El monopoli mèdic de la salut mental

La nostra societat occidental elabora un llenguatge que parteix, en molts casos, d'un binomi. Bo-dolent, sa-malalt (o sa-boig), normal-anormal, home-dona... aquesta binomització crea una clara i simple estructura mental. Però aquesta categorització resulta ser alhora molt perversa, discriminadora i exclusiva. El llenguatge configura la nostra ment i delimita la nostra manera de percebre i veure les realitats1, per exemple, amb el binomi home-dona que socialment es relaciona amb els generes masculí-femení s'exclou altres tipus de cossos com els transsexuals2 o intersexuals3, per tant, el llenguatge elabora una realitat en la qual no tothom resta intel·ligible ni inclòs. Alhora, el llenguatge està configurat amb un significat, aquest dona una valoració a cadascuna de les paraules que determinen la percepció social de la persona classificada amb aquella paraula. 

Les paraules “malalt” o “boig” parteixen d'una valoració negativa4, ja que històricament les persones titllades amb aquestes paraules han estat discriminades, estigmatitzades, controlades, castigades i marginades5, un fet que actualment encara succeeix i amb la reforma del codi penal s'augmentarà altra cop aquesta discriminació que s'ha lluitat en contra durant anys6. La fabricació7 de significat i descripció de la històrica bogeria, o actualment anomenada problemàtica de salut mental, ha estat controlada pel discurs hegemònic mèdic, en aquest cas l'especialitat de la psiquiatria. Doncs aquesta ha estat la que ha perpetuat la construcció de la bogeria i l'ha legitimitat a través del seu poder i influència social com a malaltia. Si no hi hagués una construcció de malaltia i la seva significació social, les persones amb aquesta categoria serien tractades i vistes de manera distinta i aquesta diferència, que partia d'una categorització religiosa no s'hauria reproduït al llarg de la història amb l'aparició de la ciència com a desmitificadora de la construcció mística de la realitat.

Abans de parlar de la psiquiatria actual cal parlar sobre els seus orígens històrics i de tal i com han construït la bogeria o malaltia mental. El treball de Charmaine Williams (2013) ens mostra una perspectiva històrica de la concepció de la bogeria i la malaltia mental. La bogeria, com ens explica Foucault, es visibilitza8 en el tancament dels considerats bojos dins d'Asils per a Llunatics (Lunatic Asylums). En aquest moment es concebia a la persona boja com un dimoni o un maleït, per tant, s'entenia com quelcom religiós, com un càstig diví cap a la persona o la seva família. Aquests centres van suposar el principi de l'aïllament, visibilització i institucionalització de l'anormal i l'estrany, per tant, el marginar, assenyalar i internar allò que vulnera la norma social i l'ordre social. L'internament no se'l concebia com una cura o rehabilitació, sinó com una clausura i, en molts casos, un càstig. El tancament era llavors un mecanisme per mantenir i perpetuar un ordre social justificat amb arguments religiosos.

Més tard van aparèixer els Asils per Insane (Insane Asylums) aquests centres eren un clar recurs per aïllar persones problemàtiques dins la societat, en molts casos, els perfils de les persones internats eres idèntics al de les presons. Aquest internament servia, altre cop, com a estratègia política per aïllar, visibilitzat, i tancar a aquell detractor del poder de l'Estat. Aquests centres no van trigar en omplir-se ràpidament i provocar un excés de persones amb “necessitat social” d'internament mentre els recursos i places als Asils eren insuficients.

Poc a poc es va traspassar aquesta cosmovisió religiosa dels Lunatic Asylums i Insane Asylums, basada en el mite i la religió, en una visió científica i investigada mitjançant el mètode científic hipotètic-deductiu, un fet que no la transforma la percepció en més objectiva, però si més legitimada socialment, ja que el llenguatge usat i la complexitat d'aquest és popularment irrefutable. Per això van anar desapareixent els Asils i es van transformar en Hospital of Mental Hyigene. Aquest canvi lingüístic va suposar un canvi de paradigma en la concepció del boig i l'anormal, ja s'incorpora nou llenguatge mèdic per parlar sobre el boig, s'escriu sobre malaltia mental i s'investiga en la curació d'aquests. Finalment apareixen els Hospital de Salut Mental que són els que actualment tenim. L'interessant terme que segueix perpetuant-se amb l'internament és la visibilització, que Foucault ens parla, perquè la bogeria segueix essent construïda i significada socialment per l'existència de centres com aquests i per l'exclusivitat que generen en el tracte d'aquestes persones catalogades com a malaltes mentals.

Aquest procés de producció de saber sobre la bogeria/malaltia mental va ser portat i conduit pel poder psiquiàtric, que durant tots aquests anys va afanyar-se a ser reconeguda com especialitat mèdica. Aquesta, juntament amb la psicologia clínica, intenten comprendre la salut mental des de la ciència mèdica mentre, actualment i anteriorment, mai s'ha pogut entendre i estudiar el cervell a la perfecció. Per tant, la psiquiatria i la psicologia clínica s'han ajuntat al costat del discurs clínic aconseguint legitimitat i poder d'influència social mentre no representen més que una altra perspectiva que opina sobre la salut mental i no produeix un coneixement de veritats universals.

En aquest llarg trajecte d'Asil a Hospital, la psiquiatria va anar provant diferents tècniques de control, rehabilitació i suposada cura dels pacients, entre ells podíem trobar la lobotomia, les descàrregues elèctriques o els banys d'aigua freda. Aquests tractaments únicament produïen la destrucció de la salut mental del pacient que, en molts casos, era irrecuperable. Per tant, la psiquiatria, durant aquells anys per constituir-se com a especialitat mèdica, va jugar amb la salut de moltes persones concebudes com a malaltes. L'altra pregunta que caldria fer-nos és si eren verdaderament “malaltes”. Com hem pogut veure anteriorment els internats, en molts casos, no eren res més que persones que vulneraven un ordre social establert. Eren aquells anormals i socialment bojos que l'Estat i el poder psiquiàtric patologitzava i els fabricava com a malalts per poder-los internar, aïllar i suprimir com a individus sans i lliures. Doncs aquestes institucions han suposat ser una millora per a la Salut Mental o benestar de la societat, o únicament un mètode de control social i reproductor del sistema?

Foucault, a personalidad y enfermedad mental, ens parla sobre la construcció cultural de les malalties mentals, és a dir, símptomes que en altres cultures no es dona importància o resta dins la normalitat en una altra cultura podria ser categoritzat com a malaltia. Per tant, la creació del poder psiquiàtric suposa que uns quants privilegiats decideixin qui és boig i qui és sa, qui és malalt i qui és sa, qui és normal i qui és anormal. 

No és una qüestió biològica, és una qüestió cultural i de reproducció i vigilància del sistema tal i com esta establert.

Centrant-nos més amb els actuals Hospitals de Salut Mental podem dir que la perspectiva ha canviat molt, com hem comentat anteriorment la percepció de dimoni (religiosa i metafísica) ha desaparegut i s'ha transformat en malaltia o trastorn mental, paraules que lingüísticament no deixen de significar pejorativament. Però hi ha un aspecte que cal tenir recalcar, el fet de concebre la bogeria com una malaltia va suposar que la psiquiatria s'instaurés com una especialitat mèdica, ja que s'atribuïa aquesta “dolència” al cos. Per això, s'instaura la percepció que una malaltia mental s'ha de curar amb tractaments propis de la medicina i, per tant, la psiquiatria assoleix el monopoli i control del saber i el tractament del boig. Per tant, la psiquiatria ha adquirit el monopoli de la salut mental.

Un altre aspecte a tenir en compte en l'actualitat és l'abolició de molts dels antics mètodes, actualment considerats no ètics, com la lobotomia. Però que es fa llavors amb els “bojos” o “anormals”? Actualment hi ha un mètode molt més silenciós, econòmic i de major efectivitat: la medicació. Durant el S.XX la psiquiatria comença a administrar medicació per estabilitzar i controlar millor els pacients. Actualment la societat occidental capitalista ha promogut la medicalització i el consum de medicaments a un nivell molt elevat, s'ha comprès la medicació com una necessitat i com un costum i solució màgica de la salut. Altra vegada, la medicina monopolitza la salut mental.

Per poder entendre la construcció de la salut mental no tant sols hem de tenir en compte el monopoli i control de la producció de veritat que, com hem comentat, el té el discurs mèdic, sinó també l'efecte que provoca que aquest discurs sigui hegemònic. Tot i que el terme hegemònic sigui utilitzat per Gramsci, l'obra de l'Ordre del Discurs de Michael Foucault també ens pot donar, des d'un punt de vista molt esquemàtic, quins són els mètodes que usa un discurs dominant per tal de perpetuar-se en la legitimitat social creant una estructura en la que aquest tingui el poder. Un dels mètodes que ens parla Foucault és com els discursos dominadors elaboren, mitjançant un llenguatge contret, una veritat i una mentida, aquesta veritat serà únicament portada per ells i, per tant, tots els altres discursos i contra-discursos quedaran totalment deslegitimats, ja que el discurs dominant – en el cas de la salut mental el mèdic- disposarà del poder de produir la veritat davant d'altres discursos – en el cas de la salut mental els discursos socials i humanistes com l'antropologia, sociologia, història o filosofia-.

Doncs aquesta dominació discursiva penetra en la cultura fabricant una cosmovisió respecte la salut mental que transforma el discurs mèdic, com a perspectiva per estudiar i tractar la salut mental des de l'espai clínic, a la realitat quotidiana. Aquesta percepció de la salut mental passada a la realitat quotidiana ha estat històricament negativa. Parlar de bogeria ha estat negatiu -en el cas del discurs hegemònic religiós-catòlic, anterior a la revolució científica- i parlar de malaltia mental també – en aquest cas parlem del discurs mèdic hegemònic-. Aquesta percepció negativa que arrela la societat genera una manera de veure i viure la realitat que vulnera les persones diagnosticades, ja que passen de ser persones a ser persones estigmatitzades. Aquest estigma (Goffman, 1963)9 genera la identitat social del subjecte que, en molts casos, també és acceptada i integrada pel pròpi estigmatitzat, fent que l'engranatge de perpetuació del discurs i l'exclusió d'aquest sigui completament efectiu i eficaç.

En conclusió, la creació d'un discurs que produeixi veritat legitimada socialment sobre subjectes vulnerables provoca que segons la seva producció de veritat el subjecte catalogat de “malalt” pugui ser concebut i identificat socialment com a subjecte vulnerable, subjecte perillós o subjecte normalitzat. Aquest joc de dominació del discurs hegemònic mèdic, provoca que segons la seva percepció sobre la salut mental podrà determinar la percepció i tracte social, la seva categorització dins la salut/malaltia i el seu tracte mèdic.

1 Tornant a citar Luckman i Berger, podem dir que preferim parlar de realitats, enlloc d'una única realitat. Ja que segons l'espai i el temps la percepció social de la realitat variarà. Alhora cal distingir la realitat quotidiana de la realitat en altres espais fora d'allò quotidià.

2 Per parlar de transsexualitat referenciem l'obra de Gerard Coll Planas de “Dibuixant el gènere”, qui molt esquemàticament ens exposa els discursos que existeixen sobre transsexualitat.

3 Per parlar de intersexualitat referenciem l'obra de “Interdicciones” coordinada pel propi intersexual militant Mauro Cabral. Des d'aquesta obra podem definir la intersexualitat i llegir reflexions i discursos sobre aquestes.

4 Asun Pié Balaguer ens parla sobre la fabricació de la bogeria i lingüísticament tal i com la malaltia o la bogeria parteixen d'una construcció històrica i social pejorativa.

5 Tal i com ens mostra Foucault a “història de la bogeria”, podem veure, a través de diverses referències històriques, com des de la construcció dels Asils la bogeria ha estat estigmatitzada, vigilada i castigada.

6 Trobem interessant fer menció a projectes com Radio Nikosia, Activament o Obertament.

7 És interessant tal i com Szanz, a la seva obra la Fabricación de la Locura, usa constantment el terme fabricar, ja que suposa una crítica respecte les produccions de veritat psiquiàtriques, ja que la fabricació és un procés industrial on només es canvia la matèria prima, sinó que la finalitat també és econòmica.

8 Per parlar de visibilitzacions, citarem a Deleuze i la seva obra “El Saber”, en la qual interpreta a Foucault, i ens defineix les visibilitzacions com a espais on visibilitzar un discurs. Per exemple, les presons són espais de visibilització del crim, que respon a el codi penal.

9 Goffman elabora l'obra “Estigma” reflexionant durant tota aquesta sobre l'estigma i l'estigmatització. Podríem definir que una persona té una estigma, quan aquesta, pels seus atribuïts innats o adquirits, el porten a ser desacreditat socialment o ser desacreditable.