No és just!


No és just! Els dies passen inexorablement i res canvia.

El rellotge marca les sis del matí, en Xavier s'aixeca, espera pacientment amb el cos nu dins dels llençols. Intenta no fer soroll, no la vol molestar, mentrestant la Maria és a la dutxa, molt d'enrenou.
En Xavier pensa que ell faria el mateix i sense fer soroll, fins i tot eixugant-se els cabells, maquillant-se, tot i el soroll de l'assecador.
Salta del llit, treu els llençols i el nòrdic, avui ha de rentar. La rentadora té un dia de molta feina, es dimecres, avui toca canviar els llençols dels llits.
De camí a la cuina, obre la porta de l'habitació dels nens, aprofita per tapar-los, sempre dormen destapats i a la matinada refresca.
Dins de la cuina, en Xavier beu un got d'aigua i engega la cafetera. Unes torrades, pernil dolç, mantega i dos plats. L'olor de cafè s'escampa ràpidament per tota la casa, treu del rebost unes galetes que va fer el vespre anterior.
Al pis de d'alt la Maria encara no ha acabat, cridant li demana al Xavier: on has deixat les meves sabates noves? No troba mai res, s'ofega en un got d'aigua. Les sabates son als peus del llit, ja li havia dit, les hi va deixar en arribar de la botiga. Les havia comprat el Xavier en aquella boutique de disseny de l'Illa Diagonal, aquella que tan li agrada a la Maria, a ell no l'importa aprofitar les rebaixes, les d'ella han de ser sempre de temporada.

La Maria baixa les escales amb el mòbil a la ma, les claus del cotxe no les troba. El Xavier l'atura i li recol·loca el mocador que porta mal posat, l'espera sumís, amb les claus a la ma.
En Xavier li para la galta, la Maria li pessiga la galta tot i marxant per la porta. Avui no pot esmorzar, no té temps, per cert no podré treure la Mel a fer pipí.
El pobre gos, espera al costat de la porta remenant la cua.

En Xavier es queda amb la tassa de cafè a l'altra ma, la Maria crida, no m'esperis per sopar tinc una reunió i arribaré tard.
El Xavier es queda palplantat rere la porta, en sabatilles amb el batí. Es mira al mirall i pensa en aquells anys que esmorzaven junts, quan tot eren promeses i sortien plegats a treballar. Quan tot responia a l'entorn de l'amor, tu per mi i jo per tu.

Seu a la cuina i pren un cafè, es menja una llesca de pa torrat amb pernil dolç i dues galetes. Treu un paper del bloc de notes i fa la llista de la compra, anirà al Caprabo després de deixar als nens a l'escola. Pensa que la Maria no ha deixat diners, li queden 10 euros per anar a comprar.

A dos quarts de vuit ja té el llit fet i l'habitació recollida. Ha hagut d'endreçar, tovalloles, mitjons, pantalons escampats per l'habitació i el bany. Seu a la cadira del tocador, el seu reflex al mirall mostra les arrugues que comencen a aparèixer, no pot comprar-se una bona crema...
El Pau, de 13 anys, el seu fill gran treu el cap per la porta de l'habitació, Papa tinc gana, sense pensar-hi baixa al menjador, encén la televisió i puja el volum.

En Xavier s'adreça a l'habitació del Pol i li passa la ma per sota del cobrellit. Bon dia amor meu, amunt que l'escola t'espera...va Pol treu-te el pijama que s'ha mullat.

Despulla al seu fill, fa una bola amb els llençols i el pijama, l'empapador està xop, sort que el matalàs està sec. Envia al seu fill a la dutxa.
Porta'm tu papa, en Xavier agafa el cos nu dels seu fill i el porta a la dutxa. El mulla, l'ensabona i el neteja amb l'esponja. No ho diu, però li agrada dutxar-lo, el seus lligams paternals es mantenen. Ja fa dies que en Pau ha perdut els seus trets infantils, ja no demana pel pare, cerca més la complicitat de la mare, mica en mica va perdent els seus vincles paternals...

Mentre eixuga al seu fill, en Pol abraça al seu pare, el petoneja i l'abraça. Li diu que l'estima molt, que és el millor pare, que els seus amics sempre diuen que és el millor del món, que és molt guapo i que cuina les millors galetes del món.

Pare, no li diguis a la mare que he mullat el llit. Ella diu que ja sóc massa gran per fer-ho, em diu que no sap com tenint un cos tant esquifit puc pixar tant...
Papa tu creus que tinc el cos menut, creus que no creixeré, que quedaré sempre així?

Au Pol, la teva mare ho diu de broma,  ja saps que l'avi sempre fa aquestes brometes i la teva mare també les fa. Tu ets un nen molt bonic, el més important és ser una bona persona... Afanya't que l'esmorzar es refreda.

Mentrestant en Pau es fa el ronso, s'estira al sofà i fa mandrotes. Au Pau, carinyet meu, no voldràs que et porti a collibè. En Xavier, acarona al Pau, nooooo papa, ja no sóc cap nen petit, deixa'm...

A la taula de la cuina els nens miren la tele i mengen un bol de llet amb cereals. En Pol mastega un tros de pernil dolç, un got de taronjada fresca (espremuda al moment pel pare), acaba el tiberi matinal.

Mentrestant en Xavier ha fet els llits dels nens, ha recollit l'habitació, el bany, s'ha vestit ( no ha tingut temps de dutxar-se) i encara li ha quedat temps d'omplir una rentadora, serà la primera...

La Mel no pot més, està esperant que la tregui algú. Avui en Xavier acompanyarà als nens a l'escola i aprofitarà per passejar la Mel. Tots quatre surten de casa. L'escola està a quatre carrers de casa, pel camí en Pau diu, la mare no ha signat l'autorització per anar de colònies, que ho heu de fer tots dos, sinó no hi podré anar. Ell és l'únic de la classe que no l'ha dut i el tutor està molt enfadat.

En Xavier espera a la porta de l'escola per parlar amb el tutor que arriba amb presses, Sr. Miquel, no pateixi que aquesta tarda portaré jo mateix l'autorització, encara que l'hagi d'anar a cercar personalment a la feina de la Maria. El mestre l'atura i li diu, sr. Xavier li ha de demanar a la seva dona que s'ha d'implicar més en l'educació dels seus fills, en sis mesos de curs i tres convocatòries no ha vingut a cap reunió, la responsabilitat ha de ser compartida. No va assistir el dia del teatre i el seu fill ho va lamentar molt. L'altre dia en una tutoria em va comentar que no li dedicava gaire temps, que sempre està treballant. Necessito poder parlar amb vostès dos, acabarà el curs i no l'hauré conegut.

En Xavier abans d'arribar a casa amb la Mel passa pel supermercat, no pot entrar amb la gossa. Demana a una senyora que li guardi la gossa i entre a comprar dos coses.
La llista no ha servit per a res, lo millor ha estat no gastar gaires euros...

Un cop a casa sent el telèfon, és la seva mare. Pregunta pels nens i per la Maria, aprofita per recordar que la Maria té les mateixes obligacions i responsabilitats que ell i que han de compartir les tasques de casa. Li demana al Xavier que busqui una feina, que ell no pot dedicar la seva vida als seus fills, a la casa, que ha de tenir una feina, amics i  sobretot una vida.
Que dels 15 anys de matrimoni no n'ha tret res, que ja no s'arregla, que no té vida, que ell té drets i sobretot que els seus fills són de tots dos.

La Maria no pot amagar les seves responsabilitats darrera la seva feina. La mare anima al Xavier per parlar amb la Maria i que si no ho fa, serà ella la que hi parlarà descarregant tot el que porta dins.

En Xavier li prega a sa mare que no intervingui, que ja ho farà ell, li recorda que a ell ja li va bé, que és feliç i no necessita res més.
Que no s'arregla més perquè no vol, que va renunciar a treballar, que no té gaire formació ni coneixements i s'estima més cuidar dels nens i de la casa. A casa i amb els nens se sent important i sobretot necessari, imprescindible. Que la Maria es porta bé amb ells, que treballa molt i els dóna tot el que necessiten. A casa no ajuda, no en sap més, prefereix fer-ho ell, és el més pràctic. Les dones no saben fer res de la casa, l'altra dia es va decidir a passar l'aspirador i el va espatllar, que no sap cuinar.
  
Els nens prefereixen que jo els cuidi personalment, que els porti a l'escola. Fins i tot la Mel prefereix que, sigui jo, qui la tregui a passejar, fins i tot el mestre dels nens vol parlar amb ell que és més resolutiu. La Maria es molt bona esposa, cada matí esmorzem junts, no marxa sense donar-me un petó. Abraça als nens cada dia, els mima molt i passa molt de temps amb ells. No permet que jo porti unes sabates velles, abans va ella descalça. Prefereix veurem sempre arreglat i no deixa mai la roba fora de lloc. Es molt detallista. Es preocupa molt pels estudis dels nens, per ella la família és el primer i la feina està en darrer terme.


 ... son les 6 del matí, sona el despertador, la Maria s'aixeca, espera pacientment amb el cos nu dins dels llençols. Intenta no fer soroll, no el vol molestar, mentrestant el Xavier és a la dutxa, molt d'enrenou. Tot plegat ha estat un malson, en un intercanvi real, en Xavier no aguantaria ni un segon.
Quin problema hi ha, quan els papers no s’ajusten a l’estereotip que tenim socialment acceptat? Cal acceptar que la dona no s’accepta com la responsable de la seva casa i dels seus, la seva vida personal no val res i el que ella desitja menys.

Mariaaaaa, apaga aquesta merda. Ja ho sé, haig d'anar a treballar. No és just! Jo tot el dia treballant i tu a casa sense fer res...

Tot i preparant l’esmorzar, pensa, en els temps quan feien l'amor abans de llevar-se, quan compartien la dutxa i sortien plegats per esmorzar. Ara ningú l’escolta, sent com el pas del temps ha esborrat poc a poc la seva identitat.

El pas del temps i sobretot que cal canviar en la ment de la societat quan els papers s’intercanvien, solament ha estat un malson, o no?
Una llàgrima li baixa per la galta, una punxada li recorda el dolor. No pot vèncer la por, darrerament la violència no dona marge a la raó.

Cal que algú ens recordi que no s’ha de perdre l’empoderament, que no hi ha lloc per la pèrdua de la pertinença, que no podem menysprear la llibertat individual i col·lectiva.
No hi ha raons que justifiquin que una dona esdevingui anul·lada per la seva parella, per les seves circumstàncies personals, laborals, socials i familiars.
Ara toca dir que NO, que no acceptem la negació de la persona, que no volem ser còmplices de molts que amb el seu silenci esborren qualsevol possibilitat de reconèixer la invisibilitat de massa DONES.
No podem esborrar el seus dolors i sí compartir els seus silencies
  
                                                                                                                      JARS



Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Teorías de la Adolescencia: Stanley Hall y Margaret Mead

QUI SÓN? COM ELS VEIEM? CENTRES DE MENORS (CRAE I CREI)

Centres Residencials d’Acció Educativa (CRAE) a Barcelona ciutat.