Núria Pifarré 'Névoa', “Amor i autodisciplina” per Francesc Andreu
Cantant, compositora de fados i
mare de la Greta, de 13 anys. El dissabte 23 de novembre presenta ‘
Tot el dia cantussejo coses sense
ni adonar-me’n. M’ho fa veure la família. Hi ha un mecanisme inconscient pel
qual una paraula o una frase em fa pensar en una cançó, i ja hi som.
¿I cantaves fados a la teva
filla, quan era petita?
Doncs no. El fado no pot cantar-se
a mitges, no pot taral·lejar-se. És un gènere molt potent, molt visceral, i no
serveix gaire per entretenir criatures.
Pensava que els fados sempre eren
tristos...
És cert que n’hi ha molts que són
nostàlgics, tristos, tràgics, que parlen de desamor, de gelosia, de llunyania,
de saudad e. Però també n’hi ha que parlen de coses quotidianes, de tafaneries
de personatges de Lisboa...
¿I no has compost cap fado
dedicat a la teva filla?
Abans de ser mare vaig escriure la
lletra dedicada a una hipotètica futura filla. Es diu Desejo.
Com fa? Només una estrofa...
“Nuvems são berços / de mãos
quentinhas, / isso é o que eu peço / para minha menina ”: “Els núvols són
bressols / de mans calentones, / això és el que desitjo / per a la meva nena”.
I ara aquella hipòtesi ja és una
adolescent.
I veig que ho està vivint amb tota
naturalitat, acceptant el seu nou cos, disfrutant del nou grau d’autonomia i
alhora entenent les noves responsabilitats que això li comporta. Quan l’observo
amb les amigues les veig riure per tot i com es fan les grans. És entendridor.
Com resumiries la manera com
l’eduqueu?
Els pilars on es fonamenta tot són
l’amor i la disciplina. I encara afegiria autodisciplina, perquè sovint és dur
i pesat mantenir-se en allò que has decidit a consciència que has de fer com a
mare i no cedir a les pressions o als xantatges emocionals.
Explica’m alguna conversa
vostra recent important.
Ella va anar a El Martinet, una
escola pública de Ripollet que té una filosofia de pedagogia lliure molt
interessant, que implica no fer exàmens ni deures a casa. Això vol dir que ella
no té hàbits d’estudi individual a casa. La nostra vida, a casa, és diferent
cada dia. Tant el seu pare com jo som artistes, així que la rutina no forma
part del nostre dia a dia i això ho complica tot. Vaig detectar que era una
cosa que havíem de resoldre aviat perquè si ella vol fer estudis superiors
necessitarà aquests bons hàbits.
I li vas plantejar el tema.
Òbviament, no va saltar d’alegria.
Vaig dir-li que hi ha coses a la vida en què es pot fer de més i de menys i que
a casa mirem de ser flexibles en molts aspectes, sempre que tot plegat estigui
justificat. Però si vol fer estudis superiors no podem ser flexibles i és
important posar les bases ara perquè més endavant pugui triar què vol fer.
Entre les dues vam dissenyar un horari de treball setmanal.
La teva filla ve als
concerts?
De tant en tant, i s’ho passa bé.
De fet, m’ho demana ella, de venir. Jo no la forço mai. No voldria causar
l’efecte contrari i que acabés detestant el que faig. Quan tenia dos o tres
anys va venir a un concert i el seu pare em va explicar que s’havia quedat
embadalida i que li havia dit: “Papa, crec que m’estic enamorant de la mama”.
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada
Si voleu participar, deixeu la vostra aportació i la recollirem, animeu-vos.