Transició a la vida adulta

Isidre Carbonell i Batlle
Area de Suport al Jove Tutelat i Ex-tutelat

Deixant al marge les diverses maneres com s'ha anat estructurant l'Àrea de Suport als Joves Tutelats i Extutelats (a partir d'ara ASJTET), des de l'inici - com a Pla interdepartamental per a majors de divuit anys - i fins a l'actualitat, amb moltes més possibilitats de suport, sempre he pensat (i ho he dit a qui m'ha volgut escoltar) que el nostre servei, pel sol fet de treballar amb joves a l'entorn de la majoria d'edat, és un mirador, una talaia insubstituïble per observar un munt de coses relacionades amb ells: la societat que els haurà de fer un lloc, fins a quin punt les nostres propostes connecten amb les seves realitats personals més profundes, la feina que s'ha pogut fer o la que no s'ha pogut fer amb ells i elles en les etapes prèvies, quan eren menors d'edat atesos en qualsevol de les modalitats d'acolliment, i que els condicionen molt i molt l'entrada a la majoria d'edat, etc.

Doncs bé, des d'aquesta talaia, i mentre vas treballant amb els joves i les joves, colze amb colze amb les educadores i els educadors que els acompanyen, se't van acudint reflexions, més aviat en forma de flaixos que ara he recollit aquí d'una manera més o menys organitzada. L'únic propòsit és compartir-les ara amb tots vosaltres, des de la complicitat dels qui compartim il·lusions, treballs i esperances amb relació al jovent.

Malgrat que els comentaris següents s'interrelacionen, els he agrupats entorn de tres punts: la nostra societat, el jovent que atenem a l'Àrea, i el treball als centres residencials amb relació a la futura autonomia dels nens i nenes que hi atenem. En qualsevol cas, no he dedicat cap apartat específic per parlar dels joves immigrants que han arribat al nostre país sense família i han entrat als dispositius de protecció, ni tampoc no m'he dedicat a parlar de la conjuntura econòmica actual que ha deixat els nostres i les nostres joves a l'atur. Són dos aspectes que necessitarien una presentació exclusiva i, en tot cas, crec que queden perfectament inclosos en les reflexions que segueixen, ja sigui per extensió o ampliació dels aspectes que hi estan més directament relacionats.

1. Algunes observacions amb relació a la societat en la qual ha d'integrar-se el nostre jovent

Si hem de parlar de la futura autonomia del nostre jovent - majors i menors d'edat -, del seu pas cap a la vida adulta, crec que cal tenir ben presents algunes de les característiques, al meu entendre i de forma parcial, aproximada i provisional, que defineixen la societat on aterraran i on hauran de viure i actuar com a adults.

D'aquesta societat actual se m'acuden alguns trets que em fa l'efecte que no es donaven a les societats en què ens vam ser integrats la majoria dels que ara som adults i acompanyants d'aquests menors, adolescents i joves. Aquests trets, però, són presents en el procés del pas a l'adultesa dels nois i noies d'ara i en condicionaran l'estil i les possibilitats d'èxit en la construcció de la seva autonomia personal i en el procés de la seva inserció social. Crec que són trets que cal tenir presents en el nostre treball amb ells, al cap i a la fi, aquesta serà la societat que els espera, en la que creixeran, treballaran, viuran, es relacionaran i seran, esperem-ho, al més lliures i responsables possible. Crec sincerament que, a més de tenir-los presents, aquests aspectes els hauríem de fer arribar, de la manera que sigui, als nostres adolescents i joves, amb la idea de preparar-los i de facilitar que arribin "ben forts i ben cepats" davant el repte que els espera. Repte interessant, fins i tot engrescador, però no pas senzill.

Esmentaré breument alguns d'aquests aspectes, però penso que el que val molt la pena és de relacionar-los, d'un en un, amb la realitat personal de cada un dels nostres nois i de les nostres noies, amb les seves dificultats i amb el seu bagatge vital propi.

• Possiblement la incertesa i la complexitat són les característiques que descriuen millor l'entorn dels adolescents de les societats occidentals, que hauran de créixer sense saber clarament què s'espera d'ells o d'elles i sovint sense tenir cap model normatiu clar amb relació al qual prendre una actitud d'adaptació o de transgressió. La manca d'un patró moral de referència, fruit, en bona part, de la deconstrucció que les societats modernes han fet de la moral tradicional sense acabar de consensuar uns nous models normatius unívocs, possiblement tenyirà d'una complexitat major les seves vides.
• En la situació actual, ells i elles seran els qui es veuran abocats a prendre decisions, a escollir, a triar, a optar. La liberalització o quasi desaparició de moltes de les pautes socials incloses en les tradicions abans esmentades, unida a la relativització de rols socials i d'orientacions de vida, de pautes de conducta que venien donades per les instàncies socialitzadores, implica que han de ser els joves mateixos, irremeiablement, els qui hauran de prendre les pròpies decisions. És el que formula U. Beck en el llibre La societat del risc: la situació en què es trobarà el nostre jovent és la del "pas d'una biografia normal a una altra d'elecció". Hauran de prendre decisions sense poder comparar ja amb les tradicions i voldran estar ben segurs de no equivocar-se.
• De fet, els nois i les noies d'avui tindran tantes opcions per triar i aparentment gaudiran de tantes oportunitats, sovint més fictícies que no pas reals, que probablement patiran l'ansietat de les eleccions i la dificultat de les renúncies. Tot un clàssic ja en les nostres societats adultes on això és font de tota mena de malestars i d'infelicitats. A més a més, hem de tenir present que, sovint, l'ajornament de la satisfacció del desig immediat no està entre les habilitats que contreuen els adolescents actuals, ben poc entrenats en la contenció i en la gestió de la frustració.
• En aquest mateix sentit, el jovent es troba, a més, immers en una societat en què s'ha celebrat com a conquesta la llibertat individual i s'ha considerat la satisfacció dels propis desitjos com a valor absolut (per damunt de valors com ara la contenció, l'austeritat, la prudència o l'interès comú, vigents temps enrere). Però aquesta conquesta comporta pèrdues i dificultats: els nostres adolescents mai no podran tenir la certesa de saber si es «comporten com cal», ni tampoc la de saber si se situen al lloc que la societat té pensat per a ells. Hi cal afegir encara el reconeixement que no és pas gens fàcil assolir l'objectiu social de fer-se un lloc en una societat que no ofereix gaires espais als joves (potser l'única excepció en serien les imatges irreals de la publicitat en què apareixen jovenets i jovenetes que, si els comparem amb la realitat dels nostres, diríem que són virtuals…).
• Més encara: a diferència del que succeïa en moments històrics passats, en els quals la persona es trobava immersa en una xarxa de vincles socials consistents (relacions de parella, relacions laborals, relacions veïnals, etc. per a tota la vida), ens trobem avui amb relacions vinculades a situacions vitals menys estables. Enllaçant amb el punt anterior, cal tenir present que l'autonomia individual, ben promoguda des de les societats occidentals actuals, és una arma de doble tall: allibera la persona dels vincles entesos com a dependències, li dóna llibertat de moviment, però li pren la protecció, la solidesa, la companyia i el sentiment de pertinença que li oferien aquells vincles dels quals s'ha alliberat.
• Per altra banda, per bé que els i les joves se sentin alliberats de determinades pressions socials pròpies d'altres temps feliçment superats, avui es veuen sotmesos a altres menes de pressions, per exemple per la competència en el món laboral i pel que fa a la formació en un mercat ja globalitzat, i, ja ni ho diguem, per l'accés a l'habitatge. En l'àmbit laboral (fins i tot al marge de l'actual conjuntura de crisi de grans dimensions, que es mereixeria un capítol a part ja que afecta inqüestionablement les vides dels nostres joves) hi ha ara una concepció nova de la trajectòria professional. En la competició pels llocs de treball, hi compten les qualificacions bàsiques que han de ser flexibles i fàcils en la seva aplicació, però també les qualificacions punteres. I, més encara, en els nostres mercats laborals es valoren les competències transversals, l'experiència, la creativitat, el saber treballar en equip. Com a conseqüència del seu itinerari afectiu, el nostre jovent sovint en va ben escàs, de totes aquestes habilitats, a no ser que, prèviament, els professionals que els han acompanyat n'hagin motivat i recolzat seriosament l'adquisició. Si no "fan la talla" que se'ls exigeix en aquests aspectes, se'ls valorarà tan sols allò que en diuen la "capacitat d'adaptació laboral", que ve a ser allò de treballar del que sigui, on sigui i a qualsevol preu. I això quan hi hagi feina, és clar…
• Les dificultats per afrontar i superar amb èxit els obstacles que impliquen aquesta mena de pressions i, consegüentment, les dificultats per accedir al mercat de béns i serveis, els joves de les nostres societats sovint les aborden o compensen perquè compten amb el que en podríem anomenar "solidaritat familiar". Encara avui, la família, si més no a casa nostra i malgrat totes les trencadisses que pateix, segueix absorbint bona part dels riscos socials a què s'enfronten els joves. Un cop més, per tant, els nostres tornen a tenir-ho més cru, en general. I aquí rau la importància de pertànyer a "xarxes socials" que siguin "competents", "ben situades", en el sentit que facilitin la integració dels adolescents, aquest llarg procés de trobar un lloc per a ells en la nostra societat. I d'aquí ve, també, la importància (gosaria dir transcendental) que, mentre siguin amb nosaltres cal impulsar tot allò que afavoreixi que s'integrin en xarxes de suport social o, encara millor, que els faci capaços d'anar creant-se la seva pròpia xarxa social. Segons com, això pot semblar un divertimento, però el suport que puguin obtenir d'aquestes xarxes serà clau de cara al seu futur. I si parlem de joves nouvinguts, encara serà més decisiu el fet de disposar d'aquesta xarxa.
• En general, en les qüestions importants, el marge de maniobra, l'àmbit de decisió dels joves en les nostres societats és molt limitat, però això encara s'accentua més en el cas dels nostres. Tanmateix, aquest marge de decisió es pot anar eixamplant a mesura que s'amplia el que en podríem anomenar el "capital formatiu", "el capital cultural" i "el capital social". Penso certament que els que treballem o hem treballat amb els nostres nois i noies acollits en centres o en famílies, tenim al davant un panorama excel·lent, ampli i ben variat. Ho dic en el sentit que, segons com treballem amb ells, sobretot mentre són menors d'edat, si aconseguim que s'enriqueixin en capital formatiu, cultural i social, les seves perspectives - com a persones adultes - seran molt més bones: tindran millors oportunitats personals, professionals i socials. Però cal que ens hi posem de seguida… se'ns estan fent grans i ja sabem que el temps passa volant…

2. Algunes reflexions sobre els joves i les joves que atenem a l'ASJTET i el suport que els oferim

Continuant, doncs, en aquesta línia "de reflexió" apunto ara unes breus consideracions amb relació als joves que atenem.

• El que oferim als nostres joves és un seguit de recursos de suport que representen, al capdavall, una "plataforma cap a l'autonomia plena", amb tots els matisos i limitacions que això comporta per a qualsevol persona adulta. Això vol dir que, tant el "motor" del procés cap al futur com l'estructura interna que els ha de permetre dur a terme un projecte de vida vertebrat depenen en bona mesura dels propis individus. Els nostres recursos engloben, bàsicament, suports de diverses menes i són presents en diversos àmbits (inserció laboral, habitatge assistit, acompanyament educatiu, formació, suport psicològic, suport jurídic, suport econòmic, etc.) però sempre cal que el noi o la noia hi aportin uns mínims per poder tirar el projecte endavant. Quan treballem amb joves en les etapes prèvies a aquest moment de la majoria d'edat, cal tenir-ho ben present per tal d'ajudar-los a tenir aquesta mínima capacitat que ningú els podrà regalar, si del que es tracta és de pensar en una futura autonomia personal. En aquest sentit, cal recordar una obvietat (i gairebé em fa vergonya repetir-la): és ben clar que en la nostra feina hem d'estar sempre revisant allò que fem, repensant-ho a la llum del resultat real, sense por i sense maquillatges, sense negativitats, però essent crítics (sobretot autocrítics) amb allò que fem, sense acritud, però també sense mandra i amb molta decisió a l'hora de canviar el que calgui. Estic segur que l'esforç val molt la pena i, si el fem, mai ens en penedim.
• En tot cas, el procés de la persona jove cap a l'autonomia sempre és més viable, té més possibilitats d'èxit, en la mesura que sigui millor i més sòlida la base de "seguretat afectiva" que hagi pogut construir abans d'assolir la majoria d'edat. Tot i que en la teoria probablement tots hi estem d'acord, considero que és molt important tenir-ho sempre ben present en la pràctica real de les situacions d'acolliment residencial.
  Saber-se realment acceptat, acollit de veritat, estimat i comprès en profunditat és una vivència que està molt per damunt, és molt més important i deixa una petja molt més permanent que no pas les dificultats i els enfrontaments que pugui haver-hi en la relació amb l'adult, especialment durant l'adolescència. Si l'experiència del jove ha estat aquesta, el seu pas pels recursos de suport a l'autonomia acabarà de forma reeixida malgrat les dificultats que encara arrossegui més enllà dels divuit anys i malgrat, fins i tot, les dificultats que esmentava abans amb relació a les característiques de la nostra societat.
  Si compta amb aquesta base de seguretat afectiva formada per materials com ara sentir-se que és susceptible de ser estimat, saber que hi ha algú a qui li interessa de veritat el que li va succeint, i que no tots els adults d'aquest món són totalment indiferents a les seves inquietuds i progressos, captar que hi ha algú que de veritat valora els seus aspectes positius, que hi ha algú que confia en les seves possibilitats de futur, etc. Si disposa, repeteixo, d'aquesta base, les dificultats francament tremendes amb què topa per incorporar-se a aquest món dels adults tan complicat que, amb tremolors i temors dissimulats descobreix davant seu, aquelles dificultats, dic, no el tombaran i el nostre jove o la nostra jove seran capaços de trobar una manera més o menys satisfactòria d'incorporar-se al món adult i, ben segur, fer-hi la seva aportació per enriquir-lo.
• El suport que oferim als joves és temporal, és tan sols un pont, una palanca, un lloc de pas per consolidar aspectes que li caldran per tirar endavant, per acabar de construir la confiança que li cal per emprendre la nova etapa de la seva ruta en el món adult. I els joves ja ho saben, que es tracta d'un recurs temporal. De fet, els noms d'alguns dels pisos o serveis amb què els atenen les entitats col·laboradores fan al·lusió a aquest aspecte: El Pas, Trampolí, Espavila't, o Trajecte, en són alguns exemples prou explícits. Potser aquest sol fet pot ajudar a refrescar la memòria o nodrir la consciència dels joves per tal que no es deixin vèncer per la temptació d'"instal·lar-s'hi" i relaxar la seva actitud davant del futur, com si la situació que hi viuen fos la fita de les seves vides, el punt d'arribada.
  En qualsevol cas és ben cert que alguns dels joves experimenten dintre seu quelcom de semblant al vertigen. Quan això és així, la seva reacció pot ser diversa: els uns accepten millor i amb més interès el suport que se'ls ofereix; d'altres tendeixen més aviat cap al bloqueig; n'hi ha que camuflen el vertigen amb actituds o conductes que dificulten (però també poden enriquir, si es detecten i elaboren) el procés de transició a la vida adulta, etc. En tots els casos és imprescindible (i aquí rau la gràcia de la nostra feina) que l'educador o l'educadora estigui a l'alçada del repte que implica això d'acompanyar l'adolescent amb aquestes dificultats: detectar-les, fer-les aflorar, anomenar-les pel nom i ajudar el jove o la jove a elaborar-les i enfrontar-s'hi des de la confiança. Tot plegat és part de la seva tasca.
• Per altra banda, el nostre suport és, a més, voluntari. El jove o la jove no té cap obligació de participar en els recursos que se li ofereixen. La dimensió de voluntarietat sol ser molt positiva en el cas d'aquells i aquelles que tenen clara consciència de la seva situació, que estan ben connectats amb la seva realitat i que són capaços, ni que sigui mínimament, de pensar en un projecte personal de futur que, a priori, pugui ser viable.
  Aquesta voluntarietat també esdevé clarificadora en el cas dels joves que decideixen no utilitzar el suport que se'ls ofereix: consideren que no el necessiten, o que en la seva vida ja han tingut "molt educador", o bé fan qualsevol altre plantejament semblant. Sigui com sigui, es veuen amb cor de tirar endavant el seu projecte sense el nostre suport. Molt bé.
  Però, arribats en aquest punt de la voluntarietat, el problema el tenim en el cas dels que "no poden voler". Potser no poden voler apuntar-se a un projecte de futur, sigui quin sigui; potser no poden voler comprometre's voluntàriament a la part que els correspon en un compromís que és voluntari per ambdues parts; de vegades no poden voler tirar endavant el projecte més mínim, si va més enllà de l'impuls fugisser del moment; o, simplement, no poden pensar-se a si mateixos en un futur que va més enllà de la immediatesa. Tot plegat sol tenir molt a veure amb el garbuix de conflictes afectius o relacionals que els manté com empantanegats davant de la vida. Crec que és aquesta imatge la que millor defineix la seva situació.
  Situació que, a més, sovint va unida a una dificultat greu, propera a la impossibilitat d'acceptar-se ells mateixos i d'acceptar la seva realitat i la del seu entorn. Malgrat que no tinguem cap garantia d'èxit, crec que val molt la pena que intentem abordar tot això, per descomptat amb l'ajut tècnic que ens calgui, mentre el futur noi o noia aspirant a l'autonomia encara sigui menor d'edat i els tinguem en acolliment residencial o en qualsevol de les altres modalitats d'acolliment. Més endavant, tot plegat esdevé molt més complicat perquè al jovent se li ha fet molt difícil distingir el que li pot convenir i, encara més, que pugui escollir-ho voluntàriament.

3. Reflexions entorn de l'acolliment residencial i de l'autonomia

Finalment, i enllaçant amb el que acabo d'apuntar, vull acabar aquesta aportació amb un altre petit recull de reflexions de caire general amb relació a l'acolliment residencial i pensant sobretot en les persones que treballeu o heu de treballar en aquest àmbit i en les que d'alguna manera, directa o indirectament també hi col·laboreu. El meu punt de vista parteix de l'experiència viscuda però també des de la immediatesa del treball actual amb adolescents i joves que s'enceten en la majoria d'edat. Aquest moment, el de l'arribada a la majoria d'edat, és just quan determinats aspectes - tant els bons com els no tan bons -, de l'acompanyament que el i la jove han tingut mentre eren menors, es mostren amb tota la transcendència: de vegades esdevenen uns puntals genials que els faciliten un futur no fàcil però possible; de vegades representen obstacles afegits a una ruta d'entrada ja prou costeruda i d'itinerari complicat. Des de la vivència de l'acompanyament a joves en aquesta etapa d'accés a la majoria d'edat, doncs, he fet les reflexions que segueixen.

• Entenc l'acolliment, tant l'institucional com el familiar (i també la paternitat biològica), com un espai (de lloc, de temps i d'afecte) on ajudem que la vida pugui créixer dins les persones que acollim amb tanta plenitud com sigui possible. Crec que val la pena tenir-ho sempre molt present, però sobretot en els moments més difícils, aquells en què més fàcilment podem oblidar el que, al meu entendre, és la nostra prioritat: la vida que volem que pugui créixer, en totes les seves dimensions, en la persona acollida, sigui quina sigui la fórmula administrativa que en un principi ens hi va vincular. Per descomptat, entenc que això val, també, per als nostres centres.
• Com ja comentava en un apartat anterior, l'acolliment (també el residencial) hauria d'haver ofert al nen o nena o l'adolescent, en arribar a la majoria d'edat, la "seguretat afectiva de base", la certesa que veritablement, a la seva vida hi ha algú que l'acull, que l'estima i per a qui és important. Cal que, de mica en mica, l'adolescent que hem acollit pugui anar construint la percepció que és important per a algú, més enllà i per damunt de les dificultats o conflictes que, ben segur, comporta la seva convivència amb nosaltres. Entenc que d'aquesta vivència, que cal que es doni en tot el procés de creixement d'infants i adolescents, encara n'hem de tenir més cura en les situacions d'acolliment residencial, tenint en compte que en el bagatge del noi o de la noia probablement ja carrega, com a mínim, un primer fracàs en la construcció personal d'aquesta seguretat afectiva de base. Cada nou fracàs fragilitza el futur del noi o de la noia quan arriba a la majoria d'edat. I no oblidem el que dèiem abans amb relació a la societat on ha d'aterrar com a adult, la nostra societat. Pensem un moment, posem per cas, en com és el bagatge afectiu amb què els deixem a les portes de l'inici de la seva ruta com a adults, sobretot quan han patit canvis i desarrelaments que no han pogut ni tan sols entendre.
• A més d'això, que en podríem anomenar "l'equipament afectiu" dels nostres menors d'edat acollits, hem de vetllar perquè arribin a la majoria d'edat proveïts, també, amb recursos de formació i professionals, sempre, és clar, d'acord amb les capacitats i les actituds de cadascú i en funció de les possibilitats reals que tinguem a l'abast. No es tracta d'exigir, sense solta ni volta, estudis universitaris, però tampoc de donar per fet que no anirà més enllà dels mínims del professionalment no qualificat. Aquesta equivalència "extutelat igual a ciutadà/ana no qualificat" cal definitivament bandejar-la. Gairebé sempre és possible trobar un àmbit en què aquests adolescents puguin adquirir una formació i una qualificació que els obri camins i, sobretot, els faci guanyar en seguretat personal i en autoestima.
• Hi ha un altre àmbit que, tot i que pugui semblar secundari en la nostra tasca amb els nois i les noies acollits als nostres centres, goso considerar també molt important i que no vull deixar de banda. Faig referència al fet que és bo estimular aquests nois i noies amb allò que anomenem "hobbies", "aficions" o "interessos" (triats lliurement i voluntàriament), en l'àmbit que sigui, més enllà dels "obligats", d'una manera o altra, pel mateix devenir de la vida social quotidiana. Sovint em trobo amb una experiència que, malgrat que és freqüent, continua semblant-me "tremenda", en el sentit de lamentable: topar-me amb nois i noies de més o menys divuit anys que no tenen, en absolut, cap centre d'interès que els permeti ocupar, amb ganes i un mínim d'il·lusió, una part del seu temps lliure, més enllà de circular pels dos o tres espais tòpics, massificats i comercialitzats, o, simplement, avorrir-se en companyia, tal com confessen ells mateixos o elles mateixes quan se sinceren. Senzillament reconeixen que no els ve de gust res, que tot els és indiferent: si tenim sort, treballen (potser seria millor dir que s'arrosseguen per la feina, perquè no els queda cap més remei) i poca cosa més ("de casa al curro, del curro a casa o al carrer, i al temps lliure, de festa", concepte que també caldria analitzar en cada cas…). L'esport, la formació, la lectura, la música, la participació en alguna entitat social (ja no diguem cultural) o d'altres espais similars són àmbits en què sovint el jovent ja ni hi pensa. Potser l'actual situació de crisi econòmica salvatge hi acabi introduint algun canvi, però hi ha adolescents en què aquesta inèrcia està molt arrelada. Ja em faig càrrec que l'atmosfera social d'avui no hi ajuda gaire, en segons quins llocs, però els nois i les noies a què em refereixo transmeten la sensació d'estar en un camí que, a més de ser innecessàriament empobrit, també amaga un cert risc (o un risc cert). Entre d'altres coses perquè el seu "capital social", les xarxes socials de pertinença a les quals se sent vinculat o vinculada són petites, pobres i amb unes capacitats de suport també limitades. Cada activitat social nova és una oportunitat que el noi o la noia tenen per crear noves xarxes o per incorporar-s'hi, augmentant així el seu capital social i, per tant, el seu marge de maniobra en la vida adulta.
• Pensant encara més concretament en la futura autonomia personal d'aquest jovent, em sembla necessari que el seu pas pels nostres centres d'acollida residencial els hagi possibilitat, facilitat i promogut les aptituds i la pràctica gradualment creixent de l'autonomia i de la independència personal. Aquesta autonomia, de forma paradoxal, es fonamenta precisament en la certesa del vincle que dóna la seguretat que abans esmentava: la certesa de ser algú important per a algú, de no ser un bòlid perdut en la immensitat de l'espai sense ni tan sols cap òrbita pròpia (i amb un final d'impacte, tot sigui dit…). Però, a més a més d'aquest fonament, a l'autonomia li cal exercitar-se i per això cal que els professionals estimulin la creació d'àmbits on el noi o la noia acollits puguin practicar el seu creixement com a futurs adults autònoms, responsables i capaços de teixir la seva pròpia xarxa de relacions i de vincles socials. Cal evitar la sobreprotecció incapacitant que, al capdavall, respon més a les necessitats dels adults o a les seves inquietuds i les seves pors que no pas a les necessitats de l'adolescent acollit en el centre. I entenc que cal no confondre, tampoc, el fet de deixar espais per al possible error que després podem comentar, esmenar i convertir en aprenentatge, amb el que en diríem una "indiferència passota", allò de "la vida ja l'ensenyarà" i altres coses semblants. Ni passotes indiferents ni sobreprotectors ansiosos: estic del tot convençut que també aquí tenim un àmbit de gran riquesa creativa i humana com a persones que han d'acollir, educar, facilitar que la vida creixi al nostre costat.
• Quan qui tenim acollit al centre és un o una adolescent, cal no oblidar que necessita poder "barallar-se" amb l'adult, en el marc d'una dialèctica que sempre m'ha semblat molt rica i interessant entre conflicte i creixement. Això, però, exigeix que l'adult sigui adult, que exerceixi d'adult i ofereixi a l'adolescent una imatge clara (i civilitzada, per descomptat) del que significa això de ser adult. Si és així, es permet que l'adolescent "faci d'adolescent", creixi i, algun dia, esdevingui adult. Si no pot establir aquesta dialèctica, l'adolescent queda empantanegat en una zona intermèdia de definició difícil, en una espècie d'estranya adolescència permanent que no l'ha de conduir a l'adultesa.
• Això implica que l'educador o l'educadora (en tant que acollidor o acollidora) cal que exerceixin una "sàvia" combinació de fermesa en els trets adults i de flexibilitat per poder entendre i acceptar la diversitat de cada adolescent, que sempre depassa àmpliament els clixés socials que es formulen quan es parla d'aquest col·lectiu. Un cop més, cal sempre descobrir, detectar, captar, la persona única i irrepetible que batega sota la capa d'adolescent i que de vegades juga a desconcertar-nos, normalment perquè el primer desconcertat és ell o ella. A aquesta persona que pugna per viure una vida que se li acut que serà difícil, a aquesta persona que acollim, que acompanyem i que estimem, hem d'oferir-li "material" que l'ajudi a créixer. La veritat és que aquesta feina nostra sempre m'ha semblat una tasca genial i, amb el pas dels anys, ha anat creixent en mi la convicció de la seva importància. Però crec que cal no perdre mai de vista que estem interactuant amb cada una de les persones concretes, úniques i irrepetibles que tenim acollides al centre, sigui quina sigui la seva edat i l'etapa per on passen. I entenc que això exigeix de nosaltres que siguem professionals adults i adultes, per descomptat, i, com a professionals, capaços de treballar des del vincle educatiu amb cada nen, cada nena, cada adolescent o jove. Elles i ells capten perfectament si això és així. I, és clar, també capten perfectament quan les coses no es fan així.
• • Finalment, em sembla adient acabar aquestes reflexions recordant la importància de tenir sempre present, i viure-la, la dialèctica "sentit de pertinença-creació d'un ser nou", diferent de nosaltres. De l'encontre humà, sigui de la mena que sigui, en pot sorgir un tercer, una manera de ser diferent. El sentiment d'estar vinculat al món, a la humanitat, a la vida és el que possibilita la construcció real d'una nova vida, i això és del que es tracta. Vull creure que, per damunt de les dificultats, els encerts i fins i tot els errors, és l'interès per aquesta vida nova el que ens ha dut fins aquí, a vosaltres que ens acompanyeu avui i a nosaltres que celebrem els quinze anys de l'inici d'una travessa de vegades dura, però apassionant i d'allò més enriquidora: acompanyar els nostres i les nostres joves en el tràngol de fer-se adults.

Tant de bo sapiguem encomanar-los la passió per la vida, la passió de voler viure la seva vida d'adults. Cal que, en el que depengui de nosaltres, mai no associïn "vida d'adult" amb "vida avorrida" o, pitjor encara, "vida desil·lusionada". Si el jovent ens veu i ens viu com a adults apassionats i engrescats, això l'ajudarà a poder pensar la seva pròpia adultesa com a alguna cosa que, si més no, és susceptible d'il·lusió, de passió i de possible plenitud.