La realitat dels CRAE.

Els CRAE són Centres Residencials d’Acció Educativa per a la guarda i educació d'infants i adolescents (de 0 a 18 anys) amb una mesura d'acolliment simple en institució. La mesura està registrada a l'informe previ dels equips tècnics competents.

El seu objectiu és atendre a les situacions i necessitats, tant educatives com assistencials que requereixen d’especialistes en la guarda i educació com a alternativa a la seva família d'origen.

Les funcions dels CRAE són promoure, establir i aplicar mesures tècniques educatives, també d'inserció social, laboral i familiar. Els professionals dels CRAE s’han de coordinar amb els serveis socials bàsics, amb professionals i d'altres sistemes de benestar social, amb les entitats associatives i amb les que actuen en l'àmbit dels serveis especialitzats. Sobretot han de proporcionar als infants i adolescents atesos tota la cobertura inherent a l'exercici de la guarda i l'educació. També tenen altres funcions establertes per l'ordenament jurídic vigent.

Per tant, un CRAE té la funció d’atendre les necessitats bàsiques del/de la menor en aquells casos en que la família no pot o no està capacitada. També en les situacions en les que cal  protegir el/la menor d’abandonament, maltractament, explotació, perill per a la seva integritat física, psíquica o moral.

La guarda dels menors, la comparteixen tots els Centres Residencials, no obstant això, els CREI tenen un encàrrec específic de la DGAIA: acollir a nois/es amb característiques derivades de diferents situacions familiars, de medi social i personal, amb necessitats de contenció educativa.

Els CREI, Centres Residencials d’Acció Educativa amb sistemes d’educació intensiva són pels/les menors de 12 a 18 anys que requereixin mètodes educatius per avançar en el seu procés educatiu. Sempre l’educació  en els centres va sempre relacionada amb les necessitats dels joves.

Els Centres d'Acolliment (CA), són equipaments residencials d'atenció immediata i transitòria per els infants/adolescents de zero a divuit anys que han de ser separats del seu nucli familiar mentre es realitza el diagnòstic de la situació i es determina la mesura que cal aplicar. L'objectiu d'aquests centres és l'observació, el diagnòstic, la guarda i l'educació en les situacions d'urgència de les persones menors en alt risc social.

Les funcions dels centres d'acolliment són, oferir una resposta immediata, transitòria d'acollida i protecció al mateix temps que exercir una funció substitutòria temporal de la família. Cal doncs,  proposar un pla educatiu integral per l'infant o adolescent que ho necessita, tenir cura de les seves necessitats com l’alimentació, la roba, l’allotjament, la neteja, el descans i el temps lliure. Per tant la responsabilitat de vetllar per la salut física i psíquica de l'infant o adolescent.

Cal fer  l’estudi diagnòstic amb la participació dels diversos professionals,  de la situació de les necessitats de l'infant o adolescent acollit. L’equip farà una proposta de mesures de protecció més convenient per el/la menor, que poden ser el retorn a la família biològica, l’acolliment familiar simple o preadoptiu i a l’acolliment en un centre.

Un dels recursos per millorar el sistema de protecció als infants és augmentar els sistemes de prevenció i fomentar les famílies acollidores. Cal donar més ajudes als centres educatius minvats de recursos humans i materials que poden esdevenir espai de canvi en la vida dels infants. Cal contractar més educadors/es a les aules, per ajudar als professors amb molts/es alumnes que necessiten d’una atenció individual, alguns d’ells/es amb situacions molt complexes en el grup classe.

Aquesta situació provoca sovint que no es puguin detectar els problemes a temps. Les activitats de temps lliure, els esplais o els centres oberts són espais infravalorats que esdevenen molt importants a l'hora de detectar possibles casos. Al blog “Calidoscopi d’educació social” podreu ampliar informació sobre aquest aspecte.

Malauradament quan el/la menor arriba a un CRAE aquest es troba  en una situació molt cronificada i els centres residencials que existeixen per allotjar els/les infants i adolescents no esdevenen el recurs més adequat per atendre’ls/es.

Pels infants que han de separar-se de la família l’experiència no és fàcil, han de viure en un centre de protecció a la infància i l’adolescència, conviure amb altres infants o joves que no coneixen, dependre del suport i acompanyament d’educadors i educadores també desconegudes.

Les experiències són molt diferents, plenes d’incertesa, on la inseguretat, la por i, fins i tot la soledat són per ells/es traumàtiques, sobretot quan arriben per primera vegada en un centre residencial d’acció educativa.

Cal afegir que la vida dels infants i joves és una realitat desconeguda i invisibilitzada, sovint estigmatitzada, massa prejudicis per gran part de la societat, quan ni tan sols tenen la culpa de la seva situació. Massa sovint seran encasellats/des com a joves inadaptats/des o problemàtics/ques, sense tenir cap responsabilitat.

Aquesta realitat és més dura del que ens imaginem, cal pensar-hi, aquest desconeixement genera rebuig, ens hauríem de preguntar: com és la vida dels nois i noies que es troben sota la tutela de la Generalitat? Quines són les històries de vida que alberguen les parets dels CRAE?

Els infants i joves han estat testimonis o han experimentat episodis de violència, que han estat  diverses i canviants, violència psicològica, física o sexual, perpetrada per diverses persones, des dels progenitors fins a altres familiars, amistats o, fins i tot, en les relacions sexo-afectives.

Percebo que el treball de l’educador/a social sovint no s’entén o pateix un desprestigi fruit de la ignorància de gran part de la societat que els confon amb monitors. El seu rol és especialment important en els CRAE (Centres Residencials d’Acció Educativa), ja que assumeixen les funcions parentals i acompanyen els infants fins a aconseguir el retorn amb la família. Són equips de professionals que atenen als/les infants i joves les 24 hores del dia, els 365 dies de l’any.

En el moment que els pares perden la custòdia del seu fill, l’Administració esdevé el tutor legal del menor i en delega les guardes als CRAE. És aleshores quan comença el treball dels educadors/es socials. El nostre objectiu ha de ser treballar amb els pares i amb els/les infants per fer un retorn a casa, aquest no el fem sols, treballem de la mà dels equips d’infància, dels terapeutes, dels mestres… entre tots ajudem als progenitors i a la família en l’adquisició de les habilitats que els manquen per poder cuidar als seus fills/es.

Els equips d’educadors/es socials dividim la nostra intervenció en diverses àrees d’intervenció com són formació, lleure, vida quotidiana, salut i família. Aquestes són les que atenen al nen/a, noi/a en tots els aspectes de la seva vida. És en totes aquestes àrees on fem l’acompanyament, tenint en consideració que en el cas de l’àrea de salut no implica només acompanyar físicament el nen/a al metge, sinó vetllar per la seva salut, ja sigui amb l’alimentació, amb hàbits d’higiene saludable o, amb els més grans, aprendre a mantenir relacions de manera saludable i a respectar els/les altres.

El treball específic que cal desenvolupar depenent de l’edat dels menors, en el cas de l’àrea de formació hem de tenir en compte una atenció prelaboral per als que tenen 16 anys i estan en situació de poder començar a treballar la seva emancipació quan arribi la seva majoria d’edat.

En principi un equip de sis educadors socials s’encarrega de deu menors del CRAE les 24 hores del dia. Les tutories es reparteixen a raó de cada dos infants un educador, alguns educadors són al mateix tems co-tutors d’altres. La intervenció amb més d’un educador enriqueix la nostra intervenció, cada professional aporta les seves eines personals. El perfil dels professional són majoritàriament educadors/es socials, també poden formar part de l’equip d’atenció del menor pedagogs/es, psicòlegs/es, treballadors/es socials, integradors/es socials.

El context escolar dels infants i adolescents residents en CRAE forma part de de la seva situació familiar d’origen, amb totes les particularitats i implicacions que té l’ingrés i vida a un centre residencial a nivell escolar i les condicions en què es produeix el seu procés d’emancipació quan arriben a la majoria d’edat.

Entrar en un CRAE comporta el trencament de l’infant o adolescent amb el seu entorn familiar, social i escolar d’origen amb un mínim contacte entre aquesta antiga realitat i el nou context reduït al règim de visites amb la família biològica establert pels Equips d’Atenció a la Infància i Adolescència (EAIA).

El trencament brusc amb la seva vida anterior a nivell de família, escola, amics, barri, l’arribada a un centre suposa per l’infant arribar a un món desconegut, molt diferent al del seu nucli familiar d’origen. La seva incorporació al centre necessita d’un procés d’adaptació i d’integració on es veu condicionat a les experiències i els resultats escolars

Quan ens arriba un noi o una noia al CRAE (Centre Residencial d'Acció Educativa), la nostra primera intervenció és establir un vincle que permeti treballar aspectes que no han pogut desenvolupar amb la seva família, un treball que els/les capaciti emocionalment, cognitivament i conductualment amb l’objectiu de fer xarxa social dins del propi Centre.

El nostre objectiu no ha der únicament el d’oferir una casa, cal ajudar-los a la integració i inserció social, a buscar feina si ho necessiten, donar-los l’educació i els recursos necessaris per a que un cop hagin de deixar el CRAE en fer 18 anys estiguin preparats per a afrontar el seu futur, ja que malauradament quan arriben a la majoria d’edat deixen d’estar sota la tutela de la Generalitat i han d’abandonar aquests tipus de centres.

Un cop assolida la majoria d’edat ja no poden estar al CRAE, han d’anar a un altre recurs o retornar amb la seva família. Alguns educadors/es continuem mantenint relació amb els/les joves, així  els nois i noies no es queden abandonats una vegada més, quan més ho necessiten.

S’ha de fer un treball d’autonomia, per preparar la sortida del CRAE cap a un pis quan els nois i noies fan 18 anys. Podem desenvolupar projectes d’autonomia, però tenim adolescents amb diferents característiques, El nostre treball els ha de servir per aprendre qüestions formals, del dia a dia i sobretot donar-los eines per aconseguir una situació emocional i cognitiva adients.

Cal pensar en una intervenció global de tota la societat per entendre que la institucionalització no ha de ser la solució, que podem fer quelcom més, sobretot el compromís de reconèixer-nos actors directes de la solució. Cal doncs, treballar pel reconeixent real d’una societat inclusiva on tots i totes tinguem cabuda, independentment de la nostra cultura, dels nostres orígens i sobretot de les nostres capacitats.

Tots i totes som corresponsables, mentrestant seguirem oferint espais on garantim la cobertura de les necessitats dels/les nostres infants. Pensem-hi!

Joan Rodríguez i Serra és educador social