Article de Xavier Mas Craviotto: “Merlí, l’enyorat mirall d’una realitat lingüística”

Un dels cofundadors de Com ho diria, Xavier Mas Craviotto, va escriure aquest article, publicat al diari Lliure i Millor, en què analitza la versemblança en el guió de la sèrie televisiva Merlí i l’ús que es fa de l’argot juvenil col·loquial.

Merlí, l’enyorat mirall d’una realitat lingüística

Segurament no mentiríem si diguéssim que feia temps que una sèrie catalana en què hi apareixen joves i que, a més, en són els protagonistes, no reproduïa amb tanta fidelitat la parla espontània i col·loquial dels adolescents, amb mots propis del seu argot i expressions de recent aparició que fàcilment podríem sentir al metro o al carrer. L’argot d’aquest registre informal és, sens dubte, de gran valor filològic: s’innova amb una rapidesa vertiginosa, incorporant mots de nova creació que s’estenen en molt poc temps, o atorgant a paraules ja existents nous significats. A més, cal no oblidar que el col·loquial utilitzat pels joves, que es dóna en el màxim grau d’espontaneïtat i en una conversa generalment entre iguals, pateix interferències d’altres llengües, sobretot del castellà i de l’anglès, evidentment més que els registres més formals, ja que el parlant no s’imposa restriccions normatives o de genuïnitat ni intenta reconduir els seus usos lingüístics, com faríem en un registre més neutre o formal.

Quan en una sèrie com Merlí s’hi retrata la vida d’un grup d’adolescents i la relació que tenen entre ells i, alternativament, s’hi mostren també els conflictes que es donen entre alguns dels seus pares i professors, en surt, si més no, un còctel lingüístic digne d’analitzar.

En primer lloc, perquè es poden percebre clarament els diferents registres lingüístics en funció de la relació de proximitat amb l’interlocutor: cap dels joves parla de la mateixa manera quan es dirigeix a algú de la classe, que quan es dirigeix als seus pares o a un professor, ni utilitza les mateixes paraules i això és, sens dubte, un encert del guió. No seria versemblant, posem per cas, que un adolescent es dirigís a un altre amb total correcció o dient-li capsigrany en lloc de capullo o imbècil. L’excepció que confirma la regla és, sens dubte, el personatge més polèmic, el Merlí. Els alumnes el perceben com un més del grup i, fruit de la proximitat que senten amb el professor, no és estrany que quan estudien Kant, l’Oksana etzibi enmig de classe que “Kant era un semat”, que el Bruno li digui: “Em fa molt pal aquest sopar”, que el Pol, en veure la classe que fan al centre comercial, l’elogiï: “T’ho estàs currant molt, Merlí” o que la Tània sentenciï a classe de filosofia que “la política és postureo màxim”. De la mateixa manera, quan el Merlí es dirigeix als seus alumnes, també empra amb recurrència mots propis de l’argot juvenil, segurament perquè ja ha rebut influència de la parla dels joves amb què està en contacte constantment i l’utilitza per aproximar-se als alumnes. I és precisament la rapidesa amb que aquest argot deixa petja en aquells que hi estan en contacte constant el que el fa tan digne d’estudi. Molts dels mots que sorgeixen (com semat, de creació relativament recent) s’imposen i creen una moda, una tendència encomanadissa i s’escampa pel territori en un període brevíssim de temps.

En segon lloc, la sèrie mostra amb nitidesa els canvis lingüístics generacionals: és obvi que quan sentim una conversa entre el Marc i el Gerard o la Tània i la Berta, no parlen igual que la Gina i el Toni o la Coralina i el Millán. Un gran exemple –no sé si deliberat o no, però, en tot cas, molt encertat– es pot veure al capítol 17 (Kant), quan la Gina i el Gerard van a sopar a casa del Merlí i coneixen la seva mare, la Calduch. Tots queden fascinats per la dona, però ho expressen, en escenes juxtaposades, lingüísticament diferent: mentre que la Gina diu al Merlí: “La teva mare és la bomba”, simultàniament, el Gerard li està dient al Bruno: “La teva àvia és la polla”. La variació lingüística a nivell diacrònic se’ns han fet, doncs, més perceptible que mai. Ja sigui una picada d’ullet deliberada per part dels guionistes o bé una casualitat, la successió d’aquests dos diàlegs fa adonar a l’espectador que el guió para molta atenció en els trets generacionals de la llengua dels personatges, especialment en la dels joves, els quals deixen entreveure un idiolecte molt marcat, però que alhora s’inscriuen de manera versemblant en la parla col·lectiva dels adolescents actuals.

L’argot juvenil propi del registre col·loquial es percep gairebé en cada escena. Expressions com suda o mola se senten de teló fons en converses de grup constantment, i els diàlegs de caire sexual o amorós són grans candidats a incloure lèxic específic de l’argot, per exemple quan la Tània diu: “a mi els tios no em tiren la canya”, quan la Berta es defensa tot dient: “m’he tirat a molts tios, però tampoc me’n vaig amb el primer que passa”,  quan el Pol diu al Bruno que si va a la festa de noies, “se les fa totes” o quan l’Oksana afirma que “el Geri està pilladíssim” d’ella. Al darrer capítol, també vam sentir en boca dels joves expressions com quedar-se amb algú (“T’has quedat amb la Coralina, tia!”), anar-se-li la flapa a algú (“Joan, se te’n va la flapa amb la Mònica”), fotre mocs (“Al Merlí li fotes mocs i a la Coralina no li dius res”), xunga (“Berta, abans eres més xunga”)…

Fins i tot, el Merlí diu en una ocasió que no pot ser que el Gerard sigui l’última persona que ha xingat en aquella casa. Veiem, de nou, doncs, la irremeiable influència que té en ell el contacte constant amb els joves. Les noves tecnologies i les xarxes socials hi tenen també un paper preponderant: em pregunto quants joves, i potser no tan joves, no haurien tingut una actitud immediata com la de la Tània en organitzar una festa i haurien anunciat “faig un grup de Whats”.

Tanmateix, no pot obviar-se que la polèmica sobre la qüestió està servida. A la xarxa, pots llegir amb freqüència abrandades queixes per la llengua que empren els joves de Merlí: “La sèrie mira d’inculcar uns valors morals a través de la trama i els personatges, no entenc perquè aquesta ambició pedagògica no pot exportar-se a la llengua” o “Si els adolescents catalans parlen tan malament i fas una sèrie de TV3, fes que parlin bé”, o “La sèrie diu als nostres adolescents que el bon català és pels vells”. Precisament, si la sèrie vol inculcar una sèrie de valors morals als joves i posar-los a davant dels ulls una sèrie de conflictes que ells mateixos podrien viure, cal, en primera instància, que s’identifiquin amb el que veuen. I no és cap novetat sostenir que un dels principals trets identificadors d’una persona és la seva llengua i, sobretot, la manera d’emprar-la. Merlí utilitza la llengua dels joves com una eina d’identificació per després inculcar una sèrie de valors que els joves, gràcies a la llengua dels personatges, sentiran ben propers. El bon català no és de vells: les interferències lingüístiques i les estructures mal construïdes no són un fenomen del segle XXI ni exclusius dels joves (alguns avis d’avui en dia encara diuen antes o busón, mentre que avui, per a un jove actual, això seria inconcebible). Cal recordar que les llengües no són blocs de ciment hermètics i homogenis juxtaposats els uns al costat dels altres: les llengües s’interfereixen i influencien per defecte des que les diferents comunitats lingüístiques tenen contacte les unes amb les altres.

La diferència és que ara, en una sèrie, es retrata amb precisió i versemblança una realitat lingüística ben viva, notablement semblant a la realitat dels adolescents del moment, sense entrar a debatre si caldria fomentar-ne una major correcció o genuïnitat. Aquest no és el paper que han volgut prendre. El reflex de la realitat lingüística dels joves catalans actuals en una sèrie televisiva és de gran vàlua per a tots els interessats en la llengua: investiguem-la, analitzem-la, fem-nos preguntes. No neguem la realitat. Demanem-nos per què això és així, d’on vénen els mots, per què els fan servir, per què s’estenen tan ràpid. Siguem curiosos. Coneguem els racons del català tal vegada més desconeguts o menys il·luminats, ara que un tal Hèctor Lozano ens hi aboca llum. És absurd indignar-se perquè els joves de la sèrie emprin aquests mots i expressions. No podem oblidar que la ficció és, en molts casos i sobretot en el cas de Merlí, un mirall de la mateixa realitat.

https://comhodiria-ganlub.rhcloud.com/article-de-xavier-mas-craviotto-merli-lenyorat-mirall-duna-realitat-linguistica/