LA PRESÓ, AVUI, per Lluís Busquets i Grabulosa

Els tribunals europeus van haver de dir a Espanya que no es podien augmentar les penes dels empresonats retroactivament, cosa que sap un estudiant de primer de Dret. Van haver d'alliberar de les presons persones que ja havien complert la pena que se'ls havia imposat. Certa premsa els continuà titllant d'etarres i violadors. Com si les dotzenes d'anys privats de llibertat no haguessin servit per a res. Els banquers i polítics enganyosos i estafadors, els lladres de coll blanc, se'ls continua tractant amb tots els ets i uts. Magistratura i política carcerària, a l'Estat espanyol, deixen molt a desitjar. El ministre Gallardón, que semblava qui sap què, acaba d'embullar la troca. Abans un assassí feia el camí de Sant Jaume en penitència i, amb la carbasseta i el bordó de pelegrí, podia tornar al seu poble: no es parlava més del que havia fet. Ara els expresos són rebutjats pels veïns. Ningú no creu en la capacitat regeneradora del nostre sistema carcerari?

L'any 2010 hi havia 63.403 persones privades de llibertat a l'Estat espanyol. L'augment dels darrers anys ha estat fort. Segons les Instituciones Penitenciarias del Ministerio del Interior-a Internet només hi ha publicats els informes fins al 2010-, el 1997 hi havia 9.050 preventius i 26.848 condemnats; l'any 2000, 9.055 preventius i 36.049 condemnats; el 2003, 12.276 preventius i 43.820 condemnats; l'any 2006, 15.948 preventius i 48.073 condemnats; el 2009, 27.138 preventius i 49.310 condemnats; el 2010, 11.874 preventius (dels quals 1.118 eren dones) i 50.737 condemnats. 

El 2010, un total de 5.041 persones empresonades eren dones. La seva estructura d'edat era la següent: entre 18 i 20 anys, 4,6%; entre 21 i 25 anys; 22,1%; entre 26 i 30 anys, 31,4%; entre 31 i 40 anys, 27,7%; entre 41 i 60 anys, 14,4%; més de 60 anys, 0,8%. Pel que fa als homes, les edats eren aquestes: 18-20 anys, 4,7%; 21-25 anys, 17,6%; 26-30 anys, 25,0%; 31-40 anys, 30,4%; 41-60 anys, 21,1%; més de 60 anys, 1,2%. Un de cada tres interns és de nacionalitat no espanyola (34,2%); entre els estrangers, destaquen els marroquins (3.030), els romanesos (2.256), els colombians (1.467) i els equatorians (909). Aquestes proporcions presenten variacions significatives per sexe, ja que en el cas de les dones la proporció de dones no espanyola (39,7%) és superior a la dels barons (33,7%) en 6 punts percentuals. 

El pressupost en milers d'euros el 2010 va ser de 32.674,35, dels quals 29.635,66 eren despeses corrents i la resta, despeses de capital. Totes aquestes dades van referides a l'Estat espanyol, això és, descomptant la situació penitenciària catalana -que el juny del 2012 era de 10.384 reclusos mentre a la resta de l'Estat era de 60.363-, bé que es traslladen presos d'una administració a l'altra. El 2010, de 139 peticions, l'administració central en va admetre 41 i Catalunya, de 366 peticions, en va admetre 99.

La vida a la presó té el seu origen legal el febrer de 1996, quan, després d'aprovar-se la reforma del Codi Penal, s'aprova la del Reglament Penitenciari i s'introdueixen dos elements importants a efectes reals de compliment de condemnes: per a molts delictes augmenta la quantia de la condemna i se suprimeixen les redempcions de penes per treball. Aquesta orientació restrictiva, amb lleugeres excepcions, es manté avui amb l'acord implícit dels dos partits majoritaris. A partir de les condemnes de 1996, Europa no pot dir res.

Tot plegat s'agreuja amb l'increment de les penes relacionades amb el maltractament en l'àmbit familiar i la violència de gènere, i també amb les relacionades amb la seguretat vial. La realitat desborda totes les previsions. D'una banda, no és possible oferir tractament adequat a totes les persones penades i, de l'altra, se'ls exigeix la realització d'un programa terapèutic per poder accedir al tercer grau o llibertat condicional...

Les més de 18.000 persones recloses en situació preventiva estan privades de qualsevol mesura rehabilitadora. Per raons logístiques i de manca d'espai es produeixen trasllats a centres penitenciaris allunyats del seu entorn social i familiar. Finalment, augmenta el nombre de persones immigrants a les quals s'aplica la presó preventiva com a resposta a la seva situació de manca d'arrelament i recursos (domicili fix, ingressos econòmics, suport social...).

S'han viscut períodes de saturació inaudita als centres penitenciaris. El percentatge de persones encarcerades ha superat el dels països europeus que ens envolten malgrat tenir uns índexs de delinqüència més baixos. No consta que hi hagi una avaluació, un estudi seriós d'aquesta situació: s'abusa de la presó preventiva, s'allarguen les condemnes, es redueix el personal de l'àrea de tractament i assistencial. El debat segueix entre dos pols: construir macropresons i/o la necessitat de reduir el nombre de presos.

Molts grups socials estan a favor d'alternatives a la presó. És bo fer-se algunes preguntes per veure com solucionar les ruptures entre persones en la nostra societat.

- Com solucionar els danys que ens fem els uns als altres? La vella resposta és: "Pagant amb presó el que no fem com cal segons resulti d'un judici just". Ara bé, a banda que es puguin maneflejar certs processos, hi ha altres possibilitats. En comptes d'un judici, no es pot anar impulsant la mediació reparadora entre persones, les víctimes i aquelles que els han fet mal? 

- I si qui tingués la desgràcia d'anar a parar a la presó fos jo mateix? Ningú no està exempt de caure en una situació així. Llavors cal preguntar-nos: Si experimentéssim la desgràcia de patir un atur de llarga durada, una ruptura de les nostres relacions primàries de parella/família, una pèrdua d'ingressos, una malaltia mental o d'altre tipus que ens marginés, quina institució ens agradaria trobar per poder refer la nostra vida i no enfonsar-nos encara més? La presó? La privació de llibertat? Segur que no.

- Com volem que tornin a la societat les persones recluses? Com van entrar o recuperades? Posar més persones a la presó no garanteix en el futur una societat més segura, més cohesionada ni més equitativa.

- Les mesures alternatives -centres tutelats de presos de tercer grau, per exemple- són més cares que la presó normal? No. Aplicar a totes les persones dins les macropresons el mateix estàndard de seguretat sense que n'hi hagi necessitat no solament és més car sinó que resulta una inversió malbaratadora. Les mesures de compliment alternatiu són més barates i més eficaces i segures a mitjà i llarg termini que el compliment en un centre penitenciari.

- Hi ha alternatives reals a la presó? Sí, moltíssimes, i totes aprovades al nostre ordenament jurídic. Citem-ne algunes: pisos tutelats per a permisos de segon i tercer grau; compliments alternatius per a toxicòmans; centres tutelats per a dones (tenint en compte també les mares amb fills menors de tres anys); centres per a presos amb problemes de salut mental i malalties cròniques; centres de treball en benefici de la comunitat; etc. A més a més, les víctimes poden ser molt més reparades a través d'aquest tipus de compliment. 

Cal disminuir el sofriment de les persones encarcerades. Han de trobar nous camins per canalitzar els propis fracassos, les vides trencades, els desarrelaments. Si volem assolir la reintegració comunitària, cal fer recuperar la dignitat del pres, el reconeixement social i la fe en un mateix.

http://www.diaridegirona.cat/opinio/2014/01/06/preso-avui/650566.html