El doble desemparament dels menors de la DGAIA

Segons la Direcció General de la Atenció a la Infància (DGAIA), un CRAE és un “servei d’acollida residencial ,per a la guarda i educació dels seus usuaris i usuàries, on resideixen temporalment amb la mesura d’acolliment simple en institució” (Departament de Benestar Social i Família-Generalitat de Catalunya, s.f.). És a dir, els CRAEs són centres on viuen els nens i nenes la tutela dels quals ha estat assumida per l’administració degut a que en el seu nucli familiar existia risc per a ells/es o no es cobrien les seves necessitats bàsiques. Un cop acollits, Quines són les condicions de vida d’aquests nens/es?.

Les retallades i les diferències en la vida quotidiana als centres:

En primer lloc caldria destacar que, encara que haurien de ser-ho, les condicions de vida dels menors tutelats no sempre són les mateixes. En el moment en què l’administració assumeix la tutela, aquell nen/a és derivat a un CRAE determinat, i les notables diferències entre un i altres, i en conseqüència, la qualitat de l’atenció que rep aquest nen/a, marcaran les seves condicions de vida mentre duri el seu internament. Aquesta espècie de “loteria” que decideix de quins mitjans disposarà a la seva vida quotidiana es pot apreciar clarament en la diferència dels recursos disponibles entre els centres propis (de gestió pública) i els concertats i de gestió delegada (aquells els quals les instal·lacions són propietat de la Generalitat, però la gestió ha estat subcontractada a una empresa externa). Els primers disposen de molts més recursos econòmics, cosa que es tradueix en plantilles de professionals més àmplies, sobretot en el personal de serveis (cuina, xofers, neteja, bugaderia…) i en que les baixes laborals es cobreixen ràpidament. L’atenció dels nens i nenes és per tant, més constant i de major qualitat. Existeix una notable diferència, a més, en la disponibilitat de les activitats extraescolars i d’oci, amb la seguretat del transport garantida, i fins i tot en la qualitat del menjar que reben i de la roba que vesteixen.

Comparem el centre A, un centre propi situat al Barcelonès, i un centre B, un centre de gestió delegada situat al Vallès Occidental. Ambdós són mixtes i atenen a nens i nenes d’entre 4 i 16 anys.

Centre propi 

• Es cobreixen les baixes amb suplents.
• Servei de neteja format per quatre persones.
• 2 xofers, matí i tarda.
• Els trasllats els realitzen un xofer i un educador/a acompanyant.
• Personal de cuina propi.
• Es compra roba nova periòdicament
• Es fomenta la realització d’activitats extraescolars.
• Es realitzen activitats d’oci i de caràcter cultural en base als criteris de creixement personal del nen/a. 

Centre concertat o de gestió delegada

• La major part de les baixes es cobreixen modificant l’horari de la resta de l’equip.
• Servei de neteja: va al centre 3 cops l’any. La resta de l’any els nens/es i educadors/es assumeixen aquesta funció.
• Un xofer que assumeix les tasques de manteniment.
• Els trasllats es realitzen amb només una sola persona i fins a 8 menors.
• Personal de cuina subcontractat.
• Un percentatge de la roba que vesteixen té el seu origen en donacions (roba de segona mà).
• Les activitats extraescolarsnomés es realitzen si estan becades.
• L’ocive supeditat al finançament d’organismes externs, que no sempre actuen de manera desinteressada ni asèptica (per exemple “Soñar Despierto”, que forma part de l’obra social de “Los Legionarios de Cristo”).

Aquestes diferències s’han acostat durant els darrers quatre anys, però lamentablement aquest fet no és alguna cosa que puguem celebrar ja que ha sigut com conseqüència de les retallades als centres públics, que han suposat un empitjorament a les condicions de vida dels nens i nenes que viuen en aquestes centres. També hem de dir que als centres concertats i de gestió delegada els medis de que disposen depenen de les condicions pactades a la concessió de gestió, i aquestes depenen de l’interès de la DGAIA per valorar el projecte educatiu per sobre del econòmic.

Hi ha diferències que es poden aprecia a primera vista. No és el mateix poder gastar X euros per nen i dia en menjar que poder-ne disposar un 20 o 25% més. No és el mateix, especialment amb alumnes d’ESO i Batxillerat, o mòduls professionals, estudiar amb professors de suport amb coneixements específics de cada matèria, que fer-ho amb diplomats/des en educació social, i les retallades han fet desaparèixer els mestres que encara treballaven als CRAEs (sols als públics) . Tampoc ho és vestir roba de primera mà que de segona, ni el fet d’anar a excursions escolar a la neu amb l’equipament adequat o sense ell.

El fet de que el servei de cuina estigui subcontractat planteja un nou dubte. La empresa gestora subcontracta per estalviar, el subcontractant assumeix el servei perquè espera un marge de benefici, el nombre de nens/es segueix essent el mateix i el del personal de cuina també. Així, la suma d’aquest estalvi més aquest benefici només poden tenir repercussió en la qualitat (o quantitat) de menjar.

La realització d’activitats extraescolars o d’oci són essencials per tal d’integrar al menor en el seu context social i proporcionar-li una vida el més normalitzada possible. Per aquest motiu, quan els menors tutelats no realitzen activitats extraescolars o de caràcter lúdic perquè les entitats que gestionen els Centres Concertats desitgen rebaixar les despeses econòmiques, la DGAIA permet que es vulneri un principi fonamental de la Convenció sobre els drets del nen(resolució 44/25 de la ONU de 20 de novembre de 1989), que en el seu art. 31 afirma que es “propiciaran oportunitats apropiades, en condicions d’igualtat, de participar en la vida cultural, artística, recreativa i d’esbarjo”.

Alguns CRAEs propis per la seva ubicació no tenen fàcil accés amb transportpúblic. Actualment, i degut a les retallades, hi ha moltes ocasions en què els menors no poden realitzar activitats lúdiques en grup o no poden assistir a les seves activitats extraescolar perquè el xofer està de baixa i no han posat un suplent ja que des del departament de personal, seguint les directrius d’eficàcia en la despesa, no es considera imprescindible. Això si, els que prenen aquestes decisions es “solidaritzen” amb aquests menors als que tutelen i segueixen disposant de xofer (cobrant, a més, les seves corresponents dietes de transport).

Però hi ha diferències que, no per menys cridaneres a simple vista són menys importants. El Síndic de Greuges (2013, 10 de gener) ja va advertir a la seva resolució 07839/2011, en referència a la seguretat en el transport de menors tutelats, del risc que suposava la falta d’acompanyant en aquest transport i assenyalava a més que constava de l’existència de varis capítols on s’havien donat situacions de risc fins i tot amb el resultat de lesions. El problema rau en que en un centre propi existeix la figura del xofer i un/a educador/a acompanyant que vetlla per la seguretat d’aquells nens/es, en canvi, en un concertat o de gestió delegada el més habitual és que l’educador/a vagi sol sense acompanyant (amb fins a 8 menors, com reconeix la DGAIA fent referència al que disposa el Servei Català de Trànsit pel transport familiar). Les característiques personals i les situacions tant difícils que viuen aquests nens/es els genera estats d’alteració que es poden traduir en brots auto i heteroagressius (barallar-se amb un/a company, intentar saltar amb el vehicle en funcionament…). En aquest cas, la falta de mitjans posa en risc la pròpia integritat física dels menors.

L’actual context de crisi ha agreujat aquestes diferències. Cada centre concertat té una quantitat econòmica anual assignada (mòduls) que DGAIA paga per tal que aquest centre doni cobertura a totes les necessitats dels nens i nenes que hi viuen. Aquests diners venen determinats per l’acord de gestió (concurs) de cada empresa amb DGAIA després d’un procés públic de selecció. En els darrers anys els criteris de selecció s’han anat modificant fins a quedar reduïts a pràcticament un de sol: l’econòmic. A la pràctica, el concurs s’ha convertit en una espècia de subhasta on les empreses “pugen” (en termes de borsa) per aconseguir la gestió fent ofertes cada cop més a la baixa i en detriment de la qualitat de vida dels menors als quals acullen. La pròpia patronal catalana (La Confederació Empresarial de l’Economia Social de Catalunya) en una declaració del 28 de gener de 2013 parlava de les“males pràctiques de les Administracions en la contractació pública d’aquests serveis” i de barems de puntuació on “la valoració del projecte tècnic és molt inferior a la oferta econòmica.” En els acords de gestió s’assigna un “preu” per nen i dia que, segons hem pogut comprovar, es mou entre els 100 i 125€ al dia. D’on surt aquesta diferència del 25%? Potser els nens d’uns centres tenen menys necessitats que els d’altres? Mengen menys? Gasten menys material escolar?. Fer ús de criteris essencialment econòmics per tal de valorar l’ idoneïtat d’una empresa o una altra és obscè.

A més, aquesta situació té com a efecte col·lateral que les entitats que gestionen Centres Concertats, si són conseqüents en el plantejament de “sense ànim de lucre” respectant l’interès superior del/la menor i els drets laborals dels professionals que els atenen, estan condemnades a la desaparició en no poder competir amb les que tenen com a objectiu guanyar diners, veient-se en la tessitura d’assumir un model de gestió lucratiu o ser desplaçades del sector.

Des del col·lectiu DASC critiquem que (el Govern) tingui un sistema de protecció dels menors que actualment prioritza sense escrúpols l’estalvieconòmic (segons diuen els seus dirigents: “l’eficàcia en la despesa”) i que permeti que algunes entitats o fundacions en teoria, sense ànim de lucre, a les quals ha delegat la gestió d’alguns CRAEs, segueixin obtenint beneficis econòmics per mitjà de la reducció de despeses en l’atenció directa dels nens i nenes tutelats o de rebaixar els drets laborals dels/les professionals que els han d’educar. Aquestes retallades estan provocant que molts CRAEs ja no puguin oferir un servei de qualitat on prioritzi l’espai educatiu i es limiti a oferir un servei assistencial als menors, deixant de costat el seu desenvolupament integral.

Aquest empitjorament de les condicions laborals dels/les treballadors/es afecta negativament als menors en dificultar una estabilitat en les plantillesnecessària per a la realització d’una tasca educativa continuada en el temps. Les precàries condicions laborals i els horaris difícilment compatibles amb la vida personal fa que els/les educadors/es canviïn de feina amb una freqüència major de la habitual en altres professions. Això suposa que un nen/a, durant el temps que passa a un CRAE, vegi passar a varis tutors/es, amb el consegüent sentiment d’abandonament i l’augment de la dificultat de generar vincles afectius necessaris tant per la seva educació com per a la seva salut emocional.

La política de la DGAIA sobre ingressos en centres

Des del DASC, també posem en qüestió el canvi que s’està portant a terme des de la DGAIA els darrers mesos en relació a l’ingrés de menors en situació de desemparament als Centres.

Actualment, la política, per raons estrictament econòmiques, i sense pensar en el benestar dels i les menors, és mantenir-los costi el que costi al seu entorn familiar, tot i el risc que això pugui suposar. És molt probable que gran part d’aquests i aquestes menors acabin ingressant a CRAEs o CREIs d’aquí 2 o 3 anys, però en situacions física i emocionals molt més greus. Una dada rellevant d’aquesta nova “política d’ingressos” amb l’objectiu de pressionar i reduir així les despeses dels mòduls a les entitats gestores dels CRAEs (amb l’argument de que ja no es necessiten tantes places) és que actualment la majoria de CRAEs concertats estan per sota del nombre de places de menors de les que disposen, quan tant sols uns mesos enrere tots els CRAEs tenien llistes d’espera i fins i tot es trobaven amb sobreocupació. En aquests moments de greu crisi econòmica, només algú que visqui aliè a la realitat pot creure que els menors i les menors en situació de risc estan menys desemparats que fa uns mesos.

Així ho ha denunciat recentment el Síndic de Greuges, Rafael Ribó, expressant la seva por a que la Generalitat estigui donant “adopcions imprudents per tal d’estalviar en centres d’acolliment” (Mumbrú, 2013: 6 de febrer).

Volem deixar clar que ens sembla molt bé que s’eviti sempre que sigui possible la institucionalització d’aquests nens i nenes, però no per motivacions econòmiques, sinó creant una alternativa que garanteixi la seva protecció . Estem d’acord que s’ha de treballar al seu nucli familiar i al seu context social, però per fer-ho s’ha de dotar de medis suficients als Serveis Socials i donar la valoració que es mereix la professió de treballador/a familiar. Lamentablement, actualment s’està fent el contrari, deixant als menors en una situació de desprotecció que suposa un incompliment de les obligacions de la DGAIA i del Departament de Benestar i Família.

En conclusió:

Tenim un sistema de protecció de menors, dirigit per la DGAIA, totalmentmercantilista (números vs. persones) i insensible, que prioritza l’interès superior del pagament al deute il·legítim per la ciutadania sobre l’interès superior dels nens i nenes.

Tot això s’emmarca en un “canvi de model” d’un Estat del Benestar a un Estat Inversor, d’una concepció basada en la responsabilitat conjunta de la societat respecte als seus elements més desprotegits, a una altra basada en l’assistencialisme, en el retorn a la caritat “calmant”, que a més és utilitzada per la realització de grans campanyes d’imatge i per l’obtenció de beneficis fiscals. El que és més greu, suposa la actuació sobre la conseqüència del problema per mitigar aquests afecten enlloc de sobre la causa, per identificar-la i transformar la realitat que li ha donat origen. D’aquesta manera ja no es posa la mirada sobre els responsables de la situació sinó en aquells que la pateixen, que són reduïts al paper de víctimes quan no al de responsables de la seva pròpia situació a través d’estigmatitzacions que donen a la societat “caps de turc” sobre el qui bolcar la seva ràbia.

Per tot l’exposat anteriorment, des del col·lectiu DASC demanem que la DGAIA compleixi amb la seva responsabilitat legal com a tutora d’aquests i aquestes menors i prioritzi “l’interès superior del nen” com així justifiquen els seus tècnics quan fan una proposta de retirada de la tutela a una família. És per això:

La primera mesura que ha d’adoptar el Departament de Benestar i Família i DGAIA és assumir la “Resolució del Síndic sobre els impagaments de la Generalitat als Centres Concertats d’acolliment de nens i nenes”. En aquesta resolució queda argumentat que la pròpia Administració Pública està vulnerant la legislació de la Infància de Catalunya (Lley 14/2010, de 27 de maig, sobre els drets i les oportunitats en l’infància i l’adolescència) i no està assumint les seves responsabilitats de vetllar per l’interès superior del nen que en aquests casos a més es troben en situació de desemparament. Aquesta llei estableix que “els poders públics han de donar prioritat en els seus pressupostos a la protecció dels nens i nenes i han d’adoptar amb caràcter d’urgència les mesures necessàries per tal d’evitar que el contingut essencial dels drets dels nens i adolescents resulti afectat per la falta de recursos adaptats a les seves necessitats” (Síndic de Greuges, s.f. ).

Una vegada compleixin amb el pagament del mes de juliol que encara té pendent per abonar a les entitats concertades, ha de passar a exercir uncontrol sobre aquestes per tal de comprovar la despesa real que inverteixen en l’atenció directa als menors (administració, roba, activitats extraescolar i d’oci, subministres, etc.). Paral·lelament s’ha d’instaurar un sistema de gestió transparent sobre aquests diners que l’administració els paga, per deixar constància de que la major part del cobrament que reben no es desvií a altres partides.

La DGAIA (como a responsable directe de la tutela d’aquests menors) ha dedeixar de mirar números i calcular costos i despeses i mirar de veritat a lespersones i a les seves històries de vida, i ha de tenir en compte que aquests menors no són els responsables ni tenen la culpa de ser tutelats/des per una administració pública que, per raons econòmiques, vulnera el seu dret a una segona oportunitat i provoca que siguin menors doblement desemparats.

A més, considerem que si la DGAIA segueix oblidant-se dels menors sota la seva responsabilitat i segueix prioritzant l’estalvi econòmic, aplica una doble moral i tornarem al sistema de grans institucions o orfenats, gestionats bé per empreses mercantils amb personal educatiu en la seva majoria voluntari o en pèssimes condicions laborals o per entitats religioses que imposaran la seva ideologia i valors doctrinals. Així, aquests menors desemparats, per la seva família biològica i la pròpia administració, només se’ls oferirà caritat i una atenció assistencial mancada de tot projecte educatiu i el que és més greu, de futur.

A Barcelona a 1 de març de 2013

DASC

Defensem l’Acció Social i Comunitària (DASC) és un espai de debat, de reflexió i de defensa del sector social: dels seus treballadors i treballadores, dels estudiants, del voluntariat i dels seus usuaris i beneficiaris. El nostre objectiu és reivindicar i lluitar per tota la feina feta i tota la que cal fer per evitar l’exclusió social, la injustícia, l’acumulació de poder i la pobresa.

Referències.

Assemblea General de les Nacions Unides. (1989, 20 de novembre). Resolució 44/25, Convenció sobre els drets del nen. En:http://www2.ohchr.org/spanish/law/crc.htm . Data descàrrega web: 25-02-2013.

Confederació Empresarial de l’Economia Social de Catalunya. (2013, 28 de gener). L’eficàcia dels serveis d’atenció a les persones està en risc per la proliferació de males pràctiques de les administracions en la contractació pública. En: http://www.laconfederacio.org/enews.php?var=136 . Data descàrrega web: 25-02-2013.

Departament de Benestar Social i Família-Generalitat de Catalunya. (s.f.). Servei de Centre Residencial d’Acció Educativa (CRAE), Prestacions de la Xarxa de Serveis Socials d’Atenció Pública, Cartera de Serveis Socials. En: https://bsf.gencat.cat/ccs/prestacio.do?Prestacio=1374. Data descàrrega web: 25-02-2013.

Mumbrú, J. (2013, 6 de febrer). El Síndic tem que la Generalitat estigui donant més nens en acollida per estalviar-se els diners dels centres. El Diario.es. En:http://www.eldiario.es/catalunya/Sindic-Generalitat-imprudents-estalviar-se-dacolliment_0_98340665.html . Data descàrrega web: 25-02-2013.

Síndic de Greuges. (2013, 10 de gener). Resolució 07839/2011, Disconformitat amb la manca d’acompanyant en el transport d’infants que es troben sota la tutela de la Direcció General d’Atenció a la Infància i a l’Adolescència i estan ingressats en centres de gestió delegada. En:http://www.sindic.cat/resolucions/Root2012/html/R_0783911.htm . Data descàrregaweb: 25-02-2013.

Síndic de Greuges. (s.f.). Resolució sobre els impagaments de la Generalitat als centres concertats d’acolliment de nens/es. A:http://www.sindic.cat/site/unitFiles/3338/RESOLUCION_IMPAGOS_INFANCIA_CAST.pdf . Data descàrrega web: 25-02-2013.

https://defensemacciocomunitaria.wordpress.com/2013/03/05/el-doble-desemparament-dels-menors-de-la-dgaia/