La criança dels fills (I)
Es dóna per sabut que la criança dels nostres fills és important, hem de fer adults sans, adaptats, funcionals i feliços, però la qüestió és que sovint no sabem bé cóm o què serà el millor. Ser pares és sempre una tasca difícil i la gran quantitat de “mapes i guies” d’educació al nostre abast a les llibreries, necessitaria per a molts de nosaltres, d’una altre guia per introduir-nos-hi.
La “Teoria del Vincle” de John Bowlby, ens dóna respostes interessants i fonamentades en molts anys d’investigacions i evidències. El seu objectiu és explicar la necessitat que tot ser humà té d’establir forts vincles afectius amb un altre. Els primers i més importants amb els pares (o cuidadors) des del part mateix i en els 3 primers anys de vida de l’infant sobretot. I de com l’èxit en aquesta interacció, és a dir, l’establiment de vincles forts i segurs, té un efecte positiu i durador al llarg de la vida de l’infant a través d’un desenvolupament social i emocional sa.
Bowlby treballava com a psiquiatra infantil a la Clínica Tavistock de Londres. Allà observaven els efectes negatius de la separació mare-fill en els primers anys de creixement, sobre el posterior desenvolupament de la personalitat de l’infant. Separacions degudes a estades llargues en institucions, sense que les mares poguessin acompanyar-los. L’enuig, desesperació, dolor i resignació posterior a la separació, modulaven pautes de comportament davant la presència de la mare que indicaven que alguna cosa no anava bé.
Les conductes instintives
La clau teòrica per explicar aquest comportament, tant com el de la necessitat d’establir vincles forts i segurs amb figures maternals o de referència, la trobà en l’etologia, l’estudi del comportament animal, dels instints i les conductes que els proporcionen protecció i un bon creixement.
La criança humana dels fills té un component instintiu important però no rígid, és a dir certes conductes es donen sols quan es donen unes altres i a la inversa, produint-se el “diàleg” mare-fill que reforça unes conductes més que altres. Tots hem “xerrat” espontàniament amb un infant de pocs mesos que riu i mou les mans mentre nosaltres feim renouets i “carusses”. També hem vist, més endavant, la mare que no permet que el fill s’allunyi d’ella per “explorar” i es va convertint en un infant poruc o ansiós.
El vincle afectiu que el fill crea amb la mare a partir del seu naixement, consisteix en un conjunt deconductes instintives que fan que es pugui mantenir devora la mare el temps necessari per poder desenvolupar-se progressivament (conducta d’afecció). A mesura que el nin creix aquest sistema de conductes va variant amb la seva forma i intensitat però mai desapareix. Tenim la conducta d’afecció, la conducta exploratòria, la conducta de l’alimentació, la conducta sexual i la decriança. Totes elles de la nostra part “animal” i que ens donen protecció i la possibilitat de desenvolupar-nos adequadament. Totes formen un sistema en equilibri, cada una es posa en marxa quan es donen certes condicions externes i de la mateixa forma s’aturen. Un petit exemple: l’infant està cansat després de córrer pel parc (conducta exploratòria) i cerca la mare -o pare- perquè l’agafin en braços (s’activa la conducta d’afecció i es desactiva la d’exploració). Tots participem d’aquestes conductes però la forma particular com es manifesten depèn de les nostres experiències particulars.
Establiment d’una base segura
La criança dels fills que promou la Teoria del Vincle té com a nucli principal el fet que els pares proveeixin als fills d’una base segura des de la qual un infant o un adolescent pugui explorar el món sabent que en tornar serà ben acollit, nodrit física i emocionalment, reconfortat si està cansat o tranquil·litzat si està espantat. La sensibilitat dels pares a les demandes de l’infant, la seva accessibilitat en el moment oportú és el que marca la diferència entre un vincle segur o un altre d’insegur.
Els infants més estables i segurs són els que tenen pares que no sols fomenten la seva autonomia si no que sempre hi estan quan se’ls necessita. Remarc això darrer ja que sovint l’educació es entesa sols com a intervenció, independentment de si es necessita o no. Bowlby creia que elsprincipis fonamentals de la criança dels fills havien de ser: ensenyar amb l’exemple (i no amb manaments), i a través de la discussió (i no amb instruccions).
En el proper article veurem els tipus de vincles que les investigacions han descobert.
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada
Si voleu participar, deixeu la vostra aportació i la recollirem, animeu-vos.