Georgina i Rosi: “Quin sentit té allargar la convivència als CRAES a nens que podrien viure amb famílies acollidores?”

Per Irina Tasias i Albert Sales

La Georgina i la Rosa van començar els tràmits d’acollida la primavera de l’any 2010, aviat farà tres anys i van aconseguir el certificat d’idoneïtat el 2 de febrer de l’any 2011. Des de llavors encara no han aconseguit poder acollir a casa seva un dels 7.985infants que necessiten una acollida a Catalunya i que es troben en Centres Residencials d’Acció Educativa (CRAE). Es tracta de nens i nenes que han viscut situacions familiars difícils per problemes diversos i que ara es troben sota la tutela de l’administració. El fet d’oferir una llar a aquests menors els pot suposar un enorme benefici emocional, protecció, cura, afecte, amor i educació. Per aquest motiu, la parellavol denunciar que els procesos s’allarguin durant anys mentre molts infants creixen en els centres.

Què us va empènyer a demanar l’acollida d’un infant?

G. Sempre m’ha atret la idea de poder donar un cop de mà, no només al nen sinó a la família que, per les circumstàncies que siguin, no se’n pot fer càrrec. L’objectiu d’una acollida de curta durada és el retorn cap a la família natural i això m’agrada molt. Si és una acollida d’urgència o de curta durada no només estàs oferint un benestar a l’infant sinó que també hi ha un objectiu d’ajuda a la família i confies que en un, dos, tres anys… aquesta família se’n sortirà i podrà fer-se càrrec del seu fill o filla. Per tant, tu el que treballes amb el nen o nena és aquest retorn. Evidentment, els casos es poden complicar però la idea és que pugui tornar a casa seva.

 

Hi ha diversos tipus d’acollida, quin és el que esteu intentant tramitar?

R. Pots escollir entre quatre tipus: d’urgència, de curta durada, de llarga durada i permanent. Per la nostra situació personal vam optar per l’acollida de curta durada, que es preveu que duri entre un i dos anys. Tot i que, si es complica el cas es pot allargar una mica més. En aquesta tipologia d’acolliment, l’infant i la seva família d’origen mantenen un règim de visites freqüents i en comprovar que la família d’origen pot tenir cura del nen amb garanties, comença el procés de retorn a la seva família.

 

Quins tràmits vàreu haver de dur a terme?

G. Vam haver d’entregar la sol·licitud a l’ICAA (Institut Català de l’Acolliment i de l’Adopció) que s’encarrega de derivar-te a alguna de les fundacions que s’encarreguen de portar el teu cas i de fer-te l’estudi. Nosaltres havíem demanat a la sol·licitud un infant amb necessitats educatives especials i ens va tocar una fundació especialitzada en aquests casos. Que l’infant acollit tingui unes necessitats especials pot ser a causa de l’edat o d’algunes discapacitats físiques, psíquiques, sensorials, o bé que siguin germans que han d’anar junts.

 

I després?

R. Van començar les reunions que serveixen per estudiar el tipus de família que ets. Volen conèixer qui ets, què fas, a què et dediques, fas un curs… i finalment et donen, o no, el certificat d’idoneïtat. Un cop el tens, comença el procés i quan els arriba un cas que s’adequa al teu perfil et truquen.

 

Heu rebut alguna trucada?

G. Al setembre del 2011 ens van trucar per a oferir-nos el primer cas. Tot i que nosaltres estàvem inscrites com a família de curta durada van tractar el cas com a família d’urgència. Quan tries ser família d’urgència és perquè tens un perfil determinat, sobretot es té en compte la disponibilitat. Tot i no haver sol·licitat aquest tipus d’acollida vam acceptar el cas. Com que es tractava d’un procés complicat vam agafar la baixa de maternitat totes dues i ens vam preparar per atendre’l. No obstant, per circumstàncies de la família nuclear i, totalment alienes a nosaltres, no vàrem poder acollir l’infant.

R. El juliol d’aquest any vàrem rebre una segona trucada en la qual havíem d’acollir una nena de cinc anys. El problema ara és que ens reclamaven una baixa per maternitat per poder dur a terme el procés d’acoblament.

 

L’empresa on treballeu no us la va concedir?

Quan tu comences el procés et demanen una sèrie de coses referents a la disponibilitat de la família. Entre elles, ens van demanar la possibilitat de tramitar una baixa per maternitat. A l’inici del procés, l’any 2010 vam explicar que si era necessari ho podríem fer i que no hi hauria problemes per part de l’empresa. Durant aquests dos anys que portem esperant, però, el món laboral ha canviat molt. Degut a la crisi econòmica cap de les dues es troba en circumstàncies de poder demanar una baixa de cap tipus, a la nostra empresa ara mateix, és molt complicat. Ho vam fer quan ens van proposar el cas d’urgència (l’any 2011) però la conjuntura econòmica no era la mateixa…

 

I aquesta llista d’espera, com és que és tan llarga?

G. És una llista d’espera a la qual no existeixen persones per davant de les altres perquè cap família pot oferir el que ofereix una altra i tampoc cap infant necessita el mateix. El problema principal és que la burocràcia és molt lenta i està clar que no és una prioritat del govern atendre els nens que necessiten acollida. L’administració fa sensibilització per a trobar famílies d’acollida però un cop n’hi ha de disposades no hi ha rapidesa en la gestió. Hi ha molts estaments que regulen això i no hi ha prou pressió social. L’òrgan que està a dalt de tot és la Direcció General d’Atenció a la Infància i a l’Adolescència (DGAIA) i a sota hi ha diferents estaments.

 

I no us han dit més o menys quan hauríeu d’esperar?

G. Ens van dir que un dia sonaria el telèfon i que tinguéssim paciència. Per nosaltres, però, les demandes que es tramiten s’haurien de resoldre ràpidament. És molt greu que un país com en el que vivim hi hagi cua d’espera per acollir. Penso que tenim prous recursos humans i materials per a gestionar unes acollides molt més ràpid. Entenem que cada cas és complicat però si fos una prioritat del govern el procés entre aconseguir la idoneïtat i trobar un nen adequat a cada família seria més ràpid. Quin sentit té allargar la convivència als CRAES a nens que podrien viure en famílies acollidores?

 

Creieu que no hi ha cap nen o nena que s’ajusti al vostre perfil?

R. L’any 2010 es registrava que 7.985 infants i adolescents esperaven ser acollits a Catalunya…

No és un problema econòmic perquè seria més barat tenir el nen en família d’acollida que mantenir-lo en un CRAE…

R. Evidentment, està demostrat i des de la Generalitat s’admet.

 

Teniu constància d’altres famílies que s’hagin trobat amb el mateix cas?

G. Sí, coneixem dos casos. Un cas és el d’una companya de feina que porta quatre anys en llista d’espera. En el moment que ho va demanar la seva filla tenia sis anys, quatre anys més tard, la seva filla ja ha entrat a la pre-adolescència. Com que es tractava d’una acollida permanent aquesta nena ja no es troba en les mateixes circumstàncies psicològiques que abans per tenir un germà. No es poden trigar anys quan és un tema que s’hauria de solucionar amb uns mesos.

R. De casos d’èxit, ràpids i eficients, no n’hem conegut cap.

 

Suposo que, sobretot en els casos d’acollida temporal, les circumstàncies personals canvien i quan ho sol·licites és perquè saps que les teva situació a curt termini és la propicia per acollir un infant…

R. Tot va canviant, sí. La nostra disponibilitat sempre ha sigut total, però ara, per exemple, tres anys després, no podem agafar una baixa de maternitat. Seguim esperant però l’espera té un límit perquè les circumstàncies canvien i es genera molta desmotivació.

 

El temps també passa pels nens que necessiten acollida…

G. Fa mal, però ara per ara no és una prioritat per ningú. Aquí, l’acollida és alguna cosa alternativa. Hi ha una minoria molt petita de famílies que decideix iniciar el procés i una de les raons és la manca d’eficiència. En canvi, a altres països europeus es viu amb molta més normalitat perquè l’agilitat dels processos és molt diferent.

R. De fet, no cal anar tan lluny, a Andalusia mateix hi ha casos de famílies que han tingut l’oportunitat d’acollir deu nens en onze anys. Aquí una cosa així és impensable! I el temps passa per tothom, hem d’evitar que augmenti el nombre d’infants en CRAES i sobretot, hem de potenciar que aquests nens i nenes tinguin la una vida el més normalitzada posible!

http://arrandeterra.wordpress.com/2012/10/31/gina-i-rosi-quin-sentit-te-allargar-la-convivencia-als-craes-a-nens-que-podrien-viure-amb-families-acollidores/