Com li vaig explicar al meu fill petit que la seva mare tenia una malaltia mental

Després de llegir l’article d’Anaïs Barcelona sobre quan parlar als nens de la malaltia mental d’un dels seus pares, un company de Ammbar ens ha explicat la seva experiència en primera persona, en PriPer, com ens agrada dir.

Pensem que cada cas és diferent i els recursos emprats en la seva experiència potser no poden servir a altres persones, no ho sabem perquè va ser alguna cosa aplicat a un cas concret, però l'experiència sí que és vàlida per animar altres persones a prendre la iniciativa sabent que ells coneixen els seus fills millor que ningú. Per descomptat que seria molt bo si es pot comptar amb un assessorament professional.

Hem de pensar sempre en com està la persona amb malaltia mental, si està estabilitzada pot ser ella mateixa qui pugui parlar amb els nens … Però en la majoria dels casos passa que mentre els nens són petits és possible que no hagi arribat encara a estabilitzar-se.

Llavors sorgeix el paper gens fàcil del familiar que l'ha de fer, perquè el que en Ammbar tenim clar és que amb els nens cal parlar per a què des de petits visquin la malaltia mental com una cosa més en les seves vides, ja que és el que pateix el seu pare o la seva mare i aquests els acompanyaran per sempre, són les seves arrels.

La meva experiència en PriPer, primera persona: Com li vaig explicar al meu fill molt petit que la seva mare tenia una malaltia mental.

Em vaig enamorar de la meva dona res més veure-la, teníem les mateixes idees de vida i això ens va fer arribar a l'altar. Fins llavors no vaig veure res fora del normal en ella però en la convivència vaig poder apreciar alguna diferència de quan estaven promesos, però no li vaig donar importància … Quan va néixer el nostre primer fill, va començar a tenir dies diferents, per èpoques estava molt contenta i altres a l'inrevés, li costava fins a parlar. Li vaig dir d’anar al metge però mai va voler anar. Quan va néixer la nostra nena, la cosa va anar a més perquè fins i tot en “els dies baixos” semblava que no volgués als nostres fills, quan jo sabia que els adorava … I no comento la seva relació amb mi, ja que aquesta és una altra història.

Vaig aconseguir que fos al metge i va estar uns mesos amb tractament, per cert va ser un oasi en un desert … Però com no es considerava malalta, al poc temps va deixar el tractament …

Un dia, tenint el meu fill tres anys i mig em va preguntar “pare, mare ens vol? Tu cuida'ns! ¿Per què em crida, si sóc bo? ¿Per què es menja el meu iogurt i no queda per a mi?

Jo mai havia pensat que tan petit podia adonar-se que la seva mare li passava alguna cosa estranya.

Llavors em vaig dir, la segueixes estimant i saps que actua així perquè està malalta o sigui què he de fer perquè els meus fills creixin estimant la seva mare?

Perquè jo estava segur que ella s'anava a estabilitzar i que seríem una família més i tot depenia de mi …

Què se li diu a un nen de tres anys i mig? Perquè més gran ja se li pot explicar la malaltia segons la capacitat per entendre. En aquest cas la meva dona té trastorn bipolar i no és massa difícil d'explicar per una persona que no sigui metge com jo … Però a un gairebé nadó què li dius perquè segueixi volent la seva mare?

Jo li vaig dir, no et preocupis, mama ens estima molt però està malalta, una malaltia del cap de la qual em has de guardar el secret: “té la malaltia dels diners” perquè de petita va passar molta gana i ara quan ho recorda el passa molt malament, es posa a renyar i es menja tot el que veu. Però quan se li oblida és la millor mama! Entre tots l'hem de cuidar i ajudar perquè es curi.

I jo què he de fer? (Em va sorprendre la pregunta, em va deixar emocionat, la meva explicació havia fet efecte): li vaig contestar “donar-li petonets, fins i tot quan es menja el teu petit suisse”.

A partir d'aquest dia quan arribaven “els dies baixos” em mirava, feia l'ullet i no la deixava sola!

Un dia per indicació de la psicòloga a la qual jo anava, li ho vaig dir a la meva dona, això la va fer recapacitar i posar-se en tractament.

Avui en dia els nens ja són adults i per descomptat formem una família unida i feliç.

http://ammbar.org/cms/?p=2922