2. La mare que no sabia parlar

Sara Palma

Als 7 anys la seva mare la va abandonar. La recorda. No es va acomiadar.

Als 17 anys en Miguel la va prenyar. Té 20 anys més que ella. La fuga va posar punt i final a una joventut, més o menys feliç, en un centre de Terrassa. Poc després arribarien tres fills més.

L’Adelita sempre porta uns texans i una samarreta gris amb uns brodats una mica descosits. És molt prima, sembla que no hagi passat la pubertat, amb prou feines té pits. Parla molt ràpid, es deixa paraules i algunes les diu a la seva manera. És una de les úniques coses que ha heretat de la seva mare. Ara té 27 anys.

L’Adelita i el Miguel viuen amb els fills a la mateixa avinguda on hi ha el centre residencial d’acció educativa (CRAE) on ella va viure la seva joventut. El banc li reclama 120.00 euros, que no pot pagar. Ella encara no ha tingut temps de treballar. Ell cobra l’ajuda familiar de 426€ i busca ferralla. El banc que, sense pensar-s’hi gaire, els va donar una hipoteca pont, aviat tindrà un pis més. Des que els van explicar en què consistia l’ordre de desnonament els papers es cremen en el segon calaix del menjador.

Per estrany que pugui semblar, l’Adelita no va arribar a l’atenció primària de Serveis Socials del seu districte per cap d’aquests problemes. Un dia, a dos quarts d’onze del matí, van trucar a la porta de casa seva. Visita a domicili de l’educadora social, que preguntava per les faltes reiterades a l’escola de la filla gran.

Així va començar una estreta relació amb Atenció Primària de Serveis Socials de l’Ajuntament de Terrassa. La Marta, l’educadora que a dos quarts d’onze d’un dia més de feina es proposava resoldre un tema d’absentisme escolar, ha vist com una petita bola de neu llançada muntanya avall s’ha anat convertint, dia a dia, en una allau que és apunt d’endur-se per davant amb una determinació devastadora una família sencera.

En el moment de fer el diagnòstic inicial, la Marta va constatar que el pare de família resultava totalment absent en la vida familiar. Al matí, ell mateix es feia un entrepà i marxava, la majoria de dies sense dir on. Si la dona li preguntava per les seves activitats, ell es limitava a retreure-li que era l’únic que tenia ingressos. Si l’Adelita hagués tingut autoestima, els comentaris del Miguel l’haurien destruït.

És cert, en Miguel és l’únic de la família que té ingressos. També és l’únic que gasta. L’Adelita no sap en què. Ella mai ha vist un duro. Mai ha pogut sortir a comprar al mercat per fer el dinar. Tot el menjar que entra a casa passa abans per la Creu Roja.

Des del primer dia que va parlar amb ella, la Marta va copsar la gran inseguretat de la noia. No podia articular frases senceres. Se sentia inferior a tothom. Semblava difícil que el marit canviés els seus hàbits i els seus quatre fills necessitaven uns referents inexistents. Començava un treball titànic condemnat al fracàs.

El sentiment de culpabilitat envaïa l’Adelita cada vegada que parlava dels seus quatre fills. Tenien els mateixos problemes de parla que ella. De l’escola no parava de rebre avisos de que necessitaven practicar la lectura però ella no els podia ajudar ni, per descomptat, pagar algú que ho fes. Sentia que, d’alguna manera, també estava abandonant els seus fills com la seva mare havia fet amb ella.

La seva filla gran ara té deu anys. L’Adelita n’està orgullosa. És molt madura per la seva edat, no ha tingut altre remei que ser-ho. Es mostra constant i col·laboradora amb la família. No ha viscut una infància normal, potser gràcies a això no ha trobat a faltar el que viuen els nens normals. Per ella el dia 6 de gener mai ha tingut res d’especial. No ha calgut que ningú li expliqui que els Reis passen de llarg de les cases dels nens pobres.

La castració.

Aquesta opció no havia passat mai pel cap de l’Adelita, no pas perquè hi estigués en contra sinó perquè ni tan sols sabia que volia dir. Després de moltes visites a domicili i entrevistes a l’oficina d’atenció primària de Terrassa, en el moment que els informes començaven a detallar els aspectes concrets d’aquest drama familiar, la Marta va explicar a la noia que hi havia la possibilitat de posar punt i final a la seva fertilitat. Tenia quatre fills i, sent conscient de la vida que havia estat capaç de donar-los, va veure amb bons ulls fer possible que mai més un òvul arribés al seu úter, amb el perill de ser fecundat que això comporta. L’Adelita no tindrà cap més fill.

Hauria pogut tancar-se en banda. Els educadors i educadores d’atenció primària guarden cabassos d’expedients d’usuaris que no han acceptat l’ajuda que se’ls oferia. Usuaris que de vegades tenen por o simplement un orgull irreprimible que no els permet acceptar que tenen problemes. L’Adelita no era d’aquestes, en algun racó del seu subconscient feia temps que hi residia la necessitat desesperada de rebre ajuda.

La Marta recorda amb especial satisfacció el dia que va acompanyar l’Adelita a inscriure’s en un curs d’alfabetització ofert per l’Ajuntament de Terrassa. No només hi aprendria a llegir i escriure, fins ara en sabia una mica però molt poc; també significava recuperar la sensació de tenir objectius, una meta, una motivació per llevar-se al matí. I també la possibilitat de començar a generar vincles fora del nucli familiar. Els altres participants al curs tenien vides molt diferents a la seva. La majoria, immigrants, seguien uns referents culturals que li semblaven estranys. Tot i això va sembrar una llavor que no tardaria en germinar.

Els vincles fora de la família i la creació d’una xarxa social de suport van arribar al cap d’uns mesos en el marc d’un projecte de Serveis Socials. Aquest projecte consistia en trobades, dos dies a la setmana, de mares amb dificultats i els seus fills en un centre cívic. Els pares també hi estan convocats però no n’hi va quasi cap. La Marta era l’educadora responsable d’aquest projecte i no va dubtar en convèncer l’Adelita perquè hi participés. Els nens farien diferents activitats, estarien entretinguts, rebrien suport escolar i ella podria conèixer altres mares que no la mirarien per sobre de l’espatlla.

L’Adelita va fer amigues.

I va ser llavors, després de moltes tardes de converses cada vegada menys supèrflues, que l’Adelita se’n va adonar que no podia parlar de la seva mare absent. Quan ho intentava no podia fer res més que plorar.

Alguna cosa havia canviat. Ara era conscient que podia demanar ajuda, ja no se sentia sola, ja no tenia por. La Marta la va posar en contacte amb el Casal de les Dones que es dedica a donar suport a dones amb dificultats i li podien concertar visites gratuïtes amb una psicòloga. Això sí, hauria de ser pacient a l’hora d’escalar la llista d’espera; i, quan arribés el seu torn, com a molt podria tenir una visita al mes.

L’Adelita segueix posant-se cada dia els mateixos texans i la mateixa samarreta gris amb brodats una mica descosits. Segueix esperant cita amb el psicòleg. Segueix esperant que el seu marit li deixi tres euros per anar al mercat a comprar una altra samarreta. Segueix esperant que tot s’arregli.

El banc no vol esperar més. La setmana que ve es farà efectiu el desnonament. L’Adelita, en Miguel i els seus quatre fills es trobaran al carrer esperant un rescat que no arribarà.

http://www.somatents.com/1a-entrega-el-nado-cocainoman/2/#.UvdsS_l5NEI