Clàssics per a infants per Jordi Llovet
El programa de lectures a
l’educació secundària, tant en castellà com en català no acaba de funcionar,
especialment pel que fa a la literatura catalana
El Tirant de l'adaptació de Rosa
Navarro per a infants. EDEBÉ
Rosa Navarro Duran és coneguda en
els medis acadèmics i filològics d’arreu per la seva contribució a la
literatura del Segle d’Or, per la seva arriscada i discutida tesi sobre
l’autoria del Lazarillo i per moltes altres investigacions i treballs de gran
calibre.
Però hi ha un aspecte de la seva
feina que encara no he vist que destaqués ningú: l’adaptació de clàssics de les
literatures universals, espanyola i catalana per a ús dels jovenets, potser
nens i tot, a les escoles. Si un dia vaig escriure en aquesta mateix pàgina:
“No compreu a les escoles / cap llibre de Joaquim Molas”, ara correspon
versificar d’aquesta altra manera: “Llegiu una adaptació / de Navarro, amb
il·lusió”.
El programa de lectures a
l’educació secundària, tant en castellà com en català, no acaba de funcionar.
Especialment pel que fa a la literatura catalana, els deixebles d’aquell que ja
he esmentat, que no tenen ni idea del que pot agradar a un adolescent i que
aconsellen Mirall trencat, de Mercè Rodoreda, no fan sinó assegurar-se que els
nois i noies del país no llegiran mai més. El panorama en llengua castellana
està una mica més bé, pel sol fet que les lletres en aquesta llengua, vistes
secularment, tenen una literatura de força més durada, intensitat i volada: un
Lazarillo, una Celestina o el capítol del Quijote dedicat al retaule de Maese
Pedro o de la cova de Montesinos donen molt de si.
En especial donen de si quan una
persona de provada categoria com a filòloga es preocupa d’alternar les seves
àrdues investigacions acadèmiques amb l’adaptació de determinats clàssics que,
un cop traslladats a una llengua clara i del tot intel·ligible als nostres
dies, podran ser llegits amb goig i profit pels nostres joves de secundària. En
això Rosa Navarro sembla seguir les passes del seu mestre José Manuel Blecua,
que solia dir que, en el fons, tenia vocació de professor de primària: per això
un dia em va preguntar si ensenyava als nois —amb més de divuit anys!— a
lligar-se les sabates.
Avui ja és cosa de taumatúrgia —un
miracle, vull dir— que els joves deixin per unes hores els telèfons
intel·ligents —que ja ho són més que ells mateixos— per dedicar-se a la
lectura, que és una de les poques maneres d’entendre a fons que a la vida i al
món hi ha més existències que la pròpia. Les pel·lícules també servien per a
això, però les que es fan ara, sempre en general, només serveixen per creure
que l’espai és ple de guerres i infinit —quan de fet és pacífic i finit, segons
la física actual— i per fer-se a la idea que disparar un tret a algú és la cosa
més normal i comprensiva del món.
Entre d’altres, Navarro ha adaptat
per a criatures i joves, en ordre cronològic, la Ilíada i l’Odissea homèriques,
el Cantar de Mio Cid, el Lazarillo i el Quijote, en què no falten l’episodi del
Clavileño o l’estada de Don Quijote a Barcelona. Pel que fa a la literatura
catalana, no hi manca Tirant lo Blanc, en la versió del qual Navarro considera
vigent el pretèrit simple (“anà”, “digué”, “cantà”) a tots els dominis de parla
catalana, quan ha quedat circumscrit a certes zones de la part occidental de
Catalunya i a terres valencianes. Però això també ho va fer Maria Aurèlia
Capmany en la seva adaptació del mateix clàssic, en una sèrie capdavantera
publicada per l’editorial Proa.
La col·lecció de Navarro ha estat
obra seva i de l’editorial Edebé, i han col·locat al mercat nacional i
internacional més de 600.000 exemplars, que és molt en aquests temps
d’indigència lectora. L’últim de la sèrie, segons que sembla, ha estat la
Bíblia, que és el llibre causant del fet que hi hagi escriptors que encara fan
servir el pretèrit simple, que no és cap pecat: “Jesús anà i digué als seus
deixebles...”.
Tant l’inici de l’adaptació del
Tirant per part de Capmany com el de Navarro comencen amb el casament del rei
d’Anglaterra amb la filla del rei de França, estalviant així als lectors tot el
tractat de cavalleria amb què s’obre el llibre, amb massa prolixitat al nostre
entendre, que ha fet que molts lectors adults es desinteressessin per aquesta
gran novel·la catalana.
Igualment, a les respectives
versions de l’Odissea homèrica, Carles Riba —que és qui ho va fer, ja fa molts
anys— es permetia un primer capítol per situar els lectors en el context de la
guerra de Troia, mentre que Navarro, deixant a banda una invocació que els nens
ja no entendrien (“Conta’m Musa, aquell home de gran ardit...”), comença
directament amb l’escena del desterrament d’Ulisses a l’illa d’Ogígia, guardat
per la nimfa Calipso.
Sigui el que sigui, les dues
iniciatives, tant la catalana de Proa com la castellana d’Edebé, signifiquen
una de les empreses més assenyades i profitoses que ha fet el mercat editorial
per posar els clàssics a l’abast de la mainada... i no tan mainada. Si acaben
liquidant l’ensenyament de la literatura a l’educació secundària, ens quedaran
aquestes adaptacions per explicar als nostres fills i nets que hi havia una cosa
que es deia literatura i una altra que es deia tradició clàssica.
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada
Si voleu participar, deixeu la vostra aportació i la recollirem, animeu-vos.