“És injust no ser pare per un tema econòmic” per Francesc Orteu
Entrevista a Joan Santanach,
escriptor, professor d’història de la literatura i pare de l’Eudald, l’Alma, la
Iseu i el Guerau, d’11, 10, 8 i 2 anys. Especialista en Llull i Verdaguer,
publica ‘Els vius’ (Meteora), sobre una jove mare viuda que viu la postguerra
A casa érem tres germans i tots
hem tingut uns quants fills. Tenir germans em sembla molt divertit i
extraordinàriament formatiu. De tota manera, nosaltres som una família
reconstituïda. Ni la meva parella ni jo ens havíem pensat mai que tindríem una
família tan extensa. L’arribada del petit va actuar com a punt d’unió, de
ciment per cohesionar la família.
És poc habitual trobar famílies
amb quatre fills.
Si ho posessin més fàcil, més gent
s’animaria a tenir-ne més. És un escàndol que una escola bressol pública costi
gairebé quatre-cents euros mensuals. És normal que, fins i tot els que han
nascut en famílies extenses i n’han gaudit, no tinguin més remei que aturar-se
amb un o dos fills. O que optin per no tenir-ne cap, cosa que és del tot
legítim si és fruit d’una decisió vital, però molt injust si la decisió es pren
únicament per motius econòmics.
Ets especialista en Llull. ¿Va
tenir fills?
Sí. Almenys dos que el van
sobreviure, Domingo i Magdalena. I va escriure un text pedagògic, la Doctrina
pueril, en què recull la base dels coneixements que havia de tenir qualsevol
persona a l’època. En un altre text, escrit poc després, Blaquerna (sense ena),
exposa alguns consells que són molt actuals.
Com ara?
Que la formació bàsica s’ha de fer
en la llengua de l’alumne. Fins que no tingui una base ben assentada, doncs, no
recomana l’estudi del llatí. Si canviem llatí per anglès, la recomanació
continua sent vigent.
El teu llibre, Els vius, parla
d’una mare.
La història de Carmen Orriols és
fictícia, però està ambientada en unes coordenades històriques ben concretes,
la Guerra Civil Espanyola i els primers anys de la postguerra. La seva situació
de partida, haver de fer front a la mort del marit amb una filla petita, és la
de moltes altres dones que van haver de sortir-se’n totes soles.
Hi ha cap vincle familiar?
Els meus dos avis van fer la
guerra i, sobretot, l’avi Santanach va formar part de la Lleva del Biberó. Quan
vaig escriure la novel·la tenia ben present la seva experiència com a sanitari
d’un batalló de fortificacions. Ell, de fet, durant anys, va redactar unes
memòries sobre la seva joventut, en què la Batalla de l’Ebre, la retirada i el
camp de concentració d’Argelers tenien molt de pes. Aquestes memòries no les va
arribar a enllestir, ni molt menys, però me’n parlava sovint. Tot plegat va
afavorir el meu interès per la literatura de la guerra i de l’exili. Els vius
conté alguns homenatges als avis.
Segur que expliques contes als
fills. Explica-me’n un.
N’hi ha un que ens explicava el
meu avi i que parla d’una formiga que, un matí, després d’una pluja nocturna
molt forta, es troba una pedra davant de casa. Vol treure-la i demana ajuda a
altres animals, cada cop més grossos i forts. Però no n’hi ha cap que, a base
de cops, se’n surti. Fins que senten una veueta que riu i que ofèn molt la
colla d’animals. És un mosquit que els proposa descalçar la pedra rascant el
terra de sota. I és així, seguint aquest mètode, com aconsegueixen moure el roc
i solucionar el problema de la formiga.
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada
Si voleu participar, deixeu la vostra aportació i la recollirem, animeu-vos.