Educar és incloure, incloure és educar

Roser Nin: humana (femella homo sapiens sapiens), mare, educadora social, doctora en antropologia, defensora d’allò públic com a bé comú i garantia d’equitat per totes, feminista, antiracista… i encara, i malgrat tot, optimista!

Manresa, maig 2021

El concepte d’exclusió social apareix a finals dels 70 i ho fa per superar el concepte de pobresa, més vinculat a temes eminentment econòmics i insuficient des d’un anàlisi integral i interseccional. Com la pobresa, l’exclusió social descriu situacions de carència material, però va més enllà i incorpora moltes altres formes de desigualtat o desavantatge social que s’expliquen per les transformacions estructurals que dificulten o impossibiliten a les persones participar en activitats essencials de la societat. Es podrien considerar 8 àmbits principals d’exclusió social que es poden interpretar com a esferes de la vida de les persones i que estan altament interconnectades, i les interseccionen en diversos eixos de privilegis o desigualtats múltiples, actuant com a elements que poden facilitar o empitjorar determinades ruptures vitals: econòmic, laboral, formatiu, social i sanitari, residencial, relacional, ciutadania i participació i territorial. Actualment a Catalunya hi conviuen diferents societats en un mateix país desigual: un 45% integrat, un 35% precari, un 20% exclòs. Això segons l’informe Foessa, just abans de l’esclat de la pandèmia vinculada a la Covid19. A finals del 2019 una de cada cinc persones ja estava en risc de pobresa.

El concepte de sindèmia, que implica la suma de dues o més crisis, ens indica que a la pandèmia global provocada per la COVID-19, s’hi ha de sumar l’epidèmia crònica i cada vegada més polaritzada de les desigualtats i l’exclusió social. En aquest sentit, ja fa massa que hi ha falses normalitats que cal visibilitzar i denunciar, i que pobresa, precarietat i desigualtat haurien de ser les altres corbes que caldria doblegar per garantir el benestar i la cohesió social. Avui en dia, tot indica que frenarem, revertirem i capgirarem corbes abans pel que fa a l’emergència sanitària, que pel que fa a l’emergència social que fa dècades que arrosseguem i que cada cop genera més pressió a les persones i comunitats, i per extensió als serveis socials, a l’escola i a altres institucions públiques que haurien de garantir l’equitat entre éssers humans i que s’han convertit en dics de contenció d’aquells “altres” exclosos que cada cop són més.

Sembla ser que el cuidar-nos mútuament, el tot anirà bé o regulinchi, el trobar-nos a faltar de moltes maneres, no han evitat que s’aguditzin les injustícies socials i totes les desigualtats que impliquen que el contagi de la segregació i la exclusió social no deixin de créixer i de tensionar-nos a totes, quan aquesta vacuna ja la tenim fa anys i la situació podria haver, si més no, millorat i el que és més important, podríem evitar dècades de sofriments individuals i col·lectius.

A més, el risc d’exclusió social de les persones migrades és 4 vegades superior al de la població autòctona, i aquí un cop més hi trobem una vulnerabilitat multiplicada en aquelles més vulnerables i que s’ha vist agreujada amb aquesta pandèmia: víctimes de trata, persones irregulars i sense accés a la ciutadania (salut, vacunes, necessitats bàsiques, etc.), algunes d’elles sol·licitants de protecció internacional, algunes d’elles joves migrats sols sense xarxa, dones que… tot i això, han estat també fent cures durant la pandèmia, com les internes, dones amb origen en la migració que han cuidat les nostres persones grans quan han hagut de tornar a casa pel tancament de residències i centres de dia, sovint en condicions d’esclavatge o semiesclavatge. Però també amb molts altres col·lectius cada cop més vulnerabilitzats i exclosos de la nova normalitat: persones grans, persones amb diversitat funcional, persones en situació de risc de maltractament, amb problemes de salut mental, de pobresa, que s’han quedat sense feina, i un llaaaaarg etcètera.

Els serveis públics, dics de contenció de la crisi social s’esquerden, però del que parlem als mitjans és de si s’aixecarà el confinament comarcal per baixar a la platja o pujar a la muntanya. Mentrestant hem reculat en drets i si l’educació, i l’escola pública com a institució que hauria de garantir l’equitat d’aquesta des del minut zero, són només un reflex d’allò que passa a la societat i a cadascuna de les persones que en formen part, ens hem adonat que no ha estat igualitària i accessible per tots els nens i nenes i que la bretxa digital, que sempre va acompanyada de moltes altres bretxes, ha marcat la diferència també entre els infants.

No cal ser expertes en educació per adonar-nos que l’escola de Manresa, i molts altres llocs, no és tan inclusiva com caldria o podria, ni dins els mateixos centres ni entre centres, i per tant pel que fa la equitat territorial en la distribució de les diversitats múltiples, i en el cas que ens ocupa de les d’origen. Tampoc ho és pel que fa a la diversitat dels agents que conformen la comunitat educativa i sobretot pel que fa al professorat. Tot i això, sembla ser que a secundària és on hi ha més equitat i que a infantil on n’hi ha menys, però el que és evident és que la major part d’escoles de la ciutat no disposen d’una proporció equitativa i representativa de la societat de nens i nenes de famílies autòctones i migrades, ja sigui per infrarepresentació o per sobrerepresentació, així doncs i per molt mal que faci als ulls llegir-ho i acceptar-ho, si l’escola no és inclusiva és que exclou, que no cohesiona socialment sinó que segrega i que tot i els diferents esforços dels centres i administracions implicades no s’aconsegueix revertir una tendència sobre la que, com el cas de la COVID-19 i de les desigualtats socials, si no s’hi actua de forma valenta i amb fermesa és impossible revertir. No podem tenir una escola inclusiva i cohesionada si no tenim una societat inclusiva i cohesionada, perquè hi ha una part dels nens i nenes que van a les escoles que viuen inquiets i en tensió, són fills i filles de famílies de dones migrades que treballen d’internes, que viuen rellogades en habitacions o pisos, si es que poden pagar el pis o el menjar perquè tenen feina o es troben en una situació administrativa per poder-hi optar, si disposen de telèfon i/o internet i de la competència lingüística i de l’acompanyament necessari per viure en societats més tecno(i)lògiques, burocratizades i complicades, que no vol dir complexes. Com podem garantir la equitat de tots els nens i nenes si no garantim la equitat de les seves famílies?, com podem garantir la equitat dels nens i nenes si els centres es troben actualment segregats o amb risc de segregació molt important?. Som i cal que siguem molt curoses perquè no col·lapsi la sanitat però els serveis socials fa temps que han col·lapsat i mentre ens ho anem mirant…amb tot el patiment que genera individual i col·lectiu, de la ciutadania i dels i les professionals. I fins que no aconseguim posar-nos en serio amb aquesta vacuna no podrem dir que no hi ha segregació escolar, perquè a la societat hi ha segregació i exclusió, i una condiciona l’altra, i una retroalimenta a l’altra i així fins a l’infinit i més enllà…

Està ple de professionals que es deshumanitzen per poder suportar la pressió (més assistencial que comunitària) del seu dia als serveis socials, a l’escola… Està ple també de professionals optimistes, sàvies, amb ganes d’acompanyar i d’apoderar persones i comunitats, que saben que la vacuna existeix i que val la pena actuar de forma ferma i conjunta per revertir aquesta situació, que és molt més motivador això que fer de para-xocs o de còmplices de la desigualtat i que tenen mil propostes i han treballat per mil canvis de model: de serveis socials, escolar, d’habitatge, d’ocupació, de ciutadania…però que cada cop que vé una crisi tot queda en un no res, just al contrari de com estem actuant amb la crisi sanitària, i que és la única de les maneres (també millorable i humanitzable), entomant la realitat en comptes d’ignorar-la.

He començat definint-me com a mare, entre moltes altres coses. Com a tal, he portat la meva filla a una escola força equilibrada pel que fa a les proporcions de infants de famílies autòctones i infants de famílies amb origen en la migració i la seva representació a la societat. Ara que la meva filla ja ha acabat l’escolarització primària me n’adono que aquest fet ha afavorit que els nens i nenes d’aquestes famílies tinguin una bona competència lingüística i parlin les seves llengües maternes però també castellà i un català amb accent del Bages ben bonic. En tot cas, i passant revista molt ràpidament a la meva experiència en aquest sentit, els nens i nenes comencen P3 i les diversitats múltiples (d’origen, de cultura, de gènere…) no tenen cap mena d’importància però a mesura que passa el temps i els cursos avancen es van fent més manifestes i comencen a aparèixer els primers dubtes, els primers comentaris i actituds excloents, racistes o masclistes, que evidentment els nens i nenes senten a casa i que de vegades l’escola no gestiona de forma prou clara, centrant-se sovint més en la matèria pura i dura que en educar en sentit ampli. M’he trobat també amb comentaris poc afortunats per part d’alguns i algunes docents de vegades, tant pel fet de ser incapaces de utilitzar un llenguatge inclusiu, quan el llenguatge construeix realitat, o bé que se senten legitimades per qüestionar si una família prioritza anar al seu país per les vacances a que el seu fill/a vagi de colònies…què fàcil es jutjar sense posar-nos en el lloc de l’altre. També però m’he trobat amb docents absolutament meravelloses, capaces d’educar en un sentit ampli, en el sentit de Freire, en el sentit que educar és també incloure i tenir empatia i que tots i totes eduquem, i que hi ha feines que són vocacionals i transformadores, i no ho podem oblidar mai.

En aquest sentit, com a mare, he tingut el privilegi de poder fer classes d’hominització a P5, quan comencen a sentir-se les primeres diferències, i no oblidaré mai les cares d’emoció dels nens i nenes de famílies provinents del continent africà de saber que la primigènia Eva mitocondrial va ser una homínida valenta i negra molt diferent de la Eva bíblica, i que l’origen de la humanitat es va produir al continent africà . Que a tercer de primària, arrel de la meva estada a Atenes van poder venir persones que hi treballen amb refugiats per parlar de la situació d’aquestes persones en anglès ( i feien anglès i aprenien sobre història extremadament contemporània i sobre solidaritat i corresponsabilitat), que això els va portar a investigar sobre l’esclavatge infantil i sobre els nens soldats, a escriure un conte meravellós, El viatge de la Heva, sobre les persones refugiades, cosit a mà i que el van vendre per Sant Jordi i en van donar els beneficis a proactiva open arms, etc. Que com a delegada, durant dos anys i sempre com a mare, he notat la segregació de famílies, sobretot mares, autòctones i migrades al pati, al whatsapp i a les assemblees de l’AMPA, i que no ha estat, ni és fàcil, establir ponts entre unes i altres a causa de la segregació de la nostra ciutat.

És responsabilitat de totes cuidar dels nostres nens i nenes, vinguin d’on vinguin elles o les seves famílies. És responsabilitat de totes que visquem en societats que promoguin la equitat i una vida digna per totes les persones que hi viuen i que l’escola ens sigui el reflex i vetlli sempre per aquesta equitat, passi el que passi. I aquí caldria afegir al lema: pa, sostre, papers, treball i amb una renda bàsica i lliures de deutes (ara sembla que si, per fi una bona notícia!!) per poder viure i tornar a començar, i una escola inclusiva de veritat!!. I aquí és on caminem plegades, totes, com deia Freire a “amar se enseña amando”. És en aquest sentit, lligat al bé comú i al #hovolemtotpertotes, que educar és incloure i que incloure és educar, i que sense cohesió hi ha segregació. Estem molt lluny de l’escola inclusiva, tot i les ganes dels infants, de moltes famílies, de moltes professionals i de moltes altres. Cal valentia i actuar per frenar les corbes de la desigualtat, perquè sino es frenen el “monstre de la desigualtat” cada cop es fa més gran i està més descontrolat i és més difícil de revertir i transformar. Sembla que encara estem a temps de moltes coses com a homo sapiens sapiens, a nivell climàtic, a nivell educatiu, a nivell social, a nivell sanitari…val la pena posar-nos amb les cures i amb tot plegat.

https://bllibertari.org/educar-es-incloure-incloure-es-educar/