Acompanyar un infant al llarg de la seva vida
Hi ha nens i nenes a Catalunya que, per raons diverses, no poden viure
amb les seves famílies d’origen i creixen als anomenats CRAE (Centres
Residencials d’Acció Educativa), on conviuen amb d’altres infants que es
troben en la seva situació. Són infants que tenen una experiència de
família que no els ha pogut oferir l’estructura, la seguretat i la
protecció necessàries. Als CRAE, troben un entorn estable, unes normes i
uns límits que els ajudaran a créixer i a formar-se com a persones per a
poder viure en societat.
Per a que aquests nens i adolescents puguin gaudir d’un entorn diferent i coneguin el que suposa una relació familiar sana i també per a que puguin tenir un recurs més fora de les institucions, la Creu Roja en col·laboració amb l’ICAA (Institut Català de l’Acolliment i l’Adopció), ofereix la possibilitat a les persones que hi estiguin interessades, de convertir-se en famílies col·laboradores.
L’Eva Ruiz de Barberà del Vallès feia temps que tenia clar que volia “aportar alguna cosa seva a una altra persona”, però fins fa poc no es va decidir a donar el pas, explica. L’Eva va saber d’aquest tipus de col·laboració a través d’una clienta de la perruqueria on treballa i de seguida es va posar a buscar informació. No li va costar gens trobar el Servei d’Acolliments Familiars de la Creu Roja, des d’on se’ls va assessorar a ella i a la seva parella, Mariano Guerrero, de la modalitat de col·laboració que més s’adaptava a ells i que podien mantenir al llarg del temps: el Pla d’Estada en Famílies Col·laboradores.
Després d’un procés d’estudi amb la Creu Roja i de seguir el circuit ordinari amb l’Equip d'Atenció a la Infància i l'Adolescència (EAIA) i el CRAE, l’Eva i en Mariano van conèixer el Miquel, un nen de 10 anys que, des del primer moment, s’ha convertit en una persona molt especial per a ells. Tot seguit, van signar el Pla d’Estada -document amb valor d’autorització per a la família- i van començar la col·laboració.
Per a que aquests nens i adolescents puguin gaudir d’un entorn diferent i coneguin el que suposa una relació familiar sana i també per a que puguin tenir un recurs més fora de les institucions, la Creu Roja en col·laboració amb l’ICAA (Institut Català de l’Acolliment i l’Adopció), ofereix la possibilitat a les persones que hi estiguin interessades, de convertir-se en famílies col·laboradores.
L’Eva Ruiz de Barberà del Vallès feia temps que tenia clar que volia “aportar alguna cosa seva a una altra persona”, però fins fa poc no es va decidir a donar el pas, explica. L’Eva va saber d’aquest tipus de col·laboració a través d’una clienta de la perruqueria on treballa i de seguida es va posar a buscar informació. No li va costar gens trobar el Servei d’Acolliments Familiars de la Creu Roja, des d’on se’ls va assessorar a ella i a la seva parella, Mariano Guerrero, de la modalitat de col·laboració que més s’adaptava a ells i que podien mantenir al llarg del temps: el Pla d’Estada en Famílies Col·laboradores.
Després d’un procés d’estudi amb la Creu Roja i de seguir el circuit ordinari amb l’Equip d'Atenció a la Infància i l'Adolescència (EAIA) i el CRAE, l’Eva i en Mariano van conèixer el Miquel, un nen de 10 anys que, des del primer moment, s’ha convertit en una persona molt especial per a ells. Tot seguit, van signar el Pla d’Estada -document amb valor d’autorització per a la família- i van començar la col·laboració.
Establir llaços afectius i permanents en el temps
El Programa en Famílies Col·laboradores ofereix a nens i nenes d’entre 9 i 17 anys acollits en centres residencials -i per als quals no hi ha una opció viable de família, ja sigui en la pròpia o en una d’acollida- la possibilitat de viure en família, en un ambient distès i acollidor durant els caps de setmana, els ponts i els períodes de vacances. No es tracta d’una col·laboració esporàdica o d'una experiència puntual, sinó que té una continuïtat en el temps de cara a crear una relació duradora i estable entre la família i l’infant. Verònica, la tutora del Miquel al CRAE on viu, explica què signifiquen les famílies col·laboradores en la vida d’aquests nens: “Esdevenen persones de referència per a ells, els proporcionen una atenció individualitzada que el centre no sempre els pot garantir i complementen molt bé la tasca del centre perquè sempre tenen molt bona predisposició a fer-ho”.
El Miquel va cada 15 dies a casa de l’Eva i el Mariano. Els primers dies només hi anava el dissabte, però, a mesura que la relació s’ha anat consolidant, l’estada s’ha allargat al cap de setmana, de manera que en Mariano recull al Miquel el divendres a la tarda i el torna al centre el diumenge al vespre. “M’ha resultat molt fàcil connectar amb el Miquel”, explica en Mariano, que es dedica professionalment al món de l’esport com a entrenador de futbol. “El Miquel es va apropar a mi de seguida i a través del futbol, que és un llenguatge universal, ens hem entès a la perfecció” - assegura. La seva experiència professional li ha anat molt bé per poder aplicar la disciplina que l’ajuda a establir els límits i les rutines, i alhora donar-li l'afecte que el nen necessita.
Però el que més ha sorprès al Mariano és que les coses que, per a nosaltres resulten quotidianes, per a en Miquel es converteixen en una novetat, de manera que tasques tan bàsiques com anar a comprar el pa i tornar amb el canvi correcte es converteixen en un obstacle per al nen, que no hi està acostumat. En aquest cas, el Miquel, a part de tenir una situació familiar diferent de la de la majoria d’infants, té diagnosticat un grau de disminució del 58%, que li afecta pel que fa a l’adquisició d’aprenentatges i que encara dificulta més el seu desenvolupament. “Penso que el que li podem aportar, a banda d’afecte i experiències, és que vegi les coses des d’un altre prisma”, diu el Mariano. “Nosaltres li establim unes rutines per a que ell vegi, entengui i valori allò que li estem donant i allò que té” - explica el Mariano, que ha despertat en el seu interior un gran sentiment de responsabilitat, des que coneix el nen. “Sóc conscient que ara som els seus referents i que tot el que diguem o fem davant d’ell, l’influenciarà d’una forma o una altra. Em sento responsable del Miquel en tots els aspectes, i això em fa certa por”- reconeix el Mariano.
Infants participant en Plans d'Estada en Famílies Col·laboradores, a través de la Creu Roja
Com el Miquel, actualment hi ha 6 nens més que gaudeixen de les estades en família col·laboradora, amb la intermediació de la Creu Roja. A banda, hi ha 5 infants que s’esperen per a poder iniciar aquesta experiència tan bon punt trobin la família adequada per començar. Són nens i nenes majors de 13 anys en espera d’assignació de família.
El Programa en Famílies Col·laboradores ofereix a nens i nenes d’entre 9 i 17 anys acollits en centres residencials -i per als quals no hi ha una opció viable de família, ja sigui en la pròpia o en una d’acollida- la possibilitat de viure en família, en un ambient distès i acollidor durant els caps de setmana, els ponts i els períodes de vacances. No es tracta d’una col·laboració esporàdica o d'una experiència puntual, sinó que té una continuïtat en el temps de cara a crear una relació duradora i estable entre la família i l’infant. Verònica, la tutora del Miquel al CRAE on viu, explica què signifiquen les famílies col·laboradores en la vida d’aquests nens: “Esdevenen persones de referència per a ells, els proporcionen una atenció individualitzada que el centre no sempre els pot garantir i complementen molt bé la tasca del centre perquè sempre tenen molt bona predisposició a fer-ho”.
El Miquel va cada 15 dies a casa de l’Eva i el Mariano. Els primers dies només hi anava el dissabte, però, a mesura que la relació s’ha anat consolidant, l’estada s’ha allargat al cap de setmana, de manera que en Mariano recull al Miquel el divendres a la tarda i el torna al centre el diumenge al vespre. “M’ha resultat molt fàcil connectar amb el Miquel”, explica en Mariano, que es dedica professionalment al món de l’esport com a entrenador de futbol. “El Miquel es va apropar a mi de seguida i a través del futbol, que és un llenguatge universal, ens hem entès a la perfecció” - assegura. La seva experiència professional li ha anat molt bé per poder aplicar la disciplina que l’ajuda a establir els límits i les rutines, i alhora donar-li l'afecte que el nen necessita.
Però el que més ha sorprès al Mariano és que les coses que, per a nosaltres resulten quotidianes, per a en Miquel es converteixen en una novetat, de manera que tasques tan bàsiques com anar a comprar el pa i tornar amb el canvi correcte es converteixen en un obstacle per al nen, que no hi està acostumat. En aquest cas, el Miquel, a part de tenir una situació familiar diferent de la de la majoria d’infants, té diagnosticat un grau de disminució del 58%, que li afecta pel que fa a l’adquisició d’aprenentatges i que encara dificulta més el seu desenvolupament. “Penso que el que li podem aportar, a banda d’afecte i experiències, és que vegi les coses des d’un altre prisma”, diu el Mariano. “Nosaltres li establim unes rutines per a que ell vegi, entengui i valori allò que li estem donant i allò que té” - explica el Mariano, que ha despertat en el seu interior un gran sentiment de responsabilitat, des que coneix el nen. “Sóc conscient que ara som els seus referents i que tot el que diguem o fem davant d’ell, l’influenciarà d’una forma o una altra. Em sento responsable del Miquel en tots els aspectes, i això em fa certa por”- reconeix el Mariano.
Infants participant en Plans d'Estada en Famílies Col·laboradores, a través de la Creu Roja
Com el Miquel, actualment hi ha 6 nens més que gaudeixen de les estades en família col·laboradora, amb la intermediació de la Creu Roja. A banda, hi ha 5 infants que s’esperen per a poder iniciar aquesta experiència tan bon punt trobin la família adequada per començar. Són nens i nenes majors de 13 anys en espera d’assignació de família.
La Samantha Martinez, educadora social del Servei d’Acolliments de la
Creu Roja, comenta com s’incrementa la dificultat de trobar-los una
família col·laboradora a mesura que aquests nens s’acosten a l’edat
adulta. A partir dels 12 anys, assegura, és molt més difícil trobar una
família que vulgui participar perquè no es veuen amb cor d’afrontar la
cura d’un adolescent. A part dels neguits que l’adolescència causa en si
mateixa, s’afegeix la idea que aquests joves poden tenir unes
característiques més complexes a causa de la seva trajectòria vital. I
si ja és difícil trobar famílies obertes a ajudar nens a partir de
certes edats, major és la dificultat de trobar famílies col·laboradores
que vulguin ajudar aquests infants amb problemes cognitius, disminucions
o retards, com en el cas del Miquel.
Cal dir que, “quan es fa petició perquè un infant o adolescent vagi amb família col·laboradora, és perquè l’equip del CRAE ja ha valorat -a part dels beneficis que aquest recurs aporta al desenvolupament de l’infant- que aquest es troba en un moment idoni per establir una relació amb una família i que té el desig d’anar-hi”- puntualitza l’educadora social de la Creu Roja.
Cal dir que, “quan es fa petició perquè un infant o adolescent vagi amb família col·laboradora, és perquè l’equip del CRAE ja ha valorat -a part dels beneficis que aquest recurs aporta al desenvolupament de l’infant- que aquest es troba en un moment idoni per establir una relació amb una família i que té el desig d’anar-hi”- puntualitza l’educadora social de la Creu Roja.
“Ell sap ara que la referència som nosaltres dos...comença a sentir que som part seva”
El cap de setmana passat el Miquel va anar tot sol a comprar el pa. No ho havia fet mai. “Es va posar tan content que a mitja tarda es va trobar un nen al parc i li va explicar orgullós el seu gran repte”, explica l’Eva emocionada.
Poc a poc el Miquel es va acostumant a les rutines d’aquesta parella. Ara, para i despara la taula i fa una becaina a mitja tarda, gaudint de les atencions que li proporcionen l’Eva i el Mariano i de la xarxa familiar i relacional de la parella. “Abans venia molt tens i no acceptava les carícies. En canvi ara ve i et fa un petó, t’agafa la ma, i a poc a poc es va relaxant el cos i la ment”, explica l’Eva, “ja comença a sentir que som part seva”, afegeix el Mariano. “Com a tots els nens de la seva edat, li agrada tombar-se al sofà, tapar-se amb la manteta i quedar-se adormit. Després, el portem a la seva habitació, i això sí, ha de tenir sempre un llum obert que li hem posat a la tauleta per donar-li seguretat”, diu l’Eva.
“Aquí es troba a gust i se sent protegit i acollit per nosaltres, ell sap ara que nosaltres som la seva referència” afirma la parella, que es preocupa que el Miquel faci exercicis per aprendre a llegir. Li posen deures, cal·ligrafies senzilles i algun dibuix perquè volen que prengui consciència de la importància que té aprendre i conèixer per poder desenvolupar-se a la vida. Així, aquest tipus de col·laboració es converteix en un suport i un complement al treball educatiu que es fa des del centre residencial on viu el Miquel. “Ho parlem tot amb la seva tutora, la Verònica, qualsevol dubte”, comenta el Mariano.
"Potser seré una persona important en la vida del Miquel"
Avui
és divendres i el Miquel s’estarà preparant per anar a Barberà del
Vallès. Aquesta experiència li està aportant coses molt positives, “n’hi
ha prou de veure’l més content del que és habitual quan s’aproxima el
cap de setmana, per adonar-se’n que es troba a gust amb la família”,
assegura la seva tutora.
“Crec que som per a ell com uns tiets”, comenta l’Eva. “No vull limitar-lo ni que em compari amb ningú, simplement m’agradaria que sàpiga que soc aquí pel que necessiti i que vegi que potser esdevindré una persona important en la seva vida” - afegeix.
Una vegada es consolida la relació entre l’infant i la família, -qüestió de temps i vivències conjuntes-, aquesta es converteix en el seu punt de referència quan el nen o nena es fa adult i surt del CRAE per a començar una vida independent. La família és aleshores, el seu referent extern, que li donarà suport posterior més enllà de les Institucions. “No hi ha garantia de que aquesta relació es mantingui més enllà de l’estada dels nens i nenes al centre, però evidentment, esdevé un dels propòsits que aquests referents adults puguin acompanyar l’infant al llarg de la seva vida”- afirma la Verònica, tutora del Miquel.
Si voleu ampliar més informació sobre aquest tipus de col·laboració o esteu interessats en ser família col·laboradora, podeu contactar amb el Servei d'Acolliments de la Creu Roja (acoliments@creuroja.org).
“Crec que som per a ell com uns tiets”, comenta l’Eva. “No vull limitar-lo ni que em compari amb ningú, simplement m’agradaria que sàpiga que soc aquí pel que necessiti i que vegi que potser esdevindré una persona important en la seva vida” - afegeix.
Una vegada es consolida la relació entre l’infant i la família, -qüestió de temps i vivències conjuntes-, aquesta es converteix en el seu punt de referència quan el nen o nena es fa adult i surt del CRAE per a començar una vida independent. La família és aleshores, el seu referent extern, que li donarà suport posterior més enllà de les Institucions. “No hi ha garantia de que aquesta relació es mantingui més enllà de l’estada dels nens i nenes al centre, però evidentment, esdevé un dels propòsits que aquests referents adults puguin acompanyar l’infant al llarg de la seva vida”- afirma la Verònica, tutora del Miquel.
Si voleu ampliar més informació sobre aquest tipus de col·laboració o esteu interessats en ser família col·laboradora, podeu contactar amb el Servei d'Acolliments de la Creu Roja (acoliments@creuroja.org).
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada
Si voleu participar, deixeu la vostra aportació i la recollirem, animeu-vos.