Agafat de la mà per Anna Manso

 

El petit dels tres menors d’edat que tinc a càrrec (MEC) s’allarga centímetre a centímetre amunt, a tota velocitat. Ja té nou anys i mig i ocupa un espai considerable. Tampoc és que faci oposicions a jugador de la NBA, senzillament creix el que li toca, però com que és el petit el seu creixement ens agafa sempre per sorpresa. Per això, de tant en tant, procuro fer-me’n al càrrec. I potser em passo.

La mà

L’altre dia vam sortir de casa camí d’una trobada amb amics seus i em va agafar de la mà. Ho va fer sense pensar, per instint, perquè li agrada i a mi també m’agrada, esclar, però vaig retirar-l’hi perquè de sobte em va entrar el dubte: encara he d’agafar-lo de la mà? Es parla molt del moment en què es deixa d’alletar, o el de desenganxar als petits addictes el xumet, però ¿quan és el moment en què els progenitors i progenitores hem de permetre que els nostres MEC caminin lliures, sense el nostre agafador?

Després que jo retirés la mà de forma discreta, com qui no vol la cosa, el MEC me la va tornar a agafar. Té la pell suau i calenta i mentre t’agafa fa anar els dits, acariciant-te. És molt afectuós i a mi les seves carícies, petons i abraçades, les seves rialles, com tanca els ulls quan t’abraça després d’un dia sense veure’t (o d’una estona) fan que em desfaci com una barra de mantega fora de la nevera aquests dies d’estiu. Vam anar així uns minuts, com sempre, fins que de nou vaig voler tornar a provar si allò ho feia per pur automatisme, per no disgustar-me o què.

Altra vegada vaig retirar la mà i vaig passar-la per sobre les seves espatlles. A ell ja li va estar bé, però així que la vaig baixar me la va tornar a agafar. Arribats a aquest punt vaig fer-li una observació directa: “Mira, a mi m’encanta que m’agafis la mà, però tu fes-ho quan vulguis, eh, no t’hi sentis obligat”. Em va mirar preocupat, tement que la seva progenitora fos víctima de la calorada i les neurones se li haguessin desprogramat. Vaig optar per la via directa: “Coi, és que no tinc ni idea de quan tu i jo hem de deixar d’anar pel carrer agafats de la mà”, ocultant-li que també tenia por que li fes vergonya que els seus amics, en veure’l, es riguessin d’ell o fos ell mateix que se n’avergonyís. El MEC número 3 no va dir res, només un “Ah, i jo què sé...”, i va seguir caminant de la mà, més feliç que un anís.

Cadascú és cadascú

Dels tres MEC aquest és el que s’enyora més (la número 1 mai ha sabut què significa aquest concepte i el 2 sí, però tampoc no gaire), també el que demana més abraçades (tot i que els altres també en volen per moltadolescentis comunis que siguin), i el que ens ha agafat més sovint de la mà pel carrer (tot i que el segon de vegades ho fa algun dia que està tou, mig d’amagat, esperant un semàfor i després fa com si allò no hagués passat). El petit dels MEC és així. Vol ser gran i per això s’ha revoltat contra el seu progenitor i el seu avi, que li sabotejaven els cinc minuts d’anar sol a escola al matí. Però també vol continuar sent petit, i si no li piques la cresta es passa dies fent veu de criatura de P-3 repel·lent.

Però com que veig que aquest tema no l’amoïna i que només és cosa meva, he decidit que seguirem com sempre, agafats de la mà. Però m’aniré preparant, perquè també sé que quan torni de les colònies, o potser dels campaments, de cop potser es noti diferent, més gran, i ja no ho necessiti. Ai, que dur que serà! No per a ell, no. Sinó per a mi.

http://www.ara.cat/suplements/criatures/Agafat-ma_0_1391860801.html