Tota professió necessita gent inoxidable

Us confessaré que en un principi la finalitat d’aquest article era explicar-vos el funcionament d’una UEC (unitat d’escolarització compartida), però després de parlar amb l’equip professional que forma la UEC del centre Martí Codolar he canviat d’opinió. Us presentaré aquests professionals i la seva tasca diària, i desitjo poder transmetre-us amb el redactat la seva vocació, amabilitat i fortalesa.

Situem-nos. Les UEC tenen la finalitat de garantir l’atenció educativa necessària a l’alumnat amb necessitats educatives especials derivades de la inadaptació al medi escolar als centres que imparteixen educació secundària obligatòria. Estan especialitzades en l’atenció a joves amb risc de marginació, trets d’inadaptació social i conductes agressives, predelictives o altres de naturalesa similar.

Parlem amb la Chelo, directora de la UEC Martí Codolar, i l’Antonio, educador social del Centre Juvenil Martí Codolar i de la Fundació Els Tres Turons de Barcelona.

Parlem una mica de tot abans de començar l’entrevista, i entre altres coses ens diuen:

Chelo: Quan vaig acceptar el càrrec de directora vaig pensar que no hi duraria més d’un any, ara ja porto quatre. El primer curs vaig sentir que començava asseguda al Dragon Khan i arribava a final de curs en un AVE. Les hores a la UEC són intenses i passen molt ràpid. Amb perspectiva, veus que la UEC és un projecte molt engrescador, on cada dia és diferent, on els reptes personals i professionals són la ordre del dia i quedes finalment captivitat pels joves i pel projecte en sí.

El perfil d’educador d’una UEC està molt pensat. Ha de ser una persona molt estable emocionalment i que garanteixi poder fer un bon acompanyament personal al jove.

Antonio: El que es viu aquí no s’entén gaire bé a fora. Tenim nois i noies de diferents instituts que, a més, ja ho han provat tot, però malgrat això creiem en ells. El missatge que els transmetem és: «Hi ha alguna cosa en tu que t’ajudarà a sortir-te’n».

Quina diferència hi ha entre una UEC i un institut convencional?

Chelo: La diferència amb un institut convencional és que la UEC imparteix matèries teòriques i instrumentals (matemàtiques, socials, llengua, etc.) juntament amb tallers pràctics. Aquesta última és la part més engrescadora per als joves. Tenim molts tallers generalistes, com ara un tastet d’oficis, electricitat, perruqueria, arts gràfiques, serralleria, etc. Tots han de passar per tots.

Però el més important és que gràcies a la ràtio educador/jove ens és possible treballar molt l’acompanyament personalitzat intentant ajudar al jove en la seva maduració i creixement personal.

El treball amb l’equip educatiu, la coordinació de tota la xarxa i el treball conjunt amb la família és de vital importància.

Quin és el perfil de l’alumne?

Chelo i Antonio: joves entre 14 i 16 anys derivats de qualsevol institut de Barcelona. Sovint els joves mostren desmotivació i apatia per l’àmbit escolar. El seu rendiment acadèmic ha minvat i cal recuperar les àrees cognitives bàsiques, així com la seva autoestima i motivació personal.

El perfil està canviant: abans els nois patien desajustos de comportament, ara també pateixen trastorns mentals, consum de tòxics i actituds delictives.

L’atenció i intervenció psicològica i/ o psiquiàtrica (SAIPP) és en molts casos necessària.

Són situacions difícils. Tot i que és la vostra professió, la feina diària arriba a afectar-vos alguna vegada anímicament?

Antonio: Tenim molta vocació. Podria dir-te que surto malament de la feina una vegada cada tres mesos. Però, més que dolgut, marxo pensant com solucionar el conflicte que he viscut i com afrontar el problema en una altra ocasió. Hi ha hagut professionals que han treballat amb nosaltres i que han decidit que no ho podien portar i ho han deixat, però jo, per exemple, no podria treballar en una fàbrica, ho dic per experiència. Tothom té els seus límits; potser jo mateix també en tinc i algun dia m’arribaran. Per estar a la UEC cal una dosi d’entrega i acollida incondicional.

Al cap del temps sentiu que rebeu algun agraïment?

Chelo: Sí, és el que omple. Per això hi ha també el seguiment. Sovint els nois que han estudiat a la UEC retornen amb la única intenció de saludar-nos i explicar-nos com els hi va la vida. Que continuïn enrecordant-se de nosaltres és sempre una gran satisfacció. Al fer seguiment pots comprovar com alguns s’han incorporat a l’educació reglada, cursant amb èxit un grau mig , o inclús ja estan dintre del mercat laboral. Aquest curs fins i tot un jove ha realitzat un voluntariat al casal d’ estiu dintre del mateix centre Martí Codolar.

Heu d’estar molt motivats, però també molt formats, per treballar a la UEC, no és cert?

Antonio: Treballar amb adolescents i joves em va obligar a estudiar moltes coses: justícia de menors, fracàs escolar, maltractaments, abusos sexuals, trastorn mental, infància, adolescència, bandes (una altra realitat social que potser acabarà en un problema greu).

Chelo: Imparteixo les classes, però no sé de tot. En dono un tastet i moltes vegades aprenc amb els alumnes.

És difícil la relació entre els alumnes?

Antonio: El grup és complicat. Es pressionen els uns als altres. Parlar amb un noi a soles és una cosa, però en grup n’és una altra. El bullying es dóna molt. De fet, s’hi dóna de tot, com a qualsevol lloc, però la pressió del grup és molt important.

Chelo: La prevenció és molt important, i tenir recursos per aturar els problemes també, com ara amb la broma, la ironia, l’afecte, entre altres, segons la situació. Cal veure venir el conflicte perquè es dóna a diari, tant entre ells com amb els educadors o tots dos.

Quins factors de l’entorn poden pertorbar la vostra feina? 

Antonio: Nosaltres lluitem a l’aula perquè els nois no diguin insults, i engeguen la tele i veuen persones que guanyen diners fent això. Quan jo era jove, si veia una persona lletja no deia res; avui dia no tenen autocontrol, diuen el que volen i quan volen, el mateix que es veu als debats televisius. No tots els joves que miren la tele ho fan, però sí els que no tenen referents familiars. La família és la base, tot i que de vegades sembla una cosa i després és una altra, tenen una dinàmica familiar desestructurada o poc sana. Altres factors són el barri, la gent que coneixes, etc.

Com us afecta la crisi?

Antonio: Treballem amb molts nois que ja presenten una precarietat important, el 80 %. Amb la crisi pot augmentar el nombre de casos, però també la gravetat. A més, si ja són nois desmotivats, doncs ara ho seran més.

Chelo: Els nois que acaben els estudis a la UEC ara són a casa sense fer res perquè tampoc no hi ha feina. Si els seus pares estan a l’atur costa més engrescar-los per continuar estudiant ja que diuen no trobar sentit si després no trobes feina.

Antonio: Quedar-se sense feina fa que al cap d’un any l’autoestima estigui tocada, que la dinàmica de la família canviï i que el noi es vagi impregnant del comportament que veu a casa seva. També hi ha nois amb més capacitat de resiliència, però encara no veiem el pitjor de la crisi.

Quina és la millor manera d’exercir la vostra professió?

Antonio: Quan t’agredeixen verbalment o fins i tot físicament, cal que sàpigues controlar-te, és primordial no respondre amb la mateixa actitud. La resposta ha de ser sense crits, sense insults, sense desqualificacions, perquè vegin que no t’enfonses. Això ells no ho han tingut mai, Això ells no ho han tingut mai, perquè la família i l’entorn no sempre han estat afavoridors. Cada professió necessita gent inoxidable a la seva especialitat. Hi ha moltes frustracions, però també es donen resultats, i quan veus que algú tira endavant no té preu. Si no toleres això, no vinguis aquí a treballar; el que aquí s’escolta i es rep és inexplicable.

Parlem de l’escola inclusiva.

Antonio: Les UEC han estat molt criticades. Jo he estat el primer a fer-ho. Els professors tenen una ratio de joves molt gran, i no sempre disposen del temps necessari per afrontar situacions tan límits, ja que han de repartir els minuts amb més alumnes per aula. No poden arribar a tot. El seu objectiu és impartir la seva especialitat, però aquests nois no els ho deixen fer.

La UEC ofereix un entorn més terapèutic i la clau és l’acompanyament individualitzat.

S’ha donat el cas que algun noi que hagi assistit a la UEC s’hagi reincorporat al sistema amb èxit? 

Chelo: Seria ideal. La fe de la compartida és que tots puguin tornar en algun moment a l’institut, però la realitat és una altra. Aquest curs ha estat un èxit: tres dels alumnes han fet una assignatura compartida, un dia a la setmana. Caldria que l’alumne es reincorporés, que s’incorporés a l’institut en un nivell acadèmic que li correspongués per poder dur el ritme de la classe. Molts no saben escriure ni saben les taules de multiplicar a 14 anys. Tot i això, el problema principal no és aquest, sinó l’actitud; no pensen el que fan, i això comporta una ansietat i una inquietud contínues. La incidència que les UEC poden tenir en aquests nois és més elevada que en un institut.

Una conclusió.

Malgrat la conflictivitat que poden arribar a presentar els alumnes quan vénen a la UEC, ells mateixos veuen algun avantatge en el canvi; si no, no vindrien. S’hi senten còmodes, tot i que quan són aquí la «lien», fins i tot t’amenacen; però valoren el que els oferim i nosaltres els valorem a ells.

Moltes gràcies pel vostre temps, i molta energia i sort.

http://bloc.edubcn.cat/2012/10/tota-professio-necessita-gent-inoxidable/