L’empremta de Candel. L’escriptor va saber posar la immigració al centre del debat identitari

Un simple cop d’ull a l’evolució dels components del creixement de la població des de principis del segle XX ens informa de la intensitat, el caràcter cíclic i l’acceleració que els moviments migratoris han tingut a Catalunya. L’evidència demogràfica ens ratifica que aquesta ha estat i és una terra d’immigració. Això no vol dir que no hi hagi hagut períodes en què el saldo migratori negatiu fos imperant -significativament els de depressió econòmica i política-, ni tampoc que, alhora que la immigració marcava la pauta, no hi hagués emigració -de natius o d’immigrats reemigrant o retornant al lloc d’origen-. Però el que és una evidència demogràfica no necessàriament ha de ser viscut com a tal en la concepció que els habitants d’un país tenen d’ells mateixos i del conjunt de la població.

A Paco Candel se li deu, entre altres coses, haver situat el fet migratori en el nucli de la identitat nacional i això, des d’una clara posició, en favor de la classe obrera. Amb Els altres catalans, obra de la qual commemorem els cinquanta anys, va enunciar una possible sortida a l’atzucac en què es trobava el país el 1964, quan els immigrats o descendents d’immigrats superaven per primer cop el cinquanta per cent de la població.

En el primer terç del segle XX, amb una població immigrada principalment procedent de l’Aragó, València, Múrcia i Almeria, el discurs hegemònic havia estat el de l’eugenèsia, obsedit per la malfiança sobre la qualitat dels nouvinguts -expressada en termes racials o etnoculturals- i la por a la desnacionalització. Uns principis que a penes ocultaven la por a l’entropia social, al moviment d’alliberament de la dona i a la revolució, aleshores encarnada per l’anarcosindicalisme. Res de nou: era el guió que amb més o menys fidelitat se seguia a tot arreu. Però Catalunya es distingia per la seva especial magnitud: en el fenomen migratori i en la polarització social. L’obra de l’economista figuerenc Josep Antoni Vandellós La immigració a Catalunya, del 1935, en serà l’exemple més clar, i el que marcarà el discurs nacionalista català posterior, fent de la demografia -i no de l’economia- la responsable, però havent d’acceptar finalment uns fluxos migratoris que la burgesia necessitava, i amb aquests fluxos una política debarreja, als antípodes de les polítiques d’estat -nativistes, feixistes o nazis-, aleshores inspirades per l’eugenèsia.

Qui viu i treballa a Catalunya...

Amb el país derrotat; la resistència desarticulada, assassinada, empresonada o a l’exili; la llengua bandejada, i una elit marcada per la connivència culpable amb el nou règim, el nacionalisme català conservador va haver de buscar una resposta al repte que representava la incipient segona onada migratòria, que aquest cop s’estenia a la resta d’Espanya, amb una especial força en les províncies andaluses i extremenyes. Va ser l’any 1958 quan l’aleshores jove activista democristià Jordi Pujol va proposar la que arribaria a ser una cèlebre definició: “I cuito a afegir que per català entenc tot home que viu i treballa a Catalunya, i que de Catalunya en fa casa seva, el seu país, al qual s’incorpora i es reconeix”.

Una tesi anticipada per l’esquerra als anys vint, i acceptada, modelada i discutida durant l’època del franquisme. Una definició, però, que era interpretada de manera divergent segons qui fos el lector. Una doctrina d’integració en el cas del catalanisme conservador (per alguns, variació de l’assimilacionisme), de relació dialèctica en el de l’esquerra. Tampoc aquest cop el discurs que es produïa a Catalunya era una excepció, en comparació amb altres països immigratoris.

Al debat, Candel hi va aportar seny. La voluntat d’arbitratge del militant d’esquerres reflectia tant la distància que la consciència de desplaçat atorga a l’immigrat com la voluntat de deixar de ser-ho i arrelar. Quan els pitjors auguris de Vandellós, que havia vaticinat “una Catalunya sense catalans”, semblava que es complirien, l’escriptor nascut a Cases Altes i arribat a Catalunya amb 2 anys el 1927, denunciava les condicions d’habitatge, d’accés a la sanitat i a la formació dels immigrats, però amb la mateixa vehemència, el dret a fer seva una terra -i una llengua- en aquells moments bandejada i sotmesa. Amb un aparell d’estat hostil, només la generositat d’immigrats i natius va fer possible la integració social i cultural de més de dos milions de persones arribades aquells anys.

Quan la immigració s’internacionalitza amb la tercera onada, a mitjans dels noranta, el que per a uns és doctrina de la integració, per a d’altres significa una forma d’autoreconeixement que acaba convertint-se en un discurs normatiu: la interculturalitat.

L’empremta de Candel s’ha fet sentir en les veus frontereres, que, seguint la seva estela assagística i autobiogràfica, han provat d’explicar-se com a immigrats i catalans, aquest cop arribats d’arreu del món, traduint la complexitat i riquesa del nostre país en termes demogràfics, econòmics i culturals. El seu llegat, tornem-ho a repetir, va ser posar la immigració en el centre del debat identitari.

Les veus que se situen fora, els essencialismes del catalanisme conservador, l’espanyolisme que pretén la binacionalitat de Catalunya o el populisme xenòfob, es condemnen a ser cridòria marginal, emplaçada en la impostura.

http://www.ara.cat/premium/tema_del_dia/Lempremta-Candel_0_1102689833.html