Els reis de la casa: de l’autoritarisme a la negociació per Patrícia Carbó

Els pares i mares d’ara, com són? Com eduquen els seus fills? De forma diferent als seus propis progenitors o repeteixen els mateixos estereotips que han vist a casa? Què factors influeixen en les relacions amb els fills? Els reis de la casa, són ara més reis que mai?

La vida familiar és un espill privilegiat per a observar els canvis socials, ja que en ella es manifesten palpablement moltes de les mutacions que apareixen al teixit social. La institució de la família, com succeïx amb la resta de la societat, es troba immersa en un profund procés de canvi que afecta a totes les seues dimensions, entre elles, la que fa referència a les relacions entre pares i fills.

“Canvien les relacions entre pares i fills perquè canvia l’estructura familiar i canvien els processos de socialització”, explica el sociòleg José Beltrán, cap del departament de Sociologia i Antropologia Social de la Universitat de València. De fet, estem assistint a un “canvi profund en els nous models familiars. Ja no parlem de la família en singular sinó de famílies en plural”, remarca.

La família nuclear, formada per pare, mare i 1,2 fills, ha perdut la seua hegemonia i ara conviu amb un model d’estructura familiar postnuclear, caracteritzada per una pluralitat de situacions que van des de la mare fadrina fins a matrimonis homosexuals, famílies reestructurades després d’un divorci o parelles de fet. “Ens trobem amb models que coexisteixen simultàniament i ja no amb un únic model hegemònic o dominant com succeïa en el passat amb la família extensa, de la qual procedeixen les generacions dels nostres iaios”, afegeix Beltrán.

“Béns escassos”

A més, amb la disminució de les taxes de natalitat els fills “es converteixen en béns escassos i, com a béns escassos, pateixen l’efecte de la sobreprotecció”. Dir que els xiquets són ‘els reis de la casa’ “és més que una metàfora, obeïx a una descripció quasi real”, en opinió d’aquest professor i doctor en Filosofia.

En aquest sentit, la psicòloga Ana Tur explica que de xicotets els fills en moltes ocasions “reben en excés, els donem més del que necessiten i arriba un moment en què no sabem com controlar eixe ‘més’”. La professora del Departament de Psicologia Bàsica de la UV i directora del Màster en Psicologia i Gestió Familiar d’aquesta entitat acadèmica, parla de diferents estils educatius que coexisteixen en l’actualitat. Per una banda, hi ha famílies que són “més autoritàries”, les normes estan imposades i procedeixen dels pares cap als fills, és a dir, “és una relació unidireccional, els fills han d’acceptar el que els pares diuen”, explica.

Front a aquest tipus de família més tradicional del que venim, està la família més permissiva, més negligent, que deixa fer. “No li preocupa molt el que fan els fills i tampoc vol que li molesten massa”, matisa Tur. En aquestos casos, la permissivitat i la negligència van acompanyades d’afecte però també “d’absència de normes i de certa incoherència”.

“Els fills es converteixen en béns escassos i, com a béns escassos, pateixen l’efecte de la sobreprotecció”, diu José Beltrán

El tercer model és el de la família “autoritzada” i “més competent”, també denominada democràtica, que es basa principalment en el suport i l’afecte, així com en les normes, que donen “seguretat i criteris”, apunta la professora. Quan els fills són xicotets, la disciplina ha de vindre del pare i de la mare cap al fill, però a mesura que van creixent, els pares han de començar a consensuar. Ahí entra la negociació però ben entesa, negociar el que es pot negociar. “De forma progressiva cada vegada negociem més. En l’adolescència el factor de negociació és molt més ampli perquè els fills el que volen és anar guanyant llibertat”, relata Tur.

Les dificultats de l’adolescència. Foto: CdePaz.

La professora afirma que els xiquets, des de ben xicotets, “necessiten sentir que els pares els entenen i els escolten” i destaca que “en l’educació hi ha dos pilars fonamentals, el recolzament i l’afecte per un costat, i els criteris i la norma per un altre”. “Un sense altre està coix”, assevera. L’estil educatiu que prima en l’actualitat? “Hi ha una amalgama”, respon.

La psicòloga Belén Mora, responsable del programa de Prevenció i Suport a Menors i Famílies en Risc d’Exclusió Social de l’Associació de Voluntaris d’Acolliment Familiar (AVAF), assenyala les conseqüències negatives de l’estil punitiu i autoritari perquè no deixa possibilitat a l’argumentació i es basa en la imposició. Mora defèn l’estil “democràtic i assertiu” en què les decisions es consensuen entre pares i fills perquè afavoreix l’autonomia i l’autoestima dels xiquets. Hi ha hagut un “canvi important” perquè la tendència dels pares és a fer un “triatge” amb l’educació que han rebut, remarca.

Tasca insubstituïble

Per altra banda, Ana Tur considera que la família de hui “s’ha de plantejar moltes coses; no podem cedir l’educació dels nostres fills a ningú” perquè en esta labor, els pares i les mares “som insustituïbles; som els pilars fonamentals”. De fet, en la tasca educativa es dóna en aquestos moments una diversificació de funcions entre la família i l’escola, assevera Beltrán, autor de diverses investigacions sobre sociologia de l’educació. “Abans les famílies criaven els fills però també els educaven però arriba un moment en què la família, per necessitats d’un sistema de treball determinat, acaba delegant eixa responsabilitat fonamentalment en l’escola i es reserva l’espai de socialització i manteniment dels afectes”.

“En l’educació hi ha dos pilars fonamentals: el recolzament i l’afecte per un costat, i els criteris i la norma per un altre”, relata Ana Tur

A més, han irromput una sèrie d’elements de socialització com són els mitjans de comunicació, l’accés a Internet, les xarxes socials i els mòbils, que competeixen amb l’escola i que constitueixen “una invitació contínua a la distracció”, assenyala Beltrán. Quan els pares perden el control del seu accés, resten als xiquets temps de qualitat per a compartir amb “algú real”, lamenten les psicòlogues.

Jugant a rugby. Foto: Federico Ratier.

Què passa amb la disciplina? Ha canviat el que s’entén per disciplina en les últimes dècades? Beltrán defèn la disciplina com un element que serveix per a vehicular el nostre comportament i que continua sent important en les relacions entre pares i fills, entesa “no en un sentit negatiu, de castic, sinó d’ordenament i regulació dels comportaments i d’assumpció de responsabilitats”. En aquest sentit, Mora considera que la manera d’aplicar la disciplina ha canviat però “el que sempre ha d’haver són normes i límits”. Tur apunta que ara els mètodes “són més complexos, abans era més fàcil perquè es pegava un crit i eixe crit produïa efecte”.

La negociació va guanyant terreny en la vida familiar perquè els xiquets “tenen la finestra oberta al móni, per tant, no van a consentir determinats mecanismes de poder o imposició”, explica el sociòleg. El concepte de respecte als progenitors també ha canviat precisament perquè la socialització “també és diferent” i la família “ja no ocupa un primer pla” en aquest procés, continua Beltrán. Belén Mora remarca que en l’actualitat no es respecta menys els pares el que passa és que eixe respecte “no s’exigeix de la mateixa manera”. “Abans sí, es tenia respecte, i a vegades por també”, matisa.

Què pensen els pares i mares?

Els pares actuals opinen que la relació entre progenitors i fills és “més estreta” que la que han viscut en la seua infantesa i estan “molt més implicats en tots els aspectes” encara que de vegades cauen en la “sobreprotecció”, considera Eva, de 38 anys i mare d’una xiqueta de quatre i un xiquet de dos anys.

Carmen, amb 39 anys i un fill de dos anys, observa com a principal diferència el canvi de rol d’ambdós progenitors. “Quan jo era xicoteta tot depenia de la mare, ella s’ocupava d’atendre’ns, d’escolaritzar-nos, de realitzar les tasques de la llar i de treballar fóra de casa mentres que ara es tendeix a repartir el treball familiar”, assevera.

Fran, de 35 anys, és un d’eixos pares que intenta estar molt més present del que va estar el seu. “Faig coses que no feia mon pare: banye el meu fill, li done el sopar, el duc al parc, jugue amb ell…”, remarca.

Per la seua banda, Elia, amb dos fills de 38 i 35 anys i tres néts, també incideix en el paper actual de la figura paterna, que està més pendent que estava aleshores. “El meu fill menut fa tot el que ha de fer com si fóra la mare”.

Amparo, mare de quatre filles i iaia de set néts, diu que ara “les mares treballen, nosaltres ens quedàvem a casa, per la qual cosa els xiquets rebien tota l’atenció”. “Actualment tenen moltes comoditats i moltes més coses perquè els pares els consenten més per a compensar que no estan amb ells”, lamenta.

http://nonada.es/2013/04/els-reis-de-la-casa-de-lautoritarisme-a-la-negociacio.html