3. La mala bona sort

Sara Palma

Alguns pensen que la vida és un joc d’atzar, una loteria. Ningú dubta, però, que depèn d’un mateix jugar un sorteig o un altre; i, en el cas que es tregui el premi gros, administrar-lo. A la Joana li va tocar la loteria i va veure com els diners poden pervertir els comportaments de les persones fins al límit de destruir una família.

La Joana no era feliç, com tantes mares de família feliçment casades. El seu marit, en Lluís, era camioner i passava molts dies fora de casa. Tenen dos fills de vuit i nou anys.

La Joana s’havia casat molt jove, amb 23 anys. No va fer cas de les veus que li deien que s’estava precipitant, que s’esperés. L’ amor boig la posseïa i no la deixava imaginar que algun dia potser deixaria de sentir el que sentia pel que s’havia de convertir en el seu marit. Els dos nens van arribar en els dos primers anys de matrimoni. L’amor i la passió es van esvair el tercer.

Asfixiada per la vida que ella mateixa havia triat, la Joana trobava una via d’escapament sortint de nit amb les seves amigues i passant-s’ho bé de festa com feien tantes noies de la seva edat que havien pres la decisió de continuar sent joves. En Lluís veia com la gelosia anava creixent al seu interior. Les idees d’infidelitat el turmentaven tot i que mai es va demostrar que se’n produís cap. Passava poc temps a casa i, quan hi era, discutia i discutia i discutia amb la seva dona.

Els nens mai es queden al marge d’aquestes situacions: el fill gran, diagnosticat de TDH, en llenguatge planer, hiperactivitat; i el petit, incapaç de passar un dia sencer sense tacar de pipi els pantalons. La família disposava d’una beca per portar els nens a un centre psicològic privat de Terrassa, on residien. La mare s’oblidava sovint de quin dia eren les visites.

I un dia qualsevol, un cop de sort va desencadenar l’esperat desastre.

A la Joana li va tocar la loteria i va marxar. Va abandonar els seus fills i el seu marit i, durant dues setmanes, va alliberar tota la ràbia que les seves decisions mal preses l’havien portat a acumular. No va calcular bé. Quatre anys després encara paga pel fet d’haver abandonat els fills.

Paral·lelament, la ja consolidada crisi econòmica va deixar el Lluís sense feina. I aquí va començar la batalla legal. En Lluís reclamava una part dels diners de la loteria, el divorci i la custodia dels nens. La Joana va aconseguir quedar-se tots els diners, va estar d’acord en divorciar-se i va perdre la custodia dels seus fills.

I en aquest punt de la història en Lluís va començar a actuar de manera visceral deixant aflorar els més baixos sentiments i permeten que el rancor i l’odi que sentia per la seva dona dominessin cada un dels seus actes.

El primer que va fer va ser penjar un anunci a Internet. Hi havia una foto de la seva exdona despullada i els seu numero de telèfon. En el text s’oferien serveis sexuals. Cada dia, a més, recordava als nens que la seva mare els havia abandonat perquè era una puta. En Lluís ja no era ell. La ràbia l’havia perdut.

La Joana va començar a rebre trucades al mòbil d’homes que volien saber quan cobrava. No entenia res fins que un amic seu la va alertar de l’anunci. Va veure la foto, només hi havia una persona, a part d’ella, que la tingués. El jutge ho va considerar un fet anecdòtic ja que no es podia demostrar qui havia penjat aquell anunci. Ho hauria pogut fer ella mateixa per perjudicar el seu ex. Aquest va ser el primer combat d’una guerra que encara dura.

Els nens es van començar a fer especialistes en declarar als Mossos d’Esquadra. Cada vegada que el pare o la mare els recollien després d’haver estat amb l’altre, els examinaven de dalt a baix i per cada blau que els nens tenien es posava una denuncia per negligència o maltractament. La gran quantitat de denuncies creuades entre el pare i la mare va fer arribar el cas a Serveis Socials.

El diagnòstic va ser ràpid i clar. Un divorci mal portat amb conseqüències devastadores pels nens. El TDH del gran s’accentuava dia a dia i els problemes de contenció orinaria del petit, també. Des de l’escola el professorat es queixava que no tenien eines per treballar aquests casos tan complicats i el centre psicològic continuava comunicant les faltes reiterades dels nens a les sessions.

Va costar poc convèncer la mare de la necessitat d’actuar amb normalitat davant dels nens. No només no en tenia la custodia, dia a dia notava que els estava perdent a nivell afectiu. El pare, en canvi, se sentia poderós. Tenia els nens la major part del temps i havia trobat una altra feina que li permetia no haver de sortir de Terrassa. Estava disposat a fer pagar a la Joana tot el mal que li havia fet. La seva ràbia es va multiplicar el dia que es va assabentar que la seva exdona tenia una altra parella.

La Lídia era l’educadora responsable del cas a Atenció Primària de Serveis Socials. A través de diverses entrevistes amb el pare va intentar fer-li veure que els nens patien cada vegada que el sentien insultar la seva mare. Després de set entrevistes, l’educadora sentia que no feia més que xocar contra un mur infranquejable. Tots els agents educatius involucrats en aquest cas, l’escola, el centre psicològic i serveis socials, veien que els missatges negatius continuats del pare contra la seva mare estaven devastant el desenvolupament personal i social dels nens però en Lluís havia perdut tota perspectiva de la realitat: “Amago moltes coses als nens però si la seva mare és una puta és normal que se n’adonin”.

Per altra banda quan la Joana tenia els nens es trobava lligada de mans i peus. Els nens l’odiaven. Si era massa tova el caos s’instal·lava a casa seva; si era massa dura els nens i en Lluís l’acusaven de maltractament. No existia el terme mig.

L’educadora va recomanar a la Joana que participés en un projecte de Serveis Socials en el que coincidiria amb altres mares i pares amb dificultats. Li serviria per intentar refer uns vincles afectius que havien estat bombardejats. No va dubtar en acceptar.

Després d’unes quantes sessions, la situació no havia millorat.

Això sí, la mare ha demostrat ser especialista en fer contencions al seu fill gran. En sap més que l’educadora responsable del projecte. La pràctica quasi diària l’ha portat a dominar la tècnica.

Durant les sessions del projecte de Serveis Socials va quedar molt clar que els nens no senten cap mena de respecte envers la mare. El fill gran sent la necessitat continua d’estar enfadat amb ella, tot i que no pot evitar reclamar-li l’afecte que tot fill espera de la seva mare. Durant la tercera sessió, enmig d’una crisi, el nen va verbalitzar que no volia estar bé amb la seva mare, que l’odiava perquè els havia abandonat. Mai ha aconseguit entendre la diferència entre estar enfadat i odiar. Aquest mateix dia el fill petit restava callat en un racó, amb els pantalons mullats.

Després de l’última sessió del projecte, les mares es van quedar a la porta xerrant i acomiadant-se. Ella es va quedar una mica apartada, pensant. Es maleïa contínuament pels errors que havia comès en el passat. Es va quedar mirant una altra mare que donava el berenar a un dels seus fills. Aquella dona era pobra, sempre l’havia vist amb els mateixos texans posats i una samarreta gris que tenia uns brodats una mica descosits. Aviat la desnonarien de casa seva. L’envejava. Els seus fills l’estimaven. La Joana va començar a desitjar que mai li hagués tocat la loteria.

En Lluís està disposat a continuar la seva guerra personal. En l’última entrevista amb l’educadora social va denunciar que havia sentit com el seu fill de nou anys, al parc, li deia a una altra nena: “Et follaré fins que et rebenti”. Va assegurar que això només ho podia haver sentit a casa de la seva mare, perquè és una puta.

La Joana no sap què més fer perquè els seus fills no l’odiïn. Cada nit es flagel·la, conscient dels seus errors i plora. No pot fer res més.

Els nens estan perduts. Amb vuit i nou anys han entès que de res serveixen els diners quan l’odi i la ràbia regeixen el dia a dia.

Des de Serveis Social es continua buscant una sortida al cas. De moment es troba enrocat.

http://www.somatents.com/1a-entrega-el-nado-cocainoman/3/#.Uvdsxvl5NEI