Tendències judicials en matèria de protecció de menors per Eva Cano Vilà

Introducció

Com és sabut, el sistema de protecció de menors és un sistema mixt en el qual l'Administració pública i els òrgans judicials es distribueixen les competències. Si bé l'Administració pública és la competent per dictar les resolucions sobre mesures de protecció de menors,(1) els òrgans judicials ho són per efectuar-ne la revisió i el control de legalitat quan aquestes són impugnades per les persones legitimades per a aquest efecte.(2) El present treball pretén exposar de manera breu un estudi sobre l'estat de la jurisprudència menor en aquesta matèria, detectat a partir de l'anàlisi de més de quatre-centes resolucions judicials recaigudes entre els anys 2009 i 2011(*), delimitant, així, en la mesura que sigui possible, les tendències doctrinals remarcables en les sentències dels jutjats de primera instància i audiències provincials més recents. Les qüestions tractades se cenyeixen a les causes del desemparament, a la prova del desemparament, al suport dels serveis socials a la família d'origen i el reintegrament de l'infant o adolescent, al règim de visites i a les mesures cautelars.

Com a indicació prèvia, s'ha de tenir en compte que qualsevol estudi del sistema jurídic de protecció de menors ha de partir necessàriament d'una premissa recurrent, com és la dels conceptes jurídics indeterminats. Aquests conceptes es refereixen a una esfera de la realitat que no es troba delimitada de manera precisa en cap disposició legal, no obstant això, aquesta indeterminació no s'ha de traduir en una inseguretat jurídica absoluta, sinó que es tracta d'una matèria essencialment casuística en la qual s'hauran de tenir en compte molts factors, i en la qual serà dificultós trobar dos casos idèntics, fet que en moltes ocasions impedirà la identificació de línies jurisprudencials clares.

A. Les causes del desemparament

D'acord amb la Llei 14/2010, de 27 de maig, dels drets i les oportunitats en la infància i l'adolescència, són factors de desemparament els descrits a l'article 105, que es diferencien de les situacions de risc enumerades a l'article 102 de la mateixa norma.

Les situacions de risc suposen un perjudici per a l'infant o adolescent, però no d'entitat suficient per separar-lo del nucli familiar, de manera que l'actuació de l'Administració ha de ser preventiva, tractant de disminuir els factors de risc en l'àmbit de la seva família a fi que l'infant o adolescent disposi d'allò indispensable per al ple desenvolupament de la seva personalitat. Aquestes situacions no requereixen l'assumpció de la tutela administrativa, no obstant això, els poders públics han de garantir els drets de l'infant o adolescent tractant de disminuir els factors de risc i dificultat social que incideixen en la situació personal i social en què es trobi, promovent no sols la seva protecció, sinó també la de la seva família. En aquesta línia es pronuncia la jurisprudència actual, que restringeix les resolucions de desemparament a situacions extremes, quan cap altra mesura social pugui solucionar la situació de l'infant o adolescent i, és clar, només si és necessari separar-lo de la família d'origen. Més que la causa, el que és realment important és el resultat, la manca d'assistència moral o material.(3)

En la jurisprudència, els factors que justifiquen el desemparament moltes vegades són múltiples, tot i que també trobem casos en els quals el desemparament es justifica en una única causa, especialment si aquesta consisteix en un maltractament o abús sexual. Aquells desemparaments que es justifiquen en un únic factor que no impliqui maltractament o constitueixi un abús sexual, com, per exemple, la manca d'un habitatge adequat o la manca d'higiene, per si sols corren el perill de ser considerats improcedents.(4)

Respecte al causant del desemparament, en alguns casos es considera que, si bé un dels progenitors no és "l'autor" directe de la situació de desprotecció, sí que es pot considerar coresponsable d'aquesta de manera que no ha sabut protegir l'infant o adolescent com li pertocaria.(5)Recentment, en una sentència de 31 de març de 2011, el Tribunal Superior de Justícia de Catalunya ha confirmat la línia jurisprudencial que defensa que en un mateix nucli familiar es poden observar diferents factors de risc que requereixin el desemparament d'uns germans però no d'uns altres.

D'altra banda, en un important nombre de resolucions judicials, el consum (no esporàdic) de tòxics pels progenitors, la malaltia mental d'aquests (corroborada per un diagnòstic mèdic) i la conflictivitat familiar o violència domèstica, són factors que justifiquen, juntament amb la negligència en la cura dels fills, el desemparament.

Per determinar si el desemparament és il·lícit o d'acord amb el dret, el jutge o jutgessa té en compte les circumstàncies existents en el moment en què es va acordar que existia. No obstant això, el pas del temps pot haver provocat canvis en la situació que hauran de ser revisats pel jutge o jutgessa. En aquest sentit, l'òrgan judicial podrà revocar el desemparament per un canvi de circumstàncies, com també podrà acordar un canvi de mesura protectora si així ho creu convenient en virtut de l'interès superior de l'infant.(6)

Tanmateix, en aquest punt trobem jurisprudència contradictòria sobre quin és el moment que els òrgans judicials han de tenir en compte per valorar el desemparament i les mesures que cal emprendre. Algunes sentències de les audiències provincials consideren que s'han de tenir en compte les circumstàncies concurrents en el moment en què es revisa el desemparament en seu judicial, no les que hi ha en el moment de la seva adopció per l'Administració. Altres sentències consideren que les circumstàncies que s'han de tenir en compte són fonamentalment les que van motivar l'adopció de la mesura de protecció en seu administrativa amb independència de posteriors variacions que hagin pogut patir. El cert és que, la jurisprudència constitucional, atesa la importància dels interessos d'ordre personal i familiar dels infants o adolescents, dels pares biològics i de la resta d'afectats, ha admès l'existència d'un menor rigor formal en aquest tipus de processos. Ha declarat que no configuren un simple conflicte entre pretensions privades, sinó que s'amplien ex lege les facultats del jutge o jutgessa en garantia dels interessos que han de ser tutelats, entre els quals ocupa una posició prevalent l'interès superior del menor,(7) i ha consagrat la legitimitat constitucional del que anomena l'exclusió de la preclusivitat,(8) és a dir, l'exclusió dels efectes del principi de preclusió, segons el qual la clausura d'una fase o termini processal impedeix replantejar allò ja decidit en aquella.

B. La prova del desemparament

La lectura dels antecedents de fet de les sentències ens permet adonar-nos de l'extraordinària importància que tenen en aquests casos els dictàmens pericials o informes forenses, referents tant als fills com als pares. Les autoritats administratives i els tribunals solen delegar en aquests professionals la determinació de l'interès de l'infant; no obstant això, també trobem casos en els quals el jutge es desvia del dictamen contingut en aquests informes.

Hi va haver un cas en què els indicadors de risc van consistir principalment en la situació de la mare: era estrangera, es trobava sola, sense coneixement de l'idioma, en situació irregular a Espanya, sense ingressos econòmics i sense domicili, a més, es negava a fer un seguiment mèdic i pediàtric dels fills i era poc col·laboradora amb els serveis socials. La sentència de primera instància va acordar la mesura d'atenció en la pròpia família (atribuint la guarda a la mare). L'informe del Servei d'Atenció en l'Àmbit Familiar (SATAF) no era positiu, considerava que la situació de la mare no estava prou consolidada i que, per tant, no era aconsellable retornar-li l'exercici de la potestat parental, tot i així, l'Audiència Provincial, en seu d'apel·lació va valorar la seva evolució positiva a tots els nivells. La mare comptava amb el suport de la família paterna dels nens, amb qui convivia, els progenitors s'havien reconciliat i convivien des de feia més d'un any; d'altra banda, hi haurà una forta vinculació afectiva entre mare i fills, la mare tenia feina estable, i entre altres coses s'havia fet càrrec de gestionar tots els tràmits relatius a la seva escolarització.(9)

La base probatòria necessària per prendre una decisió de la magnitud del desemparament pot variar en funció de la gravetat dels fets: en casos d'abús sexual o maltractaments físics, les autoritats tenen l'obligació d'adoptar les mesures de protecció, encara que no tinguin proves sòlides i contrastades sobre els fets, fins i tot en casos de forta sospita. La sentència de l'Audiència Provincial de Barcelona, secció 7, de 27 de febrer de 2010, es referia a un cas en el qual se sospitava d'abusos sexuals derivats del contingut d'un primer informe mèdic de l'Hospital de Mataró. Posteriorment, la Unitat d'Abusos de l'Hospital de Sant Joan de Déu descartava haver-n'hi hagut. No obstant això, l'Administració ja havia adoptat mesures protectores cautelars. El jutge va entendre que no es podia qualificar l'actuació de l'entitat pública ni de desproporcionada ni d'incorrecta, atès que concorria el factor de risc important que justificava la seva intervenció, la declaració de desemparament i la separació de la menor del nucli on aparentment s'havien produït els abusos. L'actuació de l'Administració va ser correcta, no esqueia esperar al contingut de l'informe de Sant Joan de Déu per adoptar les mesures protectores. La mesura adoptada va ser la menys perjudicial per a la menor, atès que en cas contrari se li haguessin pogut irrogar danys irreparables.(10)

En canvi, en casos en què no hi ha sospites de maltractament o abusos, l'exigència probatòria per emprendre les accions de protecció és més elevada, i abans d'aplicar-les, les autoritats hauran de portar a terme una valoració de les mesures alternatives a la seva intervenció. En aquests casos, el fet de no haver avaluat exhaustivament les possibles alternatives constituirà una actuació il·lícita.(11)

C. Suport dels serveis socials a la família d'origen i reintegrament de l'infant o adolescent

Destaquen considerablement aquelles resolucions que ordenen la necessitat de procurar el retorn progressiu de l'infant o adolescent a la família d'origen o biològica, així com l'execució de mesures actives dirigides a aconseguir una més gran capacitació dels progenitors pels serveis socials, reforçant les seves aptituds parentals amb l'objectiu que aquest retorn tingui èxit. En alguns casos, el jutge introdueix terminis concrets per a la consecució d'aquests objectius.

En funció de les circumstàncies concretes de cada cas, la reunió familiar podrà revestir una dificultat major i, en ocasions, acabarà essent impossible. Ni el dret dels pares a ser reunits amb els seus fills ni l'obligació de les autoritats de propiciar aquesta situació són drets absoluts. El que és determinant per decidir si hi ha hagut una vulneració de la llei no és si la reunificació ha tingut lloc o no finalment, sinó si les autoritats, ateses les circumstàncies del cas, han adoptat totes les mesures que raonablement caldria exigir als pares fer viable la reunificació. Per exemple, en un cas resolt pel Jutjat de Primera Instància de Barcelona núm. 51, de 29 de juliol de 2010, una mare que pateix una discapacitat del seixanta-cinc per cent i el jutge considera finalment que el més convenient era, per tant, prolongar la situació d'acolliment per desemparament de la nena, però tancar l'alternativa de l'acolliment preadoptiu que s'estava tramitant, permetent, a més, que l'àvia compartís la meitat dels dies en els quals la mare tenia dret a visites. En opinió de l'òrgan judicial, en aquest cas l'Administració va prendre una decisió extremament dràstica, era evident la discapacitat de la mare, però no per això havia de ser privada de manera absoluta de la possibilitat d'exercir el seu dret i pretenia una situació pràcticament irreversible, ja que ni tan sols s'havia donat l'oportunitat a la mare i l'àvia de poder demostrar les seves possibilitats, atès que a la família no se li havia ofert cap programa. Tot i que la mare patia un retard, això no implicava que no tingués necessitats afectives. A més, l'àvia es mostrava disposada a fer-se càrrec de la seva néta i una germana de la mare també va manifestar en el judici que, en cas que faltés l'àvia, ella es faria càrrec de totes dues.

En la sentència del Jutjat de Primera Instància de Barcelona núm. 19, de 27 de gener de 2010, els actors eren l'avi matern i la tia materna. La declaració de desemparament es devia a l'alcoholisme dels progenitors i la seva negligència en la cura de la menor, i el centre d'acolliment estava gestionant-ne l'acolliment preadoptiu. Malgrat ser familiars directes no van tenir coneixement de la resolució de desemparament, i des que ho van saber, van fer tot el possible per conèixer la situació de la petita, manifestant la voluntat de fer-se'n càrrec. El Ministeri Fiscal i els informes del Servei d'Assessorament Tècnic en l'Àmbit de Família (d'ara endavant SATAF) van acollir els arguments de la tia i l'avi. La conclusió emesa pel SATAF coincidia amb la prova practicada: la família extensa presentava un compromís notable per l'educació i la formació integral de la menor, abandonant la tieta tota la seva vida en pro de la petita; fins i tot s'havia traslladat a viure a Catalunya.

En la sentència del Jutjat de Primera Instància de Barcelona núm. 16, de 15 de gener de 2010, s'aprecia el desemparament del nasciturus, la retenció hospitalària i l'ingrés en un centre d'acolliment. Es promou judicialment el preadoptiu i se suspenen les visites. El desemparament es basava en la greu malaltia mental de la mare, falta de suport familiar i econòmic, i importants problemes d'habitatge i d'higiene. El jutge tenia en compte que es van portar a terme sis visites amb la família biològica abans de suspendre-les, sense incidències: la mare s'interessava pel fill, les trobades eren afectuoses. El jutge va constatar que des de l'inici de la intervenció de l'Administració no s'havia elaborat pla de millora ni s'havia ofert als progenitors ajuda terapèutica per fer front a la situació; la situació de risc era de caràcter reversible.(12) L'informe del SATAF constatava certa millora dels progenitors. Tanmateix, el SATAF considerava que, si bé era cert que hi havia canvis substancials en la relació, aquests s'havien de consolidar: seguiment mèdic de la mare, suport econòmic i personal.

La realitat és que la separació dels infants o adolescents de la seva família d'origen i la posterior sol·licitud de reinserció ha donat lloc a una amplíssima jurisprudència. En tota la casuística judicial es repeteix el dret dels infants o adolescents a romandre en la seva llar familiar, així com el dret a mantenir relacions familiars un cop n'ha estat separat, o el dret que els poders públics li proporcionin les mesures necessàries per fer possible la reinserció.

En canvi, els indicadors que impedeixen el retorn de l'infant o adolescent en la jurisprudència són, entre altres, els problemes de drogodependència dels progenitors i la manca d'interès de la família extensa de l'infant o adolescent per assumir la seva guarda; el desarrelament de la mare i el clima de sensibilitat, tendresa i cura que el menor rep de la família acollidora. El temps produeix una situació sense retorn en el cas d'un acolliment preadoptiu del qual deriva una estabilitat social, familiar, afectiva, emocional i intel·lectual. En la sentència de l'Audiència Provincial de Tarragona, secció 1a, de 16 d'octubre de 2010, el jutjat de primera instància estima parcialment la demanda presentada per la mare contra la resolució d'acolliment preadoptiu, i acorda la mesura d'atenció en família aliena amb restabliment progressiu de les visites maternals. La mare tenia una altra filla més petita també tutelada per l'Administració. La decisió administrativa es va basar en l'informe de l'EAIA, atès que la mare no havia complert amb els plans de millora i havia abandonat les teràpies de desintoxicació, conseqüència de greus recaigudes. El jutge entenia que és insuficient el desig de la mare de recuperar el seu fill i una evolució favorable, ja que es requereix l'existència de condicions adequades per restablir la família i eliminar el risc de desemparament. La mateixa sentència de primera instància va reconèixer que la mare no estava totalment rehabilitada, que era inestable emocionalment, tal com ho demostraven els informes mèdics de l'hospital psiquiàtric, i que no havia solucionat la seva situació econòmica ni d'habitatge. La mare considerava convenient un nou pla de millora, però el tribunal d'apel·lació va creure que no es produiria res més que una repetició del que ja havia intentat l'Administració amb anterioritat sense resultat satisfactori. El tribunal també va afegir, fent referència a la Sentència del Tribunal Suprem de 31 de juliol de 2009, que s'havia de tenir en compte el temps transcorregut amb la família acollidora, els vincles afectius que s'haguessin desenvolupat i si el retorn a l'entorn familiar biològic comportava riscos rellevants de tipus psíquic.

D. El règim de visites

Un nombre important de les resolucions dictades en els procediments de protecció dels infants o adolescents el constitueixen resolucions relatives al règim de visites o relacions personals paternofilials. Es tracta de resolucions en les quals el jutge o jutgessa ordena una modificació del règim de visites establert per l'Administració per reforçar el vincle maternofilial o paternofilial. Aquesta potestat es troba recollida a l'article 236-3 del llibre II del Codi civil de Catalunya.(13)

Un altre exemple: la sentència de l'Audiència Provincial de Barcelona, secció 18a de 25 de març de 2010; en aquest cas, la sentència de primera instància manté la declaració de desemparament i atorga la guarda al pare, establint un règim de visites progressives de la mare. Es tracta del seu primer fill i se li havia retirat des del naixement. La sentència estableix que passats sis mesos, el SATAF i l'EAIA referents tenien el deure d'elaborar un informe de seguiment que valorés la conveniència d'ampliar les visites i la recuperació de la guarda de la mare. També estableix l'obligació d'oferir suport terapèutic i social a la mare per reforçar el vincle maternofilial. L'Administració va interposar recurs d'apel·lació contra la sentència de primera instància. La sentència d'apel·lació indica que si bé és cert que l'Administració ha de fixar les visites adequades per als infants o adolescents la tutela dels quals controla un cop declarat el desemparament, no hi ha cap obstacle perquè els tribunals puguin acordar el règim de visites que considerin més adequat al cas concret, una vegada estimada l'oposició a la resolució administrativa.

En relació amb el règim de visites, tenen més en consideració dels tribunals la conciliació d'horaris pares-fills-professionals dels serveis socials. Aquesta qüestió es recull a l'article 116.3 de la Llei 14/2010: "L'òrgan competent de la Generalitat, en la supervisió de la relació i les visites de l'infant o l'adolescent amb els seus familiars, té l'obligació de procurar els mecanismes necessaris perquè la visita tingui lloc en els horaris més adequats d'acord amb l'interès de l'infant o l'adolescent, tenint en compte especialment el seu horari escolar."

Quant a la relació amb la família biològica en casos d'acolliments preadoptius, els tribunals aclareixen que la llei no obliga a la suspensió de les visites quan s'acorda aquest tipus d'acolliment. Encara que sigui el més habitual, la suspensió no s'hauria de produir de manera automàtica, atès que s'ha d'analitzar el cas concret, i només es pot justificar en interès de l'infant, tal com estableix l'article 147 de la Llei 14/2010, dels drets i les oportunitats en la infància i l'adolescència, que preveu que en virtut d'aquest principi es mantinguin les visites amb els progenitors biològics. Per exemple, està justificada la suspensió quan l'acolliment preadoptiu i la suspensió de les visites del nen amb la seva família biològica es basa en el transcurs de més de tres anys des de l'acolliment familiar, en la politoxicomania de la mare, el desinterès pel seu fill i l'ingrés del pare a la presó per delictes contra la salut pública, o quan la integració de l'infant o l'adolescent en la família acollidora i les regressions que es produeixen en les visites amb el seu pare aconsellen la suspensió del règim de visites.

E. Les mesures cautelars

En alguns casos, els actors presenten oposició a la resolució de l'Administració de tancament de tutela, sol·licitar en el mateix acte l'aplicació de mesures cautelars. Respecte a aquesta qüestió, els arguments judicials són oscil·lants, en alguns casos els òrgans judicials fonamenten la denegació de mesures cautelars en la mateixa naturalesa protectora de les actuacions de l'Administració i, en altres casos, fonamenten l'adopció de mesures cautelars en la potestat del jutge conferida per l'article 134 del Codi de família (nou article 236-3 del llibre II del Codi civil de Catalunya).

En algunes interlocutòries els jutges o jutgesses consideren o jutjar que les mesures que adopten les administracions públiques de protecció de l'infant o adolescent sempre persegueixen protegir l'interès d'aquest, per tant, el procediment judicial de protecció de menors no és l'adequat per sol·licitar l'adopció de mesures cautelars, atès que les mesures cautelars, per la seva pròpia naturalesa, són aquelles que s'adopten quan hi ha una situació jurídica "cautelable" degudament acreditada, és a dir, quan es tracti d'adoptar mesures de protecció a l'infant o a l'adolescent, sigui per assegurar-li la prestació d'aliments o per evitar-li pertorbacions danyoses en els casos de canvis de titulars de la potestat de guarda o, en general, de protegir l'infant o l'adolescent d'algun perjudici.(14)

No obstant això, en altres casos, l'argument és totalment el contrari. Aquest és el cas, per exemple, d'una demanda d'oposició a la resolució administrativa que cancel·la les visites dels pares, en la qual aquests sol·liciten l'adopció de mesures cautelars consistents en el reinici d'aquestes fins que no es resolgui en sentència. L'Administració va interposar un recurs de reposició contra la providència que les acordava, entenent que no era viable sol·licitar mesures cautelars en els procediments d'oposició a les mesures de protecció de menors, atès que es tracta d'un procediment especial regulat al llibre IV, i en aquest llibre cada procediment té regulades les seves pròpies mesures cautelars i respecte al procediment d'oposició a mesures de protecció de menors (que es regulen als articles 779 i 780 LEC) no es preveuen mesures cautelars. Tanmateix, el jutge declara que si bé les mesures cautelars no estan previstes a l'article 780 LEC, aquest tampoc les prohibeix, i afegeix que l'antic article 134 del Codi de família (nou article 236-3 del llibre II) també preveu la possibilitat d'adoptar les mesures que s'estimin oportunes amb la finalitat d'evitar perjudicis als menors. Per a l'adopció d'aquestes mesures s'ha d'acreditar la urgència i la necessitat.(15)

En un altre cas també recent, en què la mare sol·licita, juntament amb l'oposició al desemparament, que s'acordi cautelarment un règim de visites, atesa la curta edat del nen, el jutge considera que, si bé la llei no preveu la possibilitat d'acordar mesures provisionals cautelars, aquestes poden ser adoptades a l'empara de l'article 134 CF i del 158 CC, quan es consideri que l'adopció de les mesures és necessària per evitar a l'infant o a l'adolescent algun perjudici. L'establiment d'un règim de visites respecte al nounat no es pot considerar perjudicial per al nadó, mentre que la manca de comunicació de la mare amb el seu fill obstaculitzarà completament la creació d'un vincle maternofilial, fet que impediria l'efectivitat de la resolució que es dicti, en el cas que la sentència estimés la demanda d'oposició.(16)

Finalment, és destacable un cas de "renúncia" hospitalària per part de la mare, en el qual el pare demanda la declaració de filiació no matrimonial i la sol·licitud de mesures cautelars consistents en la suspensió de l'acolliment preadoptiu. El jutge declara que les mesures cautelars es podran sol·licitar juntament amb la demanda principal, si bé també es podran sol·licitar abans de la demanda d'oposició si qui les demana acredita raons d'urgència o necessitat (article 730 LEC). En el cas plantejat concorren els dos requisits per adoptar mesures cautelars: fumus boni iuris o aparença de bon dret, i elpericulum in mora, a fi d'assegurar el resultat ulterior del procediment principal.(17)

Bibliografia

• DE LA IGLESIA MONJE, María Isabel. "Impugnación de la declaración de desamparo de menores y su posible reinserción en la familia biológica". Revista Crítica de Derecho Inmobiliario , núm. 717, 2010.
• 
  
• PADIAL ALBÁS, Adoración. Estudios jurídicos sobre la protección de la infancia y de la adolescencia. Tirant lo Blanch, 2007.

Repertori de sentències del Tribunal Europeu de Drets Humans

• Sentència del Tribunal Europeu de Drets Humans (TEDH) Wallová i Walla contra la República Txeca. 26-10-2006.
• Sentència TEDH. D. and Others contra the United Kingdom. 12 de febrer de 2008.
• Sentència TEDH R. K. and A. K. contra the United Kingdom. 30 de setembre de 2008.
• Sentència del Jutjat de Primera Instància de Barcelona núm. 16, de 15 de gener de 2010.
• Sentència del TEDH. Kutzner contra Alemanya. 26 de febrer de 2002.
• Sentència TEDH. Moser contra Àustria, 21 de setembre de 2006.
• Sentència del TEDH. Kutzner contra Alemanya. 26 de febrer 2002.
• Sentència TEDH. Moser contra Àustria. 21 de setembre de 2006.

Repertori de sentències del Tribunal Constitucional

• Sentència del Tribunal Constitucional (STC) 58/2008, de 28 d'abril.
• Sentència del Tribunal Constitucional (STC) 75/2005, de 4 d'abril.
• Repertori de resolucions judicials de jutjats de primera instància i audiències provincials
• Sentència del Jutjat de Primera Instància de Barcelona, núm. 15, de 28 de gener de 2010 (sentència núm. 38/2010).
• Sentència del Jutjat de Primera Instància de Barcelona, núm. 14, de 26 de juny de 2009 (sentència núm. 348).
• Sentència de l'Audiència Provincial de Barcelona, secció 18a, de 4 de maig de 2010 (sentència núm. 286/2010). 
• Sentència del Jutjat de Primera Instància de Barcelona, núm. 16, de 15 de gener de 2010.
• Interlocutòria del Jutjat de Primera Instància de Barcelona, núm. 18, de 23 de desembre de 2010 (interlocutòria núm. 404/2010).
• Interlocutòria del Jutjat de Primera Instància de Barcelona, núm. 51, de 22 de juny de 2010. (interlocutòria núm. 73/2010).
• Interlocutòria del Jutjat de Primera Instància de Barcelona, núm. 17, de 8 d'abril de 2011 (interlocutòria núm. 87/2011).
• Interlocutòria del Jutjat de Família de Tarragona, de 31 de març de 2011 (interlocutòria núm. 88/2011).
• Interlocutòria de l'Audiència Provincial de Barcelona de 21 de juny de 2011 (núm. 149/11)

1 Art. 98, 106 i següents de la Llei 14/2010, de 27 de maig, dels drets i les oportunitats en la infància i l’adolescència.

2 Art. 113 i 123 de la Llei 14/2010, de 27 de maig, dels drets i les oportunitats en la infància i l’adolescència.

* Aquesta recerca i investigació s’ha dut a terme en el marc de la col•laboració de l’autora com a becària de la Direcció General d’Atenció a la Infància i l’Adolescència.

3 Vegeu Adoración Padial Albás, Estudios jurídicos sobre la protección de la infancia y de la adolescencia. Tirant lo Blanch, 2007.

4 Sentència del Jutjat de Primera Instància de Barcelona, núm. 15, de 28 de gener de 2010 (sentència núm. 38/10). Un exemple en l’àmbit europeu el trobem en la sentència del Tribunal Europeu de Drets Humans (TEDH) Wallová i Walla contra República Txeca 26.10.2006. En aquest cas s’havia acordat el desemparament dels menors en l’únic factor de la manca d’un habitatge adequat.

5 En aquest sentit trobem casos freqüents de dependència emocional de la mare respecte de la seva parella, autora dels maltractaments o abusos. Per exemple, Sentència del Jutjat de Primera Instància de Barcelona, núm. 14, de 26 de juny de 2009 (sentència núm. 348), entre d’altres.

6 Sentència de l’Audiència Provincial de Barcelona, secció 18a, de 4 de maig de 2010 (sentència núm. 286/2010).

7 Sentència del Tribunal Constitucional (STC) 58/2008, de 28 d’abril.

8 STC 75/2005, de 4 d’abril i Interlocutòria de l’Audiència Provincial de Barcelona de 21 de juny de 2011 (núm. 149/11), entre altres. Per aprofundir sobre aquesta qüestió, vegeu també María Isabel de la Iglesia Monje, “Impugnación de la declaración de desamparo de menores y su posible reinserción en la familia biológica”, Revista Crítica de Derecho Inmobiliario, núm. 717, 2010.

9 Sentència de l’Audiència Provincial de Barcelona, secció 18a, de 24 de febrer de 2011 (sentència núm. 124).

10 Vegeu també la sentència TEDH D.and Others contra the United Kingdom 12.02.2008 o sentència R.K. and A.K. contra the United Kingdom 30.9.2008.

11 Sentència del Jutjat de Primera Instància de Barcelona núm. 16, de 15 de gener de 2010 i Sentència del TEDH de 26 de febrer de 2002, Kutzner contra Alemanya i Moser contra Austria, de 21 de setembre de 2006.

12 Si bé és cert que els tribunals tendeixen a ser indulgents amb els pares poc cooperatius perquè consideren la seva actitud, si bé no disculpable, sí comprensible, i que aquest fet no eximeix a les autoritats de continuar els seus esforços en pro de la reunificació, en alguns casos sí que té en compte la falta de col•laboració com a argument principal per considerar correcta l’actuació de l’Administració.

13 “Intervenció judicial: 1. L’autoritat judicial, en qualsevol procediment, pot adoptar les mesures que estimi necessàries per evitar qualsevol perjudici personal o patrimonial als fills en potestat. A aquest efecte, pot limitar les facultats dels progenitors, exigir-los la prestació de garanties i, fins i tot, nomenar un administrador judicial. 2. L’autoritat judicial pot adoptar les mesures a què fa referència l’apartat 1 d’ofici o a instància dels mateixos fills, dels progenitors, encara que no tinguin l’exercici de la potestat, dels altres parents dels fills fins al quart grau de consanguinitat o segon per afinitat i del Ministeri Fiscal.”

14 Interlocutòria del Jutjat de Primera Instància de Barcelona, 18, de 23 de desembre de 2010 (interlocutòria núm. 404/2010).

15 Interlocutòria del Jutjat de Primera Instància de Barcelona, 51, de 22 de juny de 2010 (interlocutòria núm. 73/2010).

16 Interlocutòria del Jutjat de Primera Instància de Barcelona, 17, de 8 d’abril de 2011 (interlocutòria núm. 87/2011).

17 Interlocutòria del Jutjat de Família de Tarragona, de 31 de març de 2011 (interlocutòria núm. 88/2011).

http://archive.is/VH8pp#selection-53.0-621.104