A no mentir també s’educa per Patricia Ramírez i Yolanda Cuevas

Tard o d'hora, els nens menteixen. Però evitar-ho i fer que basin les seves relacions en valors que els ajudin a estar sans emocionalment és possible.

Les raons per les quals els nens i nenes recorren a la mentida són diverses, però el cert és que, abans o després, acaben fent-ho. Els pares han de saber com actuar davant d'aquestes situacions per evitar que es perllonguin en el temps, permetent així que els fills creixin sans emocionalment. Escoltar els seus arguments, actuar amb fermesa o no etiquetar com a 'mentider' són algunes de les pautes, però també és bo actuar per prevenir les mentides. Crear un bon clima de comunicació a casa, ser un exemple per als fills o premiar la sinceritat poden ajudar a aconseguir-ho. 

Com a pares segur que més d’una vegada heu dit als vostres fills: “Si menteixes et creixerà el nas com a Pinotxo”. Pseudomentides, falses mentides, mentides per imitació, per pressió social, mentides socials, mentides d’utilitat, defensives, per cridar l’atenció, compensatòries, escolars, innocents i generoses, mentides piadoses, mentides per protegir l’amic, mentides reactives per compensar la seva inestabilitat emocional, mentides per protegir la intimitat, venjatives, fins i tot compulsives, més freqüent en l’adolescència.

Il·lustració: Alberto Veiga (Escola Massana)

Tu vols que el teu fill no menteixi però la realitat és que, tard o d’hora, arriba aquest moment. Així que cal estar preparats, entendre i saber com actuar. La mentida és un mecanisme de defensa natural i fàcil que, en algunes ocasions, és difícil de demostrar i que permet alliberar-se, encara que sigui momentàniament, de les conseqüències negatives que podria tenir dir la veritat.

Una de les responsabilitats que tens com a pare és educar en l’hàbit de dir la veritat. Aquest hàbit l’ajuda a estar sa emocionalment i a tenir unes correctes relacions socials basades en els valors. És important que sàpigues diferenciar entre les “mentides naturals”, producte de la imaginació i que es donen quan el nen no és conscient de la diferència entre la realitat i fantasia, i les mentides infantils amb intenció, per diferents motius i en diferents edats. Aquestes pretenen obtenir un benefici directe o indirecte, i, si no s’educa, van a més, desenvolupant cada vegada més i majors aptituds per mentir, estudiant estratègies i desenvolupant el plaer per això.

Entre tots dos tipus de mentida, es marquen els set anys com a frontera perquè és el moment en què el nen diferència entre error involuntari i mentida intencional. La intenció l’adquireix amb tres anys, amb els primers perquès. No obstant això, dependrà no només de l’edat, sinó de les característiques del seu pensament i desenvolupament moral i influència de l’entorn del petit: pares, amics, ambient familiar, la seva intel·ligència, adaptació / inadaptació i personalitat. Per exemple, els nens que tenen germans grans o que accedeixen a la guarderia no tenen el mateix desenvolupament que si és fill únic. Tots coneixem la picaresca dels germans. Així doncs, hi ha nens entre tres i sis anys que ja menteixen. L’anomenat “engany tàctic” és adquirit a partir dels tres anys i mig. És llavors quan apareixen les pseudomentides i el nen inventa històries i contes, es diverteix amb això al explicar el que creu. No distingeix entre imaginació, conte, fantasia i realitat.

Per què menteix el teu fill?

-Per aconseguir alguna cosa que vol, evitar el que no vol o alliberar-se d’un càstig. Hi ha nens que culpen el seu amic imaginari que la seva habitació estigui desordenada (mentida de defensa) per evitar quedar-se sense veure els dibuixos.

-Per imitar els pares: si veu que menteixes en alguna ocasió, interpreta que mentir no és dolent perquè els seus pares ho fan. D’altra banda, si veu que a canvi vas obtenir un benefici, entenen que mentir pot ajudar a aconseguir coses. I diràs “és cert, mentir pot ajudar”, però tot depèn dels valors amb els que vulguis educar els teus.

-Per la pròpia frustració de voler i no poder o per aparentar: per exemple diu que té més videojocs dels que té perquè aquest és el seu desig encara que la realitat sigui una altra.

-Per por: no oblidis que els nens són immadurs per naturalesa i la por els influeix de tal manera que és la principal causa de les seves mentides. Tenen por de la teva reacció, al teu càstig, al teu to de veu, a la teva cara…

-Per exigència dels propis pares, amics, professors, entrenadors: ell pensa que serà menys acceptat i estimat si no compleix el que les persones de referència li exigeixen. Els nens no volen defraudar i per això menteixen. No oblidis, per això, que els seus objectius han de ser reptadors però assequibles.

-Per evitar problemes amb amics o familiars, l’ansietat, la vergonya, el sofriment o la culpa, propi o aliè que suposaria dir la veritat.

-Per semblar graciós davant d’un grup i així guanyar-se el seu interès o admiració.

-Per cridar l’atenció de les persones que els envolten, molt comú amb la separació dels pares o l’arribada d’un germà. Un exemple és inventar mals de panxa per acaparar les atencions dels seus pares.

-Per imitar els seus amics perquè veu que ells tenen beneficis amb la mentida i creu que així aconseguirà el mateix.

-Per transformar la realitat que no els agrada i fer-se el seu món.

Quines pautes has de seguir per evitar que menteixi?

-Crea una llar en què la comunicació sigui fluïda, sense avançar situacions que alerten conseqüències amb frases del tipus “Com m’assabenti jo que alguna vegada em menteixes…”, “Com jo m’assabenti que m’amagues les notes… aquell dia…”,”El dia que em menteixis…”

-Treballa la confiança i la llibertat d’expressió a la teva llar, és la base perquè el teu fill se senti segur sense ser jutjat pels errors que cometi. Sigues exemple. Una vegada més esborra aquest costum del “digues-li que no estic” quan algú truca. Ensenya i ajuda a distingir entre mentir i equivocar-se, a diferenciar entre els contes i faules i la realitat, ja que ells viuen com a real una cosa que és invenció. A vegades vols protegir-lo i l’enganyes però l’objectiu és evitar les mentides, així que pots suavitzar la contestació o dir que no ho saps si es tracta d’una pregunta. Sí, tranquil els pares no tenen per què saber-ho tot. És preferible dir “no ho sé” o “el miro i t’ho dic” que descobreixi que li has mentit.

-A ningú ens agrada que ens menteixin, tingues-ho en compte. Així que no prometis el que no sàpigues complir, aquí la paraula va a missa. No incitis a mentir, evita la complicitat per al teu benefici amb frases del tipus “digues a la mare que se’ns va escapar l’autobús”.

-Premia la sinceritat perquè entengui que estàs orgullós perquè ha dit la veritat encara que el més fàcil hagués estat mentir. És important educar en els valors de la sinceritat, l’honestedat i l’ètica, i en saber tolerar la frustració.

-No confonguis un nen creatiu, amb imaginació i fantasia amb un altre que menteix i actuïs amb reprimendes i càstigs perquè faràs desaparèixer la seva creativitat, tan necessària avui en dia.

-Estigues alerta a tota mena de mentides. Si unes mentides es perdonen i altres es castiguen, estàs reforçant al teu fill intermitentment així que seguirà fent-ho, arriscant-se a que el castiguis o a que no. I, segons l’edat, no entendrà perquè unes vegades t’enfades i altres no.

I què fer si menteix?

-Unes vegades se sap que han mentit pel fet o dit en si però d’altres és per la comunicació no verbal: es posa nerviós, evita la mirada, canvia el ritme del seu parpelleig i la forma de l’ull (pupil·la i iris), eleva el to de veu, canvia el somriure o la postura corporal, té reaccions desproporcionades, activa manipulacions, és a dir, moviments com el de fregar, rascar, fer massatges alguna part del cos com els cabells, el nas o l’orella, o es queda sense paraules, etc. Així que és important que aprenguis a conèixer i veure el teu fill d’una altra manera. En qualsevol cas, no perdis el nord: seguiu en la vostra tasca educativa com a pares.

-Paciència amb fermesa és la clau: dóna-li el seu temps perquè dir la veritat, sense pressions i amenaces, sigui la seva decisió. No preguntis acusant perquè es posarà a la defensiva. És d’aquesta manera com prendrà més consciència de la situació.

-Que cridis, t’enfadis, el castiguis o el deixis en ridícul davant dels altres no evitarà que menteixi, sinó que el portarà a perfeccionar la seva tècnica perquè la pròxima vegada no l’enxampis. Li hauràs ensenyat com no ha de mentir, però no a no mentir.

-Ensenya que mentir és negatiu: educar necessita del teu temps i la teva comprensió, així que digues-li que l’entens però que mentir no arregla les coses, al contrari, les empitjora i el fa sentir malament. Així es treballa el sentiment de culpa, vergonya i la por de ser descobert.Inculca’l que és preferible aprendre dels errors a intentar enganyar la gent.

-Escolta els seus arguments. Et donarà pistes per saber el que pensa i poder-lo orientar.De vegades és més important el que hi ha darrere de la mentida que la pròpia mentida.

-Cuida les teves paraules: en comptes de dir-li “m’estàs mentint” digues “crec que et confons”, “crec que això no és així”, “crec que t’estàs equivocant”, o “pensa-ho de nou i en una estona m’ho expliques”

-Per mentir no l’estimes menys. Frases del tipus “ara ja no t’estimo per mentir” o “si menteixes no t’estimaré” no ajuden a l’equilibri emocional del teu fill, al contrari, alimenten la inseguretat i falta d’autoestima.

-No oblidis que, un cop més, el càstig s’ha d’adaptar no només al fet de mentir i la seva freqüència, sinó a la mentida i a l’edat. Si és desmesurat, se centrarà a mentir més per evitar el càstig i tu no entendràs que com més gran és el càstig més menteix. No dramatitzis la situació, és important educar amb equilibri emocional.

-No li riguis una mentida, ni per la mentida en si, ni per la gràcia amb què ho faci. El riure és un reforç molt poderós, així com els gestos no verbals (gestos, gestos amb la mà…). Recorda que no només es reforça amb la paraula.

-No l’etiquetis com “mentider” perquè contribueixes al que en psicologia es diu la profecia autocomplerta i es comportarà com a tal afermant i no extingint l’acte de mentir. Molt menys ho facis davant dels seus amics, perquè perdrà la seva credibilitat en el grup d’iguals.

-Quan comenci a narrar-te la veritat, assenteix i cuida la teva expressió facial. Així l’animes a continuar i no fer marxa enrere en el seu propòsit. Ara el que importa és que venci la força interior que el porta a mentir.

-Felicita’l quan reconegui que ha mentit: digues-li que això és ser valent i que et sents orgullós d’ell, que valores els seus intents i que tindrà una altra possibilitat per demostrar-se a si mateix que pot no mentir.

-Analitza com li fa sentir mentir i que sàpiga com us fa sentir a vosaltres escoltar una mentida. Ajudarà a prendre més consciència.

-No li facis prometre que no tornarà a mentir.

Finalment, no oblidis la dita de ‘més val preven ir que curar” i evita que el teu fill et digui “papa, mama, tu també menteixes però jo no et puc castigar”.

Si vols saber-ne’n més:

‘¿Los niños pequeños mienten?’ Dolores Madrid (Dykinson, 2005)

‘Por qué los niños mienten’ Paul Ekman (Paidos Ibérica, 1999)

http://www.vilaweb.cat/noticia/4220689/20141121/mentir-seduca.html