Contes
El Ball de
Diables de Ribes edita el conte infantil "1,2,3 Patapam"
Es tracta d'un conte de Festa Major amb uns
protagonistes molt especials
Ball de Diables de Ribes Festa Major de
Ribes Festa Major de Sant Pau Literatura infantil Rosa Antolín Sant Pere de
Ribes
Un conte no només per a nens, 1,2,3 Patapam
ha nascut per romandre en l’imaginari tradicional de Ribes. El Ball de Diables
de Ribes publica aquest llibre, ideat en conjunt per la colla, amb fantàstiques
il·lustracions de Jordi Inglada i el text original de Clàudia Raventòs, per
divulgar un ball arrelat des de 1882 a Ribes, que continua creixent i la Festa
Major de Sant Pau, el 25 de gener.
La història comença amb l’arribada dels
nous tabals tradicionals de la colla, per substituir als ja cansats i vells,
que esperen amb curiositat als nous membres, amb la certesa que vindran per estar
a l’alçada de les circumstancies, doncs la Festa Major de Sant Pau és a un pas
d’arribar. Quina sorpresa! O no! O si! Si en voleu més l’haureu de llegir....
La redacció ha estat revisada i orientada
per la psicopedagoga Rosa Antolín, per donar garantia d’un contingut, que a més
d’ engrescar per a la lectura o la
fantasia, que desprenen els estris animats del Ball de Diables de Ribes, tenen
un vessant didàctic i pedagògic acurat. Per un costat, el rerefons de la història
d’un dels nous tabals, desplaçat, que gràcies a la mediació i al suport d’una
maça, s’enforteix al costat del grup. I per un altre, en les darreres pàgines
del llibre hi ha una relació de tots els estris i elements del Ball de Diables,
rigorosament il·lustrats i amb les corresponents explicacions, perquè després els més petits els puguin
identificar en la propera Festa Major.
Un projecte que s’ha anat forjant des de fa
més de dos anys, fins arribar a la seva recent edició. Surt a la venda aquest
cap de setmana 14 i 15 a la Fira de Nadal de Ribes, amb un preu especial de
fira i amb bosses de roba amb el tabal protagonista, quaderns d’activitat per
pintar i un especial concurs. També es pot aconseguir el conte a travès del web
(http://wwwballdediablesderibes.cat/)
de la colla.
Aquest projecte és també solidari perquè
destinarà part dels guanys a una associació d’ajut a la infància. A més de
preparar activitats per a escoles i entitats.
La Festa Major de Sant Pau, inclosa al
Catàleg del Patrimoni Festiu de Catalunya i el Ball de Diables de Ribes són l’
argument. Els protagonistes són els estris.
La reina de
Gizeh per Teresa Costa-Gramunt
En la ben cuidada col·lecció per a lectors
joves El jardí secret de Viena, acaba de publicar-se La reina de Gizeh, de
Maria Carme Roca. Ben escrit, marca de la casa de la seva autora, el text
s’acompanya de les il·lustracions magnífiques de Laura Borràs Dalmau, i convida
a ser llegit a partir dels 9 anys, que és l’edat que té la Yasmin, la jove
protagonista d’aquesta història de misteri: el robatori d’una reproducció de la
barca de Keops a La reina de Gizeh, un petit basar familiar situat davant d’un
hotel de moltes estrelles a la població de Gizeh, on a uns pocs quilòmetres hi
ha la més gran necròpolis de l’Antic Egipte, considerada ja des de l’època dels
grecs una de les set meravelles del món conegut fins aleshores.
A través de nou capítols, la narració de
Maria Carme Roca, que manté l’enjòlit fins al final del relat, té l’habilitat
de situar els lectors joves i curiosos de la història en un escenari del moment
actual, però que remet a una cultura de solera que pel cap baix té 2500 anys
d’història abans de Crist, que és l’època en què cal situar la construcció de
la piràmide de Keops, de Kefren i Micerí, sense oblidar, qui podria per la
impressió que ocasiona la seva contemplació, la famosa Gran Esfinx. Però en
aquest immens complex monumental hi ha també les piràmides anomenades de les
Reines, i d’aquí deu venir el nom del basar, La reina de Gizeh, i que alhora fa
referència a qui va ser mestressa de la botiga, la mare de la Yasmin, que va
morir molt jove. És per aquest motiu que el basar ara està regentat per
l’Ibrahim, el germà gran de la Yasmin, ja que el pare treballa fora de Gizeh, i
la família, que viu al pis de dalt de la botiga, és a cura de l’àvia de la
nena.
La botiga no acaba de rutllar, ha patit un
robatori i en un moment donat desapareix la gata Bastet, que porta el nom de la
deessa Bastet, la deessa de l’alegria que té el cos de dona i el cap de gat. És
la figureta preferida de la Yasmin, que estima molt la seva gata, com estima
molt les figuretes dels antics déus egipcis, una reproducció dels quals són en
un prestatge de la botiga i que ella, a l’hora de treure’ls la pols, canvia de
lloc segons els precs silenciosos que els adreça, «tot depenia del que havien
de fer». De manera que segons les necessitats els col·loca en un lloc central i
cuidant que Osiris, per exemple, no sigui al costat de Seth, ja que la història
el fa ser un mal germà, tant que va fer assassinar Osiris.
A La reina de Gizeh s’hi pot llegir una
història de misteri que la Yasmin no podrà resoldre sola, sense l’ajut dels
seus amics i sense la «protecció» dels antics déus egipcis, cadascun en la seva
especialitat (la deessa Maat, per exemple, és invocada quan la nena reclama
justícia), així com sense el fil conductor en què es convertirà la gata Bastet,
que ajudarà la colla de cinc jovenets batejada amb el nom dels Cinc Estrelles a
resoldre l’enigma del robatori de la barca de Keops.
Però a La reina de Gizeh, de Maria Carme
Roca, la travessen altres fils argumentals de caire moral, com són el mal que
poden fer els prejudicis i el despit, causes no només d’un malestar emocional
per a qui els pateix, sinó que són font d’actuacions malèvoles com les que
provoquen el robatori de la barca de Keops, que el negoci vagi malament per mor
d’enraonies infundades, i que tothom sospiti de tothom, que tothom cregui que
tots són lladres.
Finalment, i gràcies als treballs
d’investigació realitzats per la colla de joves que busquen per damunt de tot
la «veritat», s’aniran desfent els mal entesos. ¿Hi han ajudat, les petites
figures dels déus antics cada vegada que han estat invocats per la Yasmin,
d’altra banda una bona musulmana que resa cada dia cinc vegades en companyia de
la seva àvia? Acompanyats de l’acció decidida de la colla dels Cinc Estrelles,
els déus «han ajudat» perquè se n’han invocat les forces que els identifiquen.
I com si fossin «una família» propera, tal com ho viu la Yasmin en la seva
imaginació creativa, sembla ben poètic dir: «Tia Hathor, filla de Ra, deessa de
l’amor, fes que l’Ibrahim trobi nòvia, una de maca, bona i eixerida». El
politeisme se sosté sobre l’experiència que té l’ésser humà d’un univers
totalment viu. Som a l’era del mòbil i d’internet. Però les forces i les
manifestacions de la vida que ens mouen són les mateixes, els posem el nom que
els posem.
Pares i mares,
ídols infantils
Ni esportistes ni famosos: per a quatre de
cada deu infants, els seus ídols són els seus pares
El 39% de les criatures menors de vuit anys
considera que els seus pares són els seus principals ídols, les figures que més
admiren i als que més els agradaria assemblar-se. Així es desprèn d'una
consulta duta a terme per Lingokids –plataforma digital especialitzada en
l'aprenentatge d'anglès en edats primerenques– a una mostra de 200 famílies de
tot Espanya amb fills de fins a vuit anys.
Segons aquesta enquesta, pares i mares
continuen sent, els referents aspiracionals dels més petits, tot i la
influència creixent que exerceixen en ells els continguts audiovisuals, sigui a
través de la televisió o de plataformes com YouTube, a la qual accedeixen des
de tablets i smartphones.
Per darrere dels progenitors se situen els
esportistes com Sergio Ramos, que són elegits com a principals ídols per un 30%
dels consultats, seguits a certa distància per cantants com Camila Cabello, amb
un 15%, youtubers com Ryan ToysReview, amb un 9%, o activistes socials com
Greta Thunberg, amb un 6%.
Consultats sobre les seves preferències pel
que fa a com ocupar els seus moments d'oci, els nens espanyols prioritzen també
l'opció de realitzar activitats en família (43%) a altres opcions com la
pràctica d'algun esport (30%) o jugar a ser un cantant (14%) o un youtuber
(9%).
Pel que fa als seus jocs o joguines
preferits, la consulta no destapa massa sorpreses: el 37% dels enquestats van
mostrar la seva preferència pels dispositius electrònics com tablets o consoles
de joc. Novament, els esports es col·loquen en segona posició, amb pilotes,
patins o bicicletes escollits per un 25%. Els segueixen els instruments
musicals o kits de manualitats, amb un 21%. Un 14% trien jocs educatius com
puzles o llibres, i un 3% es decanten per jocs de caràcter científic.
Molts pares d'ara s'esforcen per adoptar una posició d'igualtat en
contraposició a l'autoritarisme d'altres èpoques
"La relació entre pares i fills ha
canviat enormement pel que fa a generacions anteriors. Molts pares d'ara
s'esforcen per adoptar una posició d'igualtat en contraposició a
l'autoritarisme d'altres èpoques. Volen que els seus fills els percebin com a
amics, estan molt pendents d'ells, de les seves coses, de què els preocupa,
volen fer-los viure experiències que complementin la seva formació i els
enriqueixin com a persones. I això, d'alguna manera, es percep en els resultats
d'aquesta consulta, que mostren uns fills encantats d'estar amb els seus pares
i que volen ser com ells", sosté la Dra. Suzanne Barchers, directora
de el consell educatiu de Lingokids.
D'altra banda, l'experta subratlla també
una certa obsessió per ser els pares perfectes, àvids sempre d'informació per
poder exercir el seu paper de progenitor amb la màxima seguretat. Per això,
afirma, "van constantment a fonts fiables per trobar pautes amb què
guiar-se a l'hora d'abordar l'educació dels seus fills".
Recepta per ser
un referent: confia i deixa ser per Raquel Font
L’èxit educatiu, més enllà de tecnologies i
innovacions, demana que s’estableixi un vincle significatiu entre mestre i
alumne. Sense vincle no hi ha aprenentatge
Qui no recorda algun mestre que el va
marcar positivament? Segurament el recordem no tant pel que ens va ensenyar
sinó per com ensenyava, per com ens tractava, en definitiva, per la relació que
hi vam establir, perquè ens mirava i ens reconeixia com a persones en la nostra
singularitat.
I és que “educar fonamentalment és un
acte de relació”, assegura el psicòleg Joan Quintana, codirector de
l’Institut Relacional a Barcelona. Per això recordem aquell mestre que confiava
en nosaltres, que ens donava seguretat i que ens feia sentir que valíem,
segurament més del que nosaltres mateixos pensàvem.
Quintana, que és l’autor del llibre
'Educació relacional. Deu claus per a un pedagogia del reconeixement' (Fundació
SM), lamenta que actualment molta part del que s’engloba en la innovació, amb
noves tecnologies i noves metodologies didàctiques, només serveix per seguir
fent el mateix que es feia, i recalca que realment és el vincle entre mestre i
alumne el que continua sent essencial, perquè “sense un vincle significatiu
no hi ha aprenentatges significatius”.
En la mateixa línia, Louis Cozolino, autor
de 'La enseñanza basada en el apego' (Desclée De Brouwer), explica en el seu
llibre que la capacitat de l’alumne per aprendre està molt directament
relacionada amb la qualitat del vincle no només amb els seus professors sinó
també amb els seus companys. Cal un vincle segur per garantir el benestar
general de l’infant i per millorar la motivació, regular l’ansietat i afavorir
la neuroplasticitat, és a dir, la capacitat que té el cervell de canviar
gràcies a l’aprenentatge.
AUTORITAT AMB RESPECTE I COHERÈNCIA
Deia Carles Capdevila en l’article
Acompanyar, estimar i ser-hi, publicat a l’ARA el 16 de juliol del 2016: “Com
que hem vingut aquí a relacionar-nos, l’educació és l’art i ofici sublim
d’aprendre’n mentre s’ensenya, i d’ensenyar-ne mentre s’aprèn”. Partint
d’aquesta premissa, “s’ha de trencar definitivament aquesta relació
d’autoritat del coneixement que només té el pare o el mestre i hi ha d’haver un
diàleg molt més fluid”, assegura Joan Quintana. El respecte és fonamental.
“La relació es regula des del respecte, no a partir de l’exercici de
l’autoritat del personatge que ostenta el poder i el coneixement”, explica.
I això és aplicable tant als mestres com als pares.
Per a Quintana, “el reconeixement és una
dansa entre l’amor i els límits”. No es tracta de deixar que els nanos
facin només el que vulguin, perquè necessiten límits per sentir-se segurs i
també els serveix per comprovar que els prestem atenció i ens interessen.
Qui educa és la tribu
Cruz Pérez és catedràtic de la
Universitat de València, editor del llibre de Louis Cozolino 'La enseñanza
basada en el apego' (Ed. Desclée De Brouwer), i parla de com el cervell ha
evolucionat a nivell social seguint la teoria de la selecció natural de Darwin,
és a dir, “qui millor es relaciona més possibilitats té de sobreviure”. Segons
Cruz Pérez, abans qui educava era la tribu i “a partir de la Revolució
Industrial es van crear uns mètodes amb uns estàndards educatius amb proves que
s’havien de superar i que qui no les aprova no passa”. Una manera de fer,
alerta el professor de teoria de l’educació, que encara és vigent. És per això
que Cozolino, en el seu llibre, proposa tornar a l’educació basada en el
vincle, primer amb la mare però també amb l’entorn més pròxim. I aquest vincle
-reclama el psicòleg Cozolino- s’hauria de traslladar a les aules per fer-les
més humanes, més accessibles i atentes als alumnes amb més necessitats.
Cristina Ribot és professora de cicles en
un institut i veu com molts alumnes li arriben amb una gran falta de confiança.
N’hi ha que senten que no valen per als estudis o que venen de batxillerat, on
no se n’han sortit. És per això que considera que els tutors poden jugar un
paper molt important establint un vincle que els doni seguretat. En el seu
institut ho potencien, per exemple, procurant que tinguin el mateix tutor
durant els dos anys que dura el cicle.
EN LA FAMÍLIA
Òbviament el vincle és molt important amb
els mestres però també amb els pares. Andrea Zambrano, cofundadora del projecte
i coautora d’'Educar es emocionar' (Ed. Paidós) amb M.Ángeles Jové, també creu
que s’ha de prioritzar la relació en l’àmbit familiar. Lamenta que, a vegades,
pares i mares donem massa importància a qüestions quotidianes com que no
tinguin una enrabiada, que s’acabin la verdura o que recullin les joguines,
però ens oblidem de tenir cura de la relació amb ells, que en realitat és la
via d’accés per connectar-hi i la manera de poder influir-hi. Així, Andrea
Zambrano avisa que “potser amb esbroncades, crits o amenaces acabem aconseguint
el que volem en aquell moment, però no a llarg termini, ja que l’únic que
realment estem fent és carregar-nos el vincle”.
El
vincle entre pares i fills és la via d’accés per connectar amb la canalla i la
manera de poder influir-hi
Precisament en les formacions del projecte
Educar és Emocionar ofereixen eines i habilitats per tenir cura d’aquest vincle
amb els fills i per connectar millor amb ells. Zambrano considera que s’ha de
començar a establir aquest vincle amb els fills des del naixement i que ha de
ser un vincle amorós, perquè en aquell moment la influència és pràcticament
total i es construeixen els fonaments de la relació: “La manera en què es
vincula amb la mare i el pare és la manera en què la criatura aprèn
inconscientment a vincular-se a la seva vida”. Precisament per això recomana
anar amb molt de compte amb quina mena de missatges els donem, perquè “hi ha
moltes violències invisibles de què no som conscients”, com infravalorar-los,
dir-los que són uns pesats, no tenir en compte els seus problemes o dir-los que
no n’hi ha per tant quan ells consideren que tenen un problema important. En
canvi, quan establim un vincle amorós, la comunicació millora, no hi ha tant
conflicte i es genera més harmonia en les relacions. A més, afegeix Zambrano,
aquest vincle ajuda l’infant a conèixer-se millor, i si posem el focus en el
que fa bé en comptes de fer-ho en les seves mancances, això els empodera.
EDUCAR AMB CONSCIÈNCIA
Marta Butjosa és professora d’institut i
terapeuta Gestalt. Acaba de publicar ' Educar amb consciència' (Boira
Editorial) i és del parer que és fonamental “prendre consciència de quina mena
de pare o mare volem ser, i això només es pot fer si ens coneixem una mica”.
Assegura que “abans de tenir un fill molt poques persones es plantegen quin
tipus de pare o mare volen ser, quina relació tenen amb els seus pares o quina
relació tenen amb la seva parella”. Si tot això no ens ho plantegem, normalment
el que fem és reproduir el que hem viscut com a fills i repetir patrons, perquè
no tenim altres models. I en el cas que vulguem trencar amb el que vam viure de
petits, afegeix Butjosa, “comencem a buscar de manera desesperada altres
maneres de fer sense una reflexió serena i acabem anant d’una banda a l’altra
sense saber ben bé què estem fent”.
Seguretat i confiança
“La seguretat és la sensació d’estar
acompanyat, que si m’equivoco podem buscar junts una alternativa, que no em
sento perseguit, que no em miren només per avaluar-me sinó per acompanyar-me,
que entenen que jo soc jo i no el que l’altre vol”, explica el psicòleg Joan
Quintana. Aquest enfocament, tot i que queda molt camí per recórrer, ja està molt
present en molts projectes pedagògics. A l’Institut Relacional que Quintana
dirigeix estan fent un estudi que encara no s’ha publicat sobre com ens fan
sentir els nostres referents com a persones. Els enquestats majoritàriament
donen dues respostes: “Em fa sentir confiat i segur” i “Em permet poder ser”.
Quintana assegura que la qüestió fonamental és legitimar l’altre com és, no com
algú que ha de complir un currículum o ser d’una determinada manera perquè si
no no compleix les meves expectatives com a pare o mare. I justament per això
cal fer-los sentir segurs i deixar-los ser.
“Recomano
cridar” per Francesc Orteu
Núria Busquet Molist és escriptora,
traductora i mare de la Marina, l’Oriol i l’Emma, d’11 i 9 anys els dos últims.
Publica ‘El colós’ de Sylvia Plath (Eumo), XV Premi Jordi Domènech de traducció
de poesia. També és autora de ‘Zona zero’ (La Breu)
El pare de Sylvia Plath és fonamental en la
seva poesia i aquesta figura paterna es va fusionant amb la del marit. Tots dos
eren homes alts, foscos, impressionants, amenaçadors. La feien sentir petita.
Veies així el teu pare?
També va ser una figura quasi mítica, algú
que admires i que no pots abastar. Mentre que la mare era propera, quotidiana.
Al fer-te gran aquesta sensació s’esvaeix i els veus com són, amb grandeses i
petiteses. Com tu.
I com et veuen els fills?
Com la figura quotidiana que és allà.
Sempre venen a consultar-me les coses que els passen o a plorar quan tenen un
problema. D’una banda m’agrada, però de l’altra, ho confesso, hi ha dies que
voldria ser un ésser menys humà que puguin admirar.
Et pesa ser mare?
La maternitat suposa un llast i això s’ha
d’acceptar sense sentir-se malament. Has d’aprendre a compaginar tenir fills
amb ser algú més enllà d’una mare. Tu pots estar preparada, però qui no ho està
és la societat. Encara avui, o sobretot avui, se’ns demana que fem una cosa o
l’altra. I si fer-les totes dues et porta a l’esgotament, la depressió o
l’angoixa, és culpa teva per haver gosat no triar.
Quina mena de mare va ser Plath?
Era una nord-americana criada durant els
anys quaranta i cinquanta. La figura de l’esposa i mare era fonamental. Però
vivia aquesta necessitat com un fre. Ella desitjava viatjar, escriure. Aquesta
dualitat la feia patir.
I es casa amb el també poeta Ted Hughes.
Eren dos personatges molt particulars i
complexos. Tenien una relació molt dependent. Eren apassionats, estimaven la
poesia, tenien una part interior molt fosca. Es passaven el dia junts,
treballaven junts, bàsicament eren una mateixa cosa, i l’arribada dels fills va
destarotar aquest muntatge. Plath viu la maternitat amb una felicitat
inusitada. La foscor es fa llum i té poemes preciosos sobre la filla. Va
florir. En canvi, ell fa el contrari. La seva relació, que es basava en un
Hughes poderós i amo de casa, va canviar. Ella s’hi esforçava però l’arribada
del segon fill no ajuda. Ell li és infidel, ella ho descobreix i s’obre la
caixa dels trons.
Com pot suïcidar-se una mare amb fills
petits?
Jo l’entenc, molt. I totes les mares poden
entendre com s’ha de sentir una mare portada al límit. Una altra cosa és que
estiguem prou malament per fer-ho. Plath es queda sola amb un nen de sis mesos
i una nena de dos anys, i sent que el seu projecte de vida ha quedat
destrossat. És hiperperfeccionista, amb tendència a exagerar-ho tot, amb greus
conflictes psicològics. Tot és molt humiliant per a ella.
Quina història tan trista.
Tenia només trenta anys. A la vida, quan en
tens uns quants més, saps que tot passa, que els mals moments se’n van si saps
actuar-hi. O que de vegades només cal anar fent i esperar que passi la
tempesta. Jo recomano molt cridar, queixar-se, fer visible el malestar. Això
ella ho va fer meravellosament bé en els poemes. Ara, li va faltar unir-se a
altres com ella i lluitar. Hauria necessitat més amigues de veritat.
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada
Si voleu participar, deixeu la vostra aportació i la recollirem, animeu-vos.