Com mesurem la felicitat? per Trinitat Gilbert

Catalunya té infants més feliços a les zones rurals, perquè passen més hores jugant al carrer, en contacte amb la natura i els amics, mentre que els més infeliços del món són els de Sud-àfrica i Corea del Sud. Ho indica un estudi de la Fundació Jacobs 

 

Descobrir un interès que apassioni fa feliç la canalla. Ho assegura Antonio Díaz, conegut com el Mago Pop (28, a punt dels 29 anys), que actua al Coliseum de Barcelona fins demà, 26 de juliol, on se’l podrà tornar a veure la primera quinzena de setembre. Per a ell tot va començar quan tenia quatre anys, quan va veure un espectacle de màgia que el va deixar fascinat. Uns mesos després, els Reis li portaven un llibre de màgia que va passar a devorar una vegada i una altra, i des de llavors va tenir clar que com millor s’ho passava era preparant trucs de màgia. “La música també em fa estar molt bé, i de fet sovint és escoltant-ne que se m’acudeixen els trucs per a l’espectacle”, explica.

Una formació d’art dramàtic a l’Institut del Teatre, on es va apuntar per aprendre eines que li permetessin posar-se davant del públic sense complexos -perquè, diu, és molt tímid- va acabar de perfilar el que ara és la seva professió vocacional. De fet, la seva màgia, amb trucs que capgiren tots els espectacles clàssics i tradicionals, demostra el que aquest jove nascut a Badia del Vallès sosté: la felicitat de trobar el que t’agrada.

Ja que parlem de passions, a Falset trobem el Pau Mestre Domènech (9 anys), que juga a la seva habitació. D’entrada, més que una habitació, sembla una casa de la festa major amb un llit a dins. El Pau sent devoció per la cultura popular, en tota la seva extensió, i la fomenta anant a veure les cercaviles de les poblacions de la comarca i encara de més enllà. Aquest estiu els pares l’han apuntat a un taller de fer capgrossos, a Navata, perquè la seva passió, tot i que té un punt contemplatiu i de documentació, és sobretot molt activa, perquè li agrada posar el cap dins d’un nan (capgròs) per submergir-se en un nou món, tal com faria un astronauta amb el seu vestit: així està a punt per a l’aventura. “Li fomentem l’atracció per la cultura popular perquè és la manera com el veiem més feliç, sense preocupacions que el destorbin”, afirma la mare, Marta Domènech, que afegeix que el Pau va rebre un diagnòstic mèdic d’Asperger l’abril de l’any passat.

La seva passió, la que el fa feliç, li augmenta l’autoestima, perquè en un nen amb Asperger “el perfil cognitiu és molt disharmònic, cosa que vol dir que a classe, per exemple, ell és al seu món; els companys el veuen diferent i ell mateix també s’hi sent”. En canvi, a Falset, amb els gegants, o a la seva habitació, on té alineats els gegants i nans que ell mateix ha construït, és en el món que domina. “Toca la gralla, la caixa i el timbal de diables”, continua explicant la mare. Fent-ho se sent integrat al món, a la població on viu, i és llavors “quan l’autoestima li puja perquè s’adona que tothom el respecta tal com és”. Al mateix taller de Navata on assisteix aquest estiu per construir nans no hi van criatures, perquè el curs està adreçat a adults, però a ell l’accepten, perquè saben que pot seguir les classes amb la facilitat d’una persona gran.

Fer vida al carrer

La Marta Domènech, mare del Pau i també de dues criatures més, destaca que vivint en un poble com Falset tot és més fàcil, tant per al seu fill petit, l’apassionat per la cultura popular, com per als altres dos. “Hi ha més contacte amb el carrer, amb les festes, amb els veïns, i tothom el coneix i l’acull”, explica.

La Fundació Jacobs acaba de fer públic un estudi, basat en la infància de quinze països, que analitza com valoren les criatures el seu benestar. L’originalitat de l’anàlisi, que la fa pionera, i que ha portat a terme la Universitat de Nova York, és que ha preguntat a les criatures què les fa sentir-se bé (felices) i què no, mitjançant l’ús de molts qüestionaris que copsaven com era la seva vida diària en tots els sentits (familiar, escolar, social). Els estats que han entrat en l’estudi són Noruega, Alemanya, Espanya, la Gran Bretanya, Turquia, Israel, Estònia, Romania, Algèria, Colòmbia, Etiòpia, el Nepal, Sud-àfrica, Polònia i Corea del Sud.

Les conclusions principals a què han arribat els autors de l’estudi són que, com més contacte tenen amb la natura i el carrer, més felices són les criatures. Així és en el cas dels infants que viuen a Romania i Colòmbia, que juguen més al carrer, i que també valoren molt positivament jugar amb els amics al carrer i a l’escola.

Sense preocupacions

A Catalunya, els infants més feliços viuen en zones rurals, i valoren més positivament la seva vida justament pels mateixos arguments que addueixen els de Romania i de Colòmbia, perquè passen hores jugant fora de quatre parets i amb més contacte amb la natura.

De fet, a tot el món els infants coincideixen a afirmar que, a mesura que creixen, com l’estudi s’ha afanyat a definir constantment, el benestar o la felicitat canvien, perquè comencen a amoïnar-se per altres temes que fins llavors no sospitaven. En el cas de les nenes, les estadístiques destaquen que a partir dels 10 anys es diferencien en preocupacions respecte dels nens de la mateixa edat, perquè passen a fixar-se en el seu físic i en la qualitat de les relacions que tenen amb les amigues habituals.

Entre moltes de les preguntes que feien a les criatures, que els servien per valorar el seu estat de benestar, hi havia la qüestió d’on dormien regularment. En tots els països regularment és a la mateixa llar. També se’ls preguntava amb qui vivien, si amb la mare o amb el pare. Per a la majoria dels països era amb la mare i el pare, amb casos d’excepcions com Espanya, en què un 80% dels entrevistats vivien amb la mare i el pare, i un 20% aproximadament només amb la mare. També els feien respondre a qüestionaris amb diverses opcions per analitzar el seu benestar, amb adjectius que s’acostessin al màxim a tal com se sentien, que eren del tipus “feliç”, “satisfet”, “relaxat”, “actiu”, “calmat” i “ple d’energia”.

Les frases per captar aquests sentiments eren: “La vida em va bé”; “La meva vida és correcta”; “Tinc una bona vida”; “Tinc el que vull en la vida” o “Les coses en la meva vida són excel·lents”. 

En canvi, les frases que intentaven copsar l’estat psicològic eren: “M’agrada com sóc”; “Sóc bo en les meves responsabilitats”; “La gent és força amable amb mi”; “Estic content amb la manera com passo el temps”; “Noto que actualment estic aprenent moltes coses”; “Sé cap on va la meva vida”, o “Sóc positiu amb el meu futur”. Els infants que van expressar menys benestar van ser els de Sud-àfrica i els de Corea del Sud.

http://www.ara.cat/suplements/criatures/mesurem-felicitat_0_1400259968.html