Maltractament institucional per Jaume Funes

De tant en tant, quan aflora alguna denúncia, els centres educatius de protecció de menors són notícia. 

S’investiguen els fets, es delimiten responsabilitats i es fa algun canvi. Tanmateix, el sistema protector tira endavant com si tota la resta estigués bé, com si les denúncies no fossin alarmes i no calgués, potser, capgirar el sistema. És molt fàcil identificar un educador, una directora, que no ha actuat bé (cal no oblidar que la majoria es deixen l’ànima a la feina fent de suport vital d’infants que no tenen res). Però, buscant culpables concrets, no es vol reconèixer que el que predomina i cal abordar és el maltractament institucional.

Fa dècades que l’internament en centres està majoritàriament caracteritzat per la saturació, per la desconnexió dels barris, per la mobilitat dels infants d’uns centres a d’altres, pel canvi continu d’educadors, que encara desequilibra més les vides desemparades. Els professionals que treballen als barris i els que han de decidir com protegir un infant proposen internaments desesperats i impotents en no trobar altres formes d’ajudar, d’acompanyar educativament un menor. Poques vegades internar és una bona mesura, però en el moment crític actual els resulta especialment complicat trobar recursos per als més petits amb situacions familiars insostenibles i per als adolescents descontrolats que van quedant fora de tots els sistemes. Així, resulta que la meitat dels infants i adolescents protegits fora del seu entorn familiar estan internats, i a més cal esperar per obtenir una plaça.

Si finalment arriben a un centre, s’oblida amb facilitat que ser allà té costos importants, que ha de durar poc, que des del primer dia cal buscar altres formes d’atenció, pensar en la sortida. Però el més freqüent serà que tot s’allargui, que quedin aparcats indefinidament i que el seu món es vagi complicant (així serà fàcil dir que tenen problemes de salut mental).

“Maltractament institucional és internar, tot i no ser adequat, perquè no tenim altres formes d’ajudar; és mantenir l’infant allà indefinidament, tot esperant que alguna cosa millori”. Aquestes frases i les reflexions anteriors les escrivia l’any 2007 (al llibre El lugar de la infancia ), després de dos anys de fer d’adjunt de Síndic de Greuges defensant, amb molt poc èxit, els drets dels infants. 

¿Encara no és urgent canviar el sistema protector?

http://www.ara.cat/suplements/criatures/Maltractament-institucional_0_1396060389.html