El temps dels nens als centres d’acollida per Toni Rubio i Nicás

 

Fa uns mesos, al programa del Canal 33 de Catalunya «Singulars» vaig veure el Dr. Ramon Bayés, reconegut catedràtic de psicologia i doctor en filosofia i lletres, parlant del temps. De la diferència que hi ha entre el temps d’un metge, el temps del malalt i el temps dels familiars que esperen, del temps objectiu i del temps subjectiu… Sense dubtar, vaig posar-m’hi en contacte perquè és un tema que personalment em fascina i em preocupa. Havia escrit sobre el temps dels nens i creia interessant poder fer un intercanvi d’impressions. I així ho vaig fer. El Dr. Bayés, molt amable, va intercanviar amb mi tres correus electrònics en què comentàvem la importància del temps també amb els infants a partir de la meva reflexió, que li vaig remetre:

«Temps, molt de temps. I tots sabem que el nostre temps no és el d’ells. El nostre temps professional té horari; el d’ells no. El seu és un temps mort, incontrolat, impredictible. És un forat negre, un espai buit ple del dia a dia, amb les imatges del passat, amb la inseguretat que genera el desconeixement i la manca de referents clars. És un temps que no s’acaba mai quan ells volen, o s’acaba sempre que ells no volen».

Em va animar a seguir aprofundint en aquest tema i a buscar fórmules per a fer arribar aquesta preocupació a instàncies superiors.

I és que el temps dels infants dia a dia en centres d’acollida o CRAE és una constant, una pregunta diària, una inquietud generadora de neguit i a la qual nosaltres com a educadors no podem, en la majoria dels casos, donar resposta. El temps és molt relatiu, enganyós i inacabable, i aquesta relativitat ve sustentada per la burocràcia i tot el procés polític i jurídic que genera un desemparament i, per tant, la tutela per part de l’administració.

A partir del necessari desemparament d’un nen per la seva situació d’abandonament, deixa de tenir el seu propi temps i la seva pròpia opinió i capacitat de decisió. I quan parlo de capacitat de decisió faig referència al dret de poder dir i opinar sobre allò que és competència d’ell, encara que sigui menor d’edat, perquè té uns drets que l’emparen. Tenint en compte que en cap cas el nen no és responsable i, per tant, culpable de la seva situació. Ell passa de ser víctima de la seva família a ser víctima de tot el procés que es genera amb el desemparament.

Com a educador i des de la meva posició d’observador diari en l’acompanyament del nen en tot aquest procés, em sento impotent davant preguntes com: Quant temps em queda d’estar aquí? Hi estaré molt? Em falta poc per a marxar? Primer perquè en la majoria dels casos no sé les respostes, i en segon lloc, perquè la concepció del temps no és la mateixa, i faltaria a la veritat si digués que en les nostres respostes som conscients de l’abisme que hi ha entre la seva realitat i la nostra visió d’aquesta, i és que… la concepció i la vivència del temps és intransferible en realitats diferents.

La visió que té l’administració en els seus diferents engranatges és bàsicament la dels informes i documentació referents als casos i, doncs, el total desconeixement de l’infant com a realitat. No els coneixen, no s’hi apropen i, per tant, no poden concebre el pas del temps en els infants que tenim. Un mes, un any… No hi ha lligam, no hi ha consciència.

El temps del nen/a queda sustentat i equilibrat bàsicament pel record d’un passat i per les expectatives d’un futur pròxim i, com a suport d’aquesta balança, el seu dia a dia amb les seves oportunitats i el suport de tots els que formem part del seu present. Si el seu temps deixa de tenir significat perquè no li oferim respostes, nosaltres deixem de tenir credibilitat

Mirem els infants als ulls, parlem amb ells, i després ja omplirem els papers.

http://www.ambitmariacorral.org/2014/01/el-temps-dels-nens-als-centres-dacollida/