On són les fronteres del treball en xarxa?

Aquest tipus de treball és fruit de la feina de diversos agents educadors: mestres, pares, monitors, personal sanitari, administracions, mitjans de comunicació...

Estic convençuda que el treball en xarxa a l’educació fa referència a una praxi necessària i a una conceptualització lògica, i que no és “només” una moda. És a dir, que parlem del treball en xarxa a l’educació perquè entenem que és fruit de la feina de diversos agents educadors (mestres, pares, monitors, personal sanitari, administracions, mitjans de comunicació,…) i que posats a fer, millor anar alhora en la pràctica diària. I perquè comprenem l’educació des d’una mirada global, oberta, àmplia, integral, connectada…

Ara bé, el que sí que és cert és que “ara toca” parlar de treball en xarxa, com també toca parlar d’innovació, lideratge, emprenedoria,…més enllà que n’estiguem plenament convençuts.

En tot cas, i disculpeu la introducció, jo ara no voldria anar per aquí, perquè el que vull defensar és que veritablement el treball educatiu, o el fem en xarxa o no sé si val massa la pena; especialment a dia d’avui, que vivim en un mon interconnectat, complex, canviant, incert,…

Ja ho he expressat en altres ocasions, i només faig que reforçar una idea que compartim molts dels professionals de l’educació, que és el fet que el repte educatiu que tenim davant és tant gran i complex que, o l’entomem entre tots de manera endreçada, o no ens en sortirem. El repte de la interculturalitat, les noves tecnologies,els hàbits saludables, els nous valors, la globalització,….és un repte que no pot abordar ningú en solitari: ni el mestre, ni l’escola, ni els pares, ni les administracions,…

Arribats aquí, i més enllà de confirmar la tendència a parlar de treball en xarxa, de corroborar l’oportunitat que el treball en xarxa ens brinda,…constato que arribem a un nivell de pràctica que no és especialment òptim. Ens esforcem a buscar i trobar bones pràctiques, a analitzar i avaluar pràctiques existents, a estimular i potenciar noves pràctiques,…Però si hagués de resumir en molt poques paraules i de manera planera el que constato diria: està molt bé el treball en xarxa, segurament és necessari, però costa, no ens en sortim, no tenim les estructures que el facilitin, …

I aquí és on vull anar a parar. Sovint afirmem que el treball en xarxa es fa difícil perquè no hi ha els recursos suficients, els espais i els temps destinats. Així, perquè les escoles d’un barri es trobin i dissenyin un pla per a combatre el fracàs escolar cal el temps, l’espai i els recursos necessaris. I també calen perquè escoles, educadors socials, tècnics de joventut i policia municipal dissenyin un circuït per evitar l’absentisme; o perquè escola, famílies i personal sanitari dissenyin unes directrius per als hàbits saludables de la població jove; o perquè administració, comerços i AMPA tracin camins escolars segurs, etc. Però no només.

Cada cop estic més convençuda que hi ha unes barreres que no són estructurals ni conjunturals, sinó que són personals i actitudinals. És a dir, ras i curt: que si es vol es fa; però que cal voler, cal creure-hi i cal estar disposat. Cal creure en el valor de la interprofessionalitat(que és més que l’aportació específica pròpia de cada professional), cal reconèixer la interdependència professional (la nostra acció depèn de l’acció d’altres professionals i agents i viceversa), cal confiar en els professionals amb qui treballes (el meu company o interlocutor és competent i capaç), cal construir punts de trobada (virtuals o presencials, conceptuals o pragmàtics) amb tots aquells professionals de l’educació amb qui coincideixes, que potencialment són tots. Ben mirat, en el focus de l’acció educativa hi ha l’infant, l’adolescent o l’adult i per tant tots els qui treballem en educació ho fem envers aquest, compartim doncs el subjecte de la nostra acció. No és impensable que compartint-lo no treballem plegats?

Així, penso que al marge que no hi hagi prou recursos destinats, els espais o els temps necessaris, si veritablement creiem en el seu valor, importància i necessitat, aleshores treballar en xarxa és possible. Uns paràgrafs més amunt afirmava que el repte educatiu només el podrem enfrontar des del treball en xarxa. I des de la plena disposició de cadascú de nosaltres.

http://diarieducacio.cat/blogs/bofill/2014/04/14/on-son-les-fronteres-del-treball-en-xarxa/

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Teorías de la Adolescencia: Stanley Hall y Margaret Mead

QUI SÓN? COM ELS VEIEM? CENTRES DE MENORS (CRAE I CREI)

Centres Residencials d’Acció Educativa (CRAE) a Barcelona ciutat.