UNA VIDA ALS SERVEIS SOCIALS

Cinc històries de persones que han fracassat en el seu intent de ser felices i han estat fitxades per la xarxa de Serveis Socials de Catalunya; i dels educadors que les han ajudat.

Sara Palma

“Vaig estudiar Educació Social perquè volia arreglar el món. Sóc educador social perquè aquest món no es pot arreglar”, un educador anònim. La Marlen té un mes de vida i és addicta a la cocaïna. La síndrome d’abstinència no la deixa dormir. L’Adelita té quatre fills, un marit, cap ingrés i una ordre de desnonament. Sempre vesteix uns texans i una samarreta gris amb uns brodats una mica descosits. La Joana va tenir un cop de sort. Li va tocar la loteria. Se n’ha adonat que els diners són poc importants si els teus fills t’odien. L’Eusebio té 45 anys. S’ha passat bona part de la seva vida adorant l’heroïna. Ara adora Déu. En Jacint va tenir una vida feliç. Des del cel, observa com de dolents poden ser els homes.

Tots ells han fracassat en el seu intent de ser feliços i han estat fitxats per la xarxa de Serveis Socials de Catalunya. Alguns han desafiat massa vegades la força de gravetat just al costat del precipici, d’altres han rebut una empenta quan encara no sabien que el precipici existia. En plena caiguda lliure, però, tots s’han topat amb un educador social. A través d’aquests educadors i del testimoni d’alguns dels protagonistes d’aquestes dures històries, coneixerem els seus casos concrets i com funcionen les eines de l’Estat del Benestar que haurien d’esquivar la coherència i aconseguir que aquestes tràgiques històries personals no desemboquessin en un tràgic final.

Cadascun dels protagonistes d’aquestes històries existeix o ha existit. Les seves històries també. Tan sols s’ha canviat el nom i el lloc de residència de tots ells per preservar-ne la intimitat.

Cadascun dels educadors o educadores d’aquestes històries també existeixen i en la majoria de casos n’han estat els narradors primers. Tan sols s’ha canviat el seu nom perquè puguin preservar el seu lloc de treball.

1. El nadó cocaïnòman

L’estiu a Salou és una festa. El BMW d’en Yassin, nascut a Barcelona fa 23 anys, estava aparcat al pàrquing que hi ha entre la discoteca La Cage i la sala Blue Bahia. No es tractava d’una nit especial, tan sols començava una nit més dins el mateix cotxe.

En Yassin i la Maria tenien una conversa intranscendent mentre ella trinxava mig gram de coca sobre la caixa d’un CD. La noia, de 21 anys, no estava preocupada pels seus dos fills. Sabia, i encara deu saber, que estan bé.

Viuen en un centre d’acollida de menors de Tortosa i tenen totes les necessitats bàsiques cobertes, una Play Station per compartir amb els seus companys els caps de setmana i uns educadors que els porten a l’escola i es preocupen per ells. Cada quinze dies els visita. Té cites concertades d’una hora. Els porta llaminadures i els diu que tot s’arreglarà mentre l’educador que supervisa la visita va escrivint el que veu assegut en un racó de la sala. De vegades aquella hora se li fa llarga, sort que a la sala hi ha joguines.

La Maria i en Yassin seguien dins el cotxe fent gala d’una manya pròpia de qui en sap molt de la nit. La noia acabava de perfilar dues ratlles apunt per ser esnifades. Estava preocupada des de feia dos mesos. En feia tres que no li venia la regla. Era el moment de parlar-ne? En Yassin li va tornar la caixa i el bitllet enrotllat. Inspirar fortament. Sentir amargor gola avall. Sensació d’eufòria i el convenciment que ja en parlarien demà. Al Yassin li anava bé el negoci i es podrien permetre esnifar part dels beneficis. Els amics els estimaven i els esperaven per viure una altra nit fantàstica. No era el moment d’espatllar-ho.

I així van passar dies de ressaca i nits de cocaïna.

Als quatre mesos d’embaràs la Maria va explicar a en Yassin que estava embarassada. Tot i que oficialment no tenien cap ingrés, vivien bé. Al contrari del que s’havia pensat la noia, ell es va il·lusionar. En Yassin estava convençut que seria un nen. Les festes nocturnes no van parar fins al novè mes d’embaràs.

La Maria havia faltat a totes les reunions que l’EAIA, l’equip d’atenció a la infància i a la adolescència, havia concertat amb ella d’ençà del seu embaràs. Aquest equip portava el cas dels seus altres dos fills, en Carlos i en Miguel, de 5 i 4 anys. Del seu pare no se’n sabia res des de feia 4 anys. De moment totes les valoracions desaconsellaven que els nens tornessin amb la seva mare. Els informes constataven que no tenia feina ni ingressos i que vivia amb una nova parella que tampoc tenia ingressos tot i que, tenint en compte el seu nivell de vida i els ambients on se’ls veia, se sospitava que estigués involucrat en temes de tràfic de drogues.

L’EAIA també tenia constància del seu nou embaràs. Els educadors del centre on residien en Carlos i en Miguel van donar el toc d’alerta quan van començar a sospitar-ho. Poques setmanes després ho van confirmar.

El 2 d’agost de 2011 la Maria va parir.

L’11 d’agost d’aquell mateix any, la Maria rebia una gran escridassada del Yassin. El noi la culpava, l’odiava. La feia responsable que li haguessin retirat la custòdia de la seva filla només néixer. L’havia pogut veure una sola vegada. Se l’havien endut a la caseta dels nadons del mateix centre on residien els seus germans.

El nou pare es torturava reproduint, una vegada i una altra, dins el seu cap la imatge d’uns ulls més oberts del normal en una nena tan petita. No podia deixar de sentir aquells plors ansiosos que no havien parat ni un moment durant l’estona que la va tenir als braços. Veia aquella infermera emportant-se el bressol passadís enllà, custodiada per dos mossos d’esquadra. Encara sentia com s’allunyaven aquells plors rabiosos i incessants.

La Maria va decidir que la nena es diria Marlen. Aquesta va ser la última decisió que prendria sobre la seva filla.

En Yassin la va deixar i va desaparèixer. La Maria continuava addicta a la cocaïna. No tenia feina ni casa. Té tres fills en un centre d’acollida de la Generalitat. La última, la Marlen, hi va ingressar pocs dies després de néixer patint una accentuada síndrome d’abstinència degut al consum de la seva mare durant l’embaràs.

Les llàgrimes galta avall eren el símptoma més evident de la sensació de derrota que va sentir la Maria en el moment de pujar al tren. Tenia l’esperança que uns pares adoptius poguessin donar-los una vida millor.

En Marc treballava la tarda que va arribar la Marlen. L’estiu cremava els seus últims cartutxos i al centre l’activitat se centrava en tenir apunt tot el material escolar, la roba, les sabates… El nou horari d’activitats extraescolars i recursos ja tornava a presidir el suro del despatx d’educadors. Feia un any que en Marc havia acabat la diplomatura d’Educació Social i li agradava la seva feina a la Llar que acull als nens i nenes de 0 a 4 anys, al centre d’acollida on treballa. La Marlen seria tutorada seva.

L’educador encara sent un nus a la gola quan parla del que va sentir en veure la Marlen arribant en un cotxet, acompanyada per dues tècniques de la direcció general d’atenció a la infància i l’adolescència (DGAIA). La nena no parava de plorar. No va parar de plorar en els següents sis mesos. Demanava més cocaïna. En volia més d’aquella substància que no havia parat de córrer per les seves venes en formació, durant l’estada al ventre de la seva mare.

“El moment més difícil del dia era el vespre, quan tots els altres nens es posaven a dormir. Els més grans es queixaven dels plors de la Marlen que ressonaven per tota la caseta i no els deixaven agafar la son. Els altres nadons, la majoria de dies, se sumaven als seus plors creant una insuportable simfonia per a les orelles de qualsevol persona. Al final vam haver d’improvisar una habitació a la sala de psicomotricitat”, recordava el tutor sense abandonar el posat seriós. “No volia menjar, posar-li el biberó a la boca cada tres hores significava una batalla diària. Escopia, s’ennuegava. La tos i els plors es diputaven el petit espai que era la seva boca.”

La Marlen ja no plora. Els informes mèdics determinaran les possibles seqüeles que puguin haver quedat. Els seus germans no la coneixen ni la coneixeran tot i viure a escassos metres. No s’ha cregut convenient que hi creïn cap mena de vincle. S’espera que la nena sigui adoptada i, en canvi, ells tenen greus problemes de conducta. El més segur és que visquin en algun centre fins que facin divuit anys.

Serveis Socials ha perdut tot contacte amb la Maria i en Yassin.

http://www.somatents.com/1a-entrega-el-nado-cocainoman/#.UvdsHPl5NEK