus pot matar l’escola… si els i les mestres no imaginem la cura [3]
Si has resistit llegint els articles anteriors segur que tens més interrogants i més possibles respostes. Això és el que pretenia.
Aquest darrer text tracta de donar voltes a les dues darreres reflexions que proposava al començament (l’univers digital i l’acompanyament educatiu), així com suggerir algunes idees per no tancar l’escola confinada fins al setembre.
Una estona davant el mestre i una estona davant la pantalla
Entre les imatges curioses i contradictòries que ens ha deixat la crisi vírica en tenim dues de relacionades amb l’univers digital en què vivim. La primera, dels inicis, va representar el reflex d’un autèntic bany de realitat: resulta que no ho sabíem però vivíem tots entre pantalles! L’escola (autoritats, famílies i professionals), refractària a les tecnologies de la comunicació (simbolitzada singularment en les pretensions de prohibir l’smartphone al seu interior), entrava eixelebradament a esbrinar si els alumnes tenien ordinador a casa per poder seguir fent «escola». Allò demoníac esdevenia necessari.
La segona imatge, ja actual, torna a ser de les que volen prefigurar l’escola del setembre. L’escola, diuen, serà presencial i a distància: una part de l’alumnat i del temps es dedicarà a l’escola, i una altra, a fer «connexions». Tornem a la lògica de les substitucions: allò que no podem fer com ho fèiem (covid 19 dixit), tractarem de fer-ho amb uns altres mitjans. Definitivament, les tecnologies de la comunicació penetraran a l’escola per resignació i com a mal inevitable, entre professionals que no sempre acaben de situar-se entre elles.
No cal enganyar-se. Una classe insuportable és igual d’insuportable en una pantalla, i les pantalles no serveixen per fer el mateix que fem en la realitat presencial. No necessitem una escola a distància. Necessitem una escola que reconegui l’univers digital, virtual i en xarxa en què viu el seu alumnat, una escola que reflexioni sobre què vol dir ensenyar i educar en aquest univers.
La crisi ens destaca que tot el que no sigui tenir en compte com és avui l’accés digital al coneixement (la construcció del coneixement a partir de l’accés a la informació), descobrir què vol dir viure virtualment i què significa estar connectats (hiperconnectats) no ens permet pensar com educar i ensenyar de manera adequada, construir l’escola d’avui. I això val per al joc simbòlic de la petita infància i per a la creació expressiva de l’adolescent de l’ESO. No necessitem una escola dual, sinó una escola (un professorat) que utilitza activament totes les dimensions de la relació i de l’accés al saber.
Això vol dir que ara la bona escola només ha de ser digital? No. L’escola justament és el lloc (el context, no l’espai físic) en què és possible combinar formes d’aprendre diverses, en el qual les relacions tenen una dimensió presencial i les formes de conviure són múltiples. L’escola, en cap aspecte, no ha de ser una prolongació del món tecnològic no escolar. Però ni és un lloc atecnològic ni oblida que ha de ser digitalment crítica. Eduquem per construir el benestar digital.
L’embolic de les pantalles també ha fet emergir les desigualtats socials i la seva relació amb l’escola. El debat no pot tornar a ser tan simple com garantir l’educació en les competències digitals. Hem pogut comprovar de nou que les desigualtats d’origen (de suport i de clima familiar) determinen la relació amb els aprenentatges i la relació amb els usos de les tecnologies. Pensar l’educació personalitzada és pensar les formes com cada infant i adolescent s’apropia d’aquest món i com el posa en relació amb allò que volem que aprengui. Repartir ordinadors no basta. A l’espai de l’escola ensenyem a aprendre en l’univers digital, i tot allò que (com hem comprovat aquests dies) descobreixen a l’univers digital passa a convertir-se en aprenentatge a l’aula.
Existia i existirà la solitud entre dificultats
Es van tancar les escoles. Tanmateix, nosaltres no érem els únics professionals que acompanyaven les seves vides. De passada, també han desaparegut totes les atencions i acompanyaments de professionals que actuaven a partir de l’escola. Infants i adolescents s’han quedat sense escola i, de passada, sense la multiplicitat de recursos que educaven des de la vida i podien compensar una escola a vegades insuportable, una família impotent o inexistent.
Pensar en les famílies i en els barris ens ha fet descobrir dimensions de la vida de l’alumnat a les quals no sempre paràvem atenció. La crisi de tots sembla que ha permès il·luminar les dificultats i les mancances ignorades de molts. Només cal que, tornant a les imatges inicials, recordem com de complicat ha estat el tema de les beques menjador. I, si mirem el present ja futur, apareix la nebulosa de la pobresa i els infants. Intuïm que tornen les fotos dels darrers anys, amb mares cercant ajudes múltiples (per als llibres, per a les sortides, per sobreviure).
Quan tornin a l’escola hauran de tornar a tenir al seu costat, presencialment, professionals i recursos pensats per poder ser infants i adolescents sense el llast permanent de les dificultats dels grups familiars. Ja no podrà tornar a ser una qüestió que abordarem a les comissions socials de l’escola. En algun text recent he proposat que tot infant tingui un acompanyament educatiu mínim garantit. I aquí apareixem els professionals de l’escola.
Venen temps en què cal situar l’escola com a pal de paller dels recursos per atendre la infància de cada territori (recordeu els plans de barri, d’entorn?). Ara, haurem de fer real la relació entre els professionals de dins de l’escola i els de fora, de manera que quedi clar qui és per a cada infant la seva persona de confiança i referència i qui està disponible, si cal, per a l’ajuda. Per això, igual que els professionals de l’escola, la resta de professionals socioeducatius i terapèutics estan tractant de reconstruir noves formes de relació amb infants i adolescents en situacions de fragilitat i tensió. Trigarem molt a esdevenir referències significatives, fiables, si ara s’han sentit sols, sense poder comprovar que importaven a algú més que els seus pares.
Ara, i especialment per al futur, hem de pensar com fer possible un coneixement personalitzat de cada alumne, de cada infant i adolescent al nostre càrrec. Això vol dir l’observació sistemàtica personalitzada, voler saber permanentment tot allò que importa a les seves vides i que entra amb ells i elles cada dia a l’aula. Això vol dir que no ens dedicarem a aplicar protocols ni a descobrir indicadors de risc, sinó a construir disponibilitats i acompanyaments flexibles, a demanda, garantint que coneixen, que tenen al seu abast, adults en qui confiar, en temps de calma i en temps de crisi.
Ara, més que mai, educar significa acompanyar, i per acompanyar cadascun dels infants i adolescents que aterren a l’escola necessitem compartir maneres d’estar al seu costat, sense dedicar-nos a discutir de qui és la competència o l’encàrrec o convertir tota dificultat en un problema específic (amb diagnòstic i etiqueta).
I… a l’estiu què?
No voldria acabar fugint d’estudi sobre la qüestió de com passar del confinament a l’inici del curs 2020-2021. Sobre el final acadèmic jo no em complicaria la vida: tothom ha enllestit el curs bé i està prohibit anotar cap desastre a l’expedient.
El problema és com fer el salt entre les dues situacions. Els infants i adolescents no poden anar-se’n a l’estiu (que en bona serà part buit) sense haver reconnectat amb l’escola i amb tot allò que per a ells i elles significava (tant els que vivien l’escola en positiu com els que han viscut el confinament com un alliberament escolar).
No discutiré sobre els dies (sempre hem tingut responsabilitats i activitat escolar fins al 15 de juliol), però hem d’organitzar una escola flexible on puguin venir, ni que sigui per torns, a fer, si més no, el següent:
estar amb els companys i els mestres en qui confiaven, que formen part significativa de la seva infància i adolescència;
poder comunicar, explicar, descriure, treballar el món que han viscut en el seu confinament i el món confinat que han descobert;
poder comunicar-nos el que han après i com ho han après; les noves formes d’aprenentatge i els nous coneixements;
poder escoltar de nosaltres, amb passió recuperada, per què valdrà la pena tornar a l’escola el curs vinent i el que poden anar fent per aplicar a la vida allò que havien après a l’escola.
Podem discutir i resistir les pressions familiars per alliberar-se dels fills alguna setmana o perquè «no perdin escola» si, sense discutir sobre les vacances de cadascú, oferim allò que considerem sensat i necessari per als infants i adolescents.
Tot allò que les persones vivim intensament i que posa en crisi les nostres formes de vida no pot ser simplement arxivat. I, recordem: les ganes de tornar a fer escola comencen molt abans d’anar a escola.
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada
Si voleu participar, deixeu la vostra aportació i la recollirem, animeu-vos.